Una Persona, Un Paisatge..

  No és que desconfiï del futur govern que, amb tota probabilitat, serà, oficialment, independentista. Des d’aquesta vessant el recolzo. I espero que es deixin de punyetes de seients i trifulgues egocèntriques. Sabeu que els partits teniu els dies comptats. Ja no representeu les idees, la gran majoria sou empreses de màrqueting.    Però, a molts, no ens agradaria seguir esllomar-nos en la lluita per un món mínimament decent, com hem fet durant aquestes   últimes dècades, en el submón dels moviments ecologistes d’esquerra, per desfer les accions neocapitalistes i depredadores del territori que, fins ara, els successius governs autonòmics -i centrals- han exercit sobre el Penedès. No confonguem, doncs, al personal. Sabem que el màxim a que podem aspirar és a un govern tecnòcrata de caire socialdemòcrata ‘light’, d’anar per feina. Feina de tirar el que se’n diu ‘el país endavant’. I, això, senyores, vol dir que haurem de seguir lluitant per contrarestar la incontinència del creixement

  Llegeixo un dels criteris del Pla Territorial: “ Moderar el consum de sòl .. minimitzant el creixement urbà sobre l’espai obert ”. Mentrestant, a Masquefa, la flamant Comissió d’Urbanisme del Penedès, aprova un pla per construir un gran centre logístic en sòl de protecció agrícola, prop de Sant Llorenç d’Hortons, en ple paisatge vitícola, tan apreciat per la gent i les empreses d’aquí i tan menystingut per la caduca cultura política que arruïna la terra.  Sí, són els respectables polítics del Departament i els seus alts funcionaris, que dirigeixen els destins del Pla Territorial, els mateixos que presideixen la Comissió d’Urbanisme, acabada de crear, i representada pels, teòricament, polítics d’aquí,   tècnics d’aquí i persones i entitats que, en teoria, són autoritats responsables en la defensa dels interessos del Penedès.    Proporciona poca confiança un organisme públic que amb una mà ofereix diàleg ‘sostenible’, mentre, amb l’altra, contamina el territori que ha de cuidar.  Amb

Infraestructures de Pas Mobilitat interna

Vídeo sobre l'Estació de Regionals del Penedès  

  El dilluns passat vàrem tenir l’honor, junt amb el Cuyàs, el Simòn i el Pep Solé d’Òdena, de parlar amb el Conseller de Territori ( no goso dir: i   Sostenibilitat ), junt amb els seus col·laboradors més íntims, sobre el Pla Territorial del Penedès. Les expectatives d’arribar a algun acord, tot i transcórrer en un clima distès i educat ( excepte la meva intervenció, un pel arrauxada, ho reconec ), es varen esmorteir. Dels punts claus estratègics sobre el Penedès, cap coincidència. Ni moratòria, tot i anunciar-se per la premsa la de la Costa Daurada; ni el reconeixement del fracàs del Pla director de la Conca d’Òdena sobre els polígons industrials, el qual, personalment, qualifico de malbaratament i carga de profunditat a la coherència del Pla Territorial. Tampoc, reconèixer el nyap logístic d’intentar enquibir, com sigui, els trens internacionals de mercaderies per la línia de rodalies. Quan el Cuyàs els hi proposava una alternativa de variant per fora del sistema metropolità, el Con

Plans industrials i Industries que marxen al Penedès,  El monstre ha despertat. Feia temps que es venia venir. Des de principis de segle l’Administració Autonòmica ha projectat sobre el Penedès, en previsió de l’evident desastre econòmic, plans i projectes per enquibir-hi la tant vanagloriada logística asiàtica. Es preveia la desaparició de les poques industries grans del territori? Probablement no ens ho esperàvem amb la magnitud que està succeint. El que sí està clar és que, tot i ser ‘ una mort anunciada’, ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre.  Localització de noves àrees industrials entorn d'Igualada Complicat re-fer les coses, quan aquestes s’han gestat malament des del principi dels temps. Que vol dir re-industrialitzar? No és fàcil anar a cercar indústries noves quan les que, fins ara estan aquí, aparentment consolidades des fa molts anys, marxen. Algú ha fet l’esforç d’analitzar a fons l’origen d’aquestes decisions de fugida en massa del territori? Algú sap per q

