Una Persona, Un Paisatge..

  Durant el canvi d’alcalde que va tenir lloc a Cunit el 19 de juny, hi va haver una manifestació, a peu de carrer, sota la sala on es feia la cerimònia de traspàs. Una batucada animava les tres escasses dotzenes de gent, la majoria de Cunit, que amb pancartes participaven en la protesta.   Els càntics posaven en evidència, el que havia estat succeint durant moltes dècades al llarg de la costa “Daurada”. En el cas de Cunit, la gota que havia fet vesar el got, eren dos plans: un, la construcció de més habitatges i una zona de magatzems, a l’indret anomenat el Bosc de Miramar (91.000m2 de gran biodiversitat) i l’altra,   la imminent execució de la urbanització de la Plana del Castell, un extens rectangle a tocar de l’estació que, juntament amb el petit delta de la riera de Cunit, són objecte de depredació urbanística. La funció d’aquests espais, gens menyspreables, són els aiguamolls que fan la funció ambiental d’intercanvi biològic i natural entre l’aiguabarreig de les aigües dolces

Tornava de Barcelona. Eren les 19,34 quan vaig agafar el tren a Sants. Dues hores mes tard baixava a Calafell. El tren va anar parant i esperant, no se sap què, durant tot el trajecte. A Gavà va pujar una senyora i, amb to d’indignada i aixecant un xic la veu perquè tot el vagó la sentís, va comentar que, diàriament, feia el trajecte fins a Cunit i, últimament es trobava sovint amb aquests retards. Mira, em va dir, primer tenen prioritat els Euromed, desprès, els llarga distància, els regionals i a l’últim de la cua, els rodalies. Però, a més, ara, sobre aquesta hora passa un tren de mercaderies, i aquest també té prioritat de pas. Es veu que fan obres per Martorell i, des de fa un temps, els trens de carrega, passen per la costa i ens fan anar tots de cul i perdent temps, atapeïts i a sobre amb l’inconvenient de la mascareta.  Un senyor que baixava a Vilanova, comentava que molta gent s’ha queixat del soroll que fan aquests trens quan travessen la ciutat, sobretot , de nit. La resta d

Plànols cromàticament ben dissenyats. Línies fines i ondulades formant futures traces d’autopista desenvolupista - el 4 art. cinturó per  Vilafranca i més enllà fins El Vendrell-. La sinuosa corba d’un tren que connecta la costa amb l’interior, ideal recorregut turístic pel Penedès. Zones industrials i logístiques persistentment imposades -El Logis i la Conca- dibuixades, amb petites rodonetes gris perla, quasi imperceptibles sobre el fons gris del plànol i Cal Vies, de delicat rosa pàl·lid. Ratlletes grises, pel sòl no delimitat de l’autòdrom de Ribes. Taques grises en el sòl urbà consolidat del pla de Mar. Veritable fresc renaixentista representant els criteris del Pla Territorial. Tot amanit amb frases i conceptes com: “diversitat territorial”. “Model sostenible i resilient al canvi climàtic”. “Integrar transversalment el paisatge”. ”Planificar els espais oberts de manera proactiva i estratègica”. “Moderar el consum de sòl..”  I jo, com Ulisses, lligat al pal major, per

Alguna vegada hi ha hagut un far a Cunit? Davant la planúria daurada de la seva costa sembla impossible que a algú se li acudís construir-ne un. Però a Cunit, fins fa poc, hi havia un far. Una llum que orientava en la foscor als grups de navegants perduts, cercant la veritat, més enllà la realitat maldestre que els aclaparava. El far es diu Marisa Ibáñez. La vaig conèixer als anys 90, en les lluites del GEVEN per salvaguardar el delta de les Madrigueres i tantes altres coses. Ella ens organitzava xerrades de les denuncies ambientals en la seva biblioteca al Casal de Cunit. Divulgava les propostes i ens feia costat. Discreta i resilient, l’anaves trobant a tot arreu on calia. A principi del segle, en la lluita contra l’ocupació logística al Penedès o les reivindicacions per la Vegueria Pròpia, després, tallant l’AP7 el 3O. Entregada i natural.  Posseïa una veu atraient, amb l’accent aragonès li donava una dimensió calidoscòpica a la llengua . Sempre mantenint a ratlla el