La 'Cristalera' ens deixa, com la Nissan, i dintre de no res, tal com va venir un bon dia del 1973, haurà desaparegut del Penedès. Aleshores jo era un estudiant d’arquitectura amb moltes idees al cap i se’m va ocórrer denunciar l’impacte que generaria una industria d’aquesta magnitud en l’ecosistema del Baix Penedès, no us explico la reacció. Amb la fàbrica, 1.400 famílies vingueren de fora. Com a becari vaig col·laborar en el projecte del nou barri a Banyeres destinat als habitatges pels dirigents i encarregats. L’altra barri, el dels obrers, es construí a l’Arboç, prop de la fàbrica. En poc temps, Banyeres i l’Arboç, varen passar de 3.000 a 5.500 habitants. Quasi mig segle més tard ens cal preguntar què ens ha aportat a part d’unes quantes jubilacions. Quina riquesa, econòmica, social, cultural i de benestar ha representat per la col·lectivitat penedesenca i, sobretot, quina herència tecnològica ens deixa. Sabrem fer vidre? Som el magatzem dels grans negocis neocapitalistes

Plànols cromàticament ben dissenyats. Línies fines i ondulades formant futures traces d’autopista desenvolupista - el 4 art. cinturó per  Vilafranca i més enllà fins El Vendrell-. La sinuosa corba d’un tren que connecta la costa amb l’interior, ideal recorregut turístic pel Penedès. Zones industrials i logístiques persistentment imposades -El Logis i la Conca- dibuixades, amb petites rodonetes gris perla, quasi imperceptibles sobre el fons gris del plànol i Cal Vies, de delicat rosa pàl·lid. Ratlletes grises, pel sòl no delimitat de l’autòdrom de Ribes. Taques grises en el sòl urbà consolidat del pla de Mar. Veritable fresc renaixentista representant els criteris del Pla Territorial. Tot amanit amb frases i conceptes com: “diversitat territorial”. “Model sostenible i resilient al canvi climàtic”. “Integrar transversalment el paisatge”. ”Planificar els espais oberts de manera proactiva i estratègica”. “Moderar el consum de sòl..”  I jo, com Ulisses, lligat al pal major, per

Ja arriben els tòpics electorals de rància factura política: “ Repensar el futur en clau regional ”. “ Definir objectius de les set comarques de la Regió Metropolitana” . I la Colau, ho remata: " Reivindicació històrica perquè a aquest gran territori no se'l tracti com si fossin municipis de segona, sinó com a nodes principals que és el que són ". Però senyora, de quin ‘Gran Territori’ esteu parlant? Del petit, conflictiu i comprimit rovell d’ou metropolità i els seus satèl·lits? Però si no podeu ni amb el vostre caduc Pla Metropolità del 74! No és sa emprar el país i la gent en clau de contrapoder partidista, al menys, sense abans haver fet els deures. Ceguera política és negar que hi ha un territori més enllà del Vallés, que té vida pròpia. Què passa amb l’altra Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona? Les respostes davant la crisi ambiental i la desestructuració social no passen en reforçar centres, - teoria passada de rosca i que no resol l’equilibr

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó. Un òmnibus de plans. Planificar és definir el model que ens encaixi millor a tots — no només a inversors i representants oficials —; que incorpori els valors ambientals, d’autosuficiència energètica i alimentària, — inexistents en un Departament que es diu: “de Sostenibilitat” —. Modelant el paisatge amb la gent; Conreant la terra amb la cultura. Tornar, de l’hiper al comerç de proximitat. Ja hem vist com les gasten les mogudes globals. A hores d’ara ja sabem que per a l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata i no ens servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model. Ells no ho

Confinat a Bellvei gaudeixo, des de la meva finestra al nord, d’unes extenses vistes sobre el paisatge agrícola penedesenc fins la blavor del Montmell. Lluny, a l’est, en dies clars, interferida per la “Cristalera” i les seves torres d’alta tensió, endevino  Montserrat. Ara que només s’escolten els ocells i es respira la presència de l’aire pur d’una primavera excepcional, adquireixo consciencia del què tinc, del què soc, dels recursos pal·liatius que apaivaguen aquesta situació, gens estranya per un capricorn. Trobo a faltar el mar, després d’un mes de no veure’l ni palpar-lo, de fruir l’inestable superfície aquosa, calidoscòpica aiguamarina. Imagino sentir el contacte fresc de l’aigua salada sobre la pell en un Mediterrani menys contaminat, amb una Setmana Santa sense turistes. Noto el caminar descalç sobre la sorra daurada despullada de gent, en un indret sense cases, en front de les Madrigueres, o en la platja del Castell. Pinto, escric, medito, faig ioga, treballo

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la vegueriaPenedès . La seva finalitat és diferenciar-nos de l’entorn immediat que ha significat una influència més aviat negativa que positiva. Passa en els indrets “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a desenvolupar tasques residuals, a usos alternatius o contaminants, que la gran ciutat no vol o on no hi caben. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb la mateixa metodologia com fins ara? Si, en un principi, la delimitació ha estat un èxit, ara falta veure com es talla l’expansió metropolitana cap a la vegueria i com s’estableixen relacions recíproques amb ella i la resta del país; de com la configurem de nou perquè respongui a les expectatives que han motivat la seva creació. L’expansió urbana en taca d’oli és un model obsolet que ja no respon a les imperioses necessitats globals de sostenibilitat ecològica i justícia social. La tendència de la planificació actual és incorporar els t

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la finalitat de la qual és diferenciar-nos de l'entorn immediat. Segurament perquè el balanç de la seva influència ha estat més negativa que positiva. Passa en els territoris “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a tasques residuals, a usos alternatius, contaminants o perillosos, que la ciutat no vol o no hi caben.  Podríem convenir, -i responent així als que encara no veuen clara aquesta nova divisió- que obeeix al senzill fet de voler ser protagonistes centrals i no tangencials de la història. Passa en tot territori, societat o família, d’exemples en tenim molt a prop. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb els mateixos ingredients que els nostres veïns? Amb la mateixa metodologia? Davant la transformada situació del món, molts parlen de desenvolupar un model alternatiu que serveixi de referent per al futur organitzatiu de Catalunya.  Això serà possible sempre i quan els que fins ara os

Entorn de Sant Marçal Ens conviden a participar en la redacció del Catàleg del paisatge i el Pla Territorial de la Vegueria Penedès. Ens prometen que a partir d’ara serà diferent i es tindrà en compte el que proposi la ciutadania -eh? Molt Honorable Torra!- i quan la societat civil diu que no vol 4art. Cinturó, que fa 15 anys que rebutgen la logística i que, per aconseguir consensuar un model territorial òptim és necessari una moratòria de plans i projectes, van i ho engeguen tot a rodar traient-se de la màniga un altre Pla logístic de més de 110 ha en el preciós paratge agrícola de Sant Marçal.  Disfressen de tecnicismes el que és una simple operació de requalificació i venda de terrenys que destruirà sense aportar riquesa. Quanta estultícia emana el poder quan no sap el què vol ni quina direcció prendre.  És un error de planificació gravíssim substituir  la verda i productiva Vegueria per grans ports secs de logística asiàtica. Col·lapsa, contamina i destrueix el p

Barcelona, abans del Pla Cerdà S'anuncia a la premsa l’exposició “Abans de la Via Laietana”, el retrat d’una ciutat esborrada. Seguint l’estela del pla Haussmann a Paris, el poder econòmic de Barcelona va executar aquest esventrament per interessos especulatius -com sempre- i per controlar la classe treballadora que es feia forta dins l’entramat tortuós dels carrers estrets del centre històric. El Pla Cerdà Desprès de la gran transformació experimentada per Barcelona, a través del seu admirat i especulat Pla Cerdà, la Via Laietana s’integrà com un element natural de la ciutat. Potser perquè dintre de la seva destrucció niava una visió de futur: la supeditació de la comprimida ciutat antiga a l’ambiciosa idea de convertir-la en una gran ciutat global. Aquesta transformació, 100 anys desprès, em transporta al Penedès i la seva lluita per evitar la seva “Via Laietana”. L'esventrament de la Via Laietana Avui el poder econòmic no té escrúpo

Igualada, al Sud. Polígon logístic de 400ha. al Nord, dins la Conca d'Òdena El divendres passat, a l’Escorxador de Vilafranca, es va celebrar una conferència on s’exposava la situació de la Conca d’Òdena, al Nord d’Igualada, on torna a planar-hi l’amenaça d’un polígon logístic de 400 ha. Un projecte iniciat fa més de 10 anys. Ara s’ha reactivat per l’acord entre els alcaldes locals i la Generalitat. No us sona a Logis Penedès? L’associació “Per la Conca”, articula una resposta crítica i col·lectiva al projecte, treballa per posar en valor el patrimoni natural i cultural d’Òdena i denuncia les conseqüències econòmiques, socials i ambientals d’aquest model agressiu, desintegrador i obsolet. Mentre, el col·lectiu “Eixarcolant”, estudia la creació d’un Parc Agrari que afavoreixi la diversificació de l’agricultura i l’establiment de circuits comercials curts, generant un model agroalimentari de futur per a l’agricultura mediterrània de zones de secà situades a tocar dels centres de

S’ha creat una plataforma contra el 4art cinturó al Penedès i NoFemelCim torna a sortir contra un polígon de naus de 40 ha a Banyeres. Dos fets aparentment separats per la seva naturalesa: uns contra una autovia de circumval·lació de l’AMB que portarà trànsit metropolità al Penedès, travessant el singular paisatge vinícola de Sant Llorenç d’Hortons. Un projecte redundant i inútil. L’altra, contra un polígon de mercaderies entre Banyeres i l’Arboç en el vell mig d’un paisatge d’extenses vinyes, l’embrió d’un polígon logístic de 200 ha projectat fa 15 anys. Els dos tenen en comú formar part dels plans, d’abans de la última crisi, que les Administracions van projectar, des del caduc desenvolupisme metropolità, d’un gran port sec de contenidors de logística internacional al Penedès, amb l’objectiu d’ampliar els ports de Barcelona i Tarragona. Per molts pot semblar que la protesta és anar en contra de la creació de riquesa i, sobretot, de llocs de treball. Mai tan lluny de l

El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-. Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà. Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-

L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7.   Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola. La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit. Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat

Temps de canvis, indubtablement. Camins sense retorn, també. La setmana passada amb els Comuns a l'Escorxador, parlant del Pla Territorial del Penedès (PTP), s'endevinava la descol·locada posició mental on estem ancorats la majoria dels mortals, sobretot, els que mirem de mirar el món amb una altra mirada. Definitivament ja no serveixen els mecanismes tècnics del pròxim passat i nosaltres ens entossudim en aplicar-los. Això és el que li passa al PTP:  un refregit dels anteriors plans expansionistes relligats des de les ortodoxes teories de les urbs. Allí hi és tot però no hi ha res. Un complex cos sense un bri d’ànima. De què serveix un Pla si no sabem on volem anar? Això passa amb la nostra flamant Vegueria. La tenim i no sabem què fer amb ella. Ara més que mai sabem que no n'hi ha prou en establir uns criteris, en determinar uns models, en dictaminar unes normes. Tot canvia tant de pressa que el món dels tècnics i el món dels polítics es queden en