18/4/19

Balles RAP?

Dissabte passat, en la presentació del Parc Rural del Montserrat a l’Auditori de l’Arboç, entre el nombrós públic, es percebia el ric planter de les organitzacions actives de la vegueria Penedès, la majoria components dels moviments socials i ecologistes amb molts anys d’experiència sobre les seves espatlles.

Darrera la important presentació del Parc, emergia la nova proposta de la plataforma: “NOFEMELCIM es passa al RAP” -inicials de Regió Agroalimentària del Penedès-.

Tot i els defectes de presentació, la idea va quedar enfocada. Volem que el Penedès sigui un parc agrari empeltat en la tradició de la vitivinicultura. Des d’horts familiars fina a producció alimentaria ecològica, passant pels Agro parcs, ben entesos.

Les dades demostren que és possible: 1. un potencial de 40.000 ha agrícoles de les quals la meitat són vinya, 2. el sector alimentari de proximitat, ecològic i de qualitat, cada vegada té més protagonisme en l’economia catalana i global. 3. S’està produint una simbiosi  de cooperació entre el camp i la ciutat -el cas del Penedès en relació amb les àrees metropolitanes-.

Dóna la sensació que la gent se sent cada vegada més empoderada per decidir sobre el seu entorn. Ja no es tracta de resistir-se als projectes que imposa el poder, es tracta de dir-li que, qui els decideix és la societat civil. I en aquest punt estem, tranquil·lament, fent la revolució.


21/3/19

16Madrid

Estació Estadio

Anàvem 5 en un 4x4. Preveient que seria difícil entrar a Madrid i cercar un aparcament raonable, optàrem per la logística “cercanías”: aparcar a 30 km d’Atocha i agafar el tren. Seria com aparcar a Castelldefels o Martorell per anar a Sants. Tot va sortir bé. Trobàrem un aparcament prop de l’estació de Torrejón de Ardóz, i en mitja hora sortíem al Paseo del Prado. Mai hi havia estat en aquestes poblacions satèl·lit. 


Estació Coslada
Estació Getafe

La sorpresa va ser comprovar la substancial millora de les estacions comparades amb les del nostre entorn metropolità.  Torrejón, Coslada, Entrevias, Vallecas, El Pozo o Asamblea, gaudeixen d’una modernitat i avantatges tecnològiques envejables: un disseny modern, generoses i ben il·luminades escales mecàniques i grans aparcaments dissuasoris  contrasten amb la pobresa de les estacions de Gavà, Castelldefels, Bellvitge, Calafell, Martorell, Vilafranca o l’Arboç, per posar alguns exemples.


La resta del dia, ja ho sabeu, la mani va ser una festa. I, tot i l’acollida per part dels grups madrilenys solidaris i l’emoció que va representar trobar-nos amb les reduïdes representacions de la resta de pobles de l’Estat, el Madrid Estatal seguirà insensible a les demandes de les perifèries. Per això l’eslògan més encertat va ser: “Venimos a despedirnos!”. Cal refer-nos aviat de la derrota, cercar noves estratègies i continuar sols el camí cap a la victòria.



Estació El Pozo
Estació Vallecas



19/2/19

Elegir



La perspectiva d’aquests 10 anys de crisi ens dona moltes pistes per un bon projecte de territori.  

Aquí, el Baix i l’Alt Penedès, tot i tenir un comportament econòmic paral·lel, s’han mantingut a distància. Tenen el mateix atur que a l’inici de la crisi però amb 2.300 aturats més al Baix, i 11.000€ més de PIB per habitant a favor de l’Alt que, tot i estar una mica per sota de la mitjana catalana, l’aposta per una economia arrelada al territori dóna resultats molt més positius.

Al Baix Penedès, des de la gran operació immobiliària del segle XX -excessiu creixement demogràfic, desinversió industrial, desestructuració social, alteració del paisatge costaner, forestal i agrícola- fins a les apostes pels grans remeis externs -la Cristalera o la Idiada- que han contribuït, més aviat, a accentuar el conflicte, no s’ha intentat cap més solució, per part dels històrics gestors d’aquesta disbauxa, que no sigui mirar cap al cel per veure quan caurà el mannà logístic que, com és previsible, agreujarà la situació, dons forma part d’un model econòmic autista.

El Pla Territorial seria un bon full de ruta si s’obrís al debat sense posar línies vermelles i dictés una moratòria als projectes que puguin afectar les decisions al futur penedesenc. Però, mentre no hi hagi un autèntic i radical canvi en la gestió del territori, això no crec que sigui possible.

25/1/19

Montserrat

A vegades passen coses en el teu entorn que et meravellen. S’acaba de crear el parc rural del Montserrat, 16 municipis de l’entorn de la Muntanya Santa s’han constituït en el parc rural més gran d’Europa: Abrera, el Bruc, Castellbell i el Vilar, Castellgalí, Castellolí, Collbató, Esparreguera, Marganell, Monistrol de Montserrat, Olesa de Montserrat, Rellinars, Sant Salvador de Guardiola, Sant Vicenç de Castellet, Vacarisses, Viladecavalls i Ullastrell.

L’objectiu del parc és engegar actuacions encaminades a valoritzar i diferenciar els productes agraris produïts en aquest territori i facilitar la incorporació de nous emprenedors pagesos i elaboradors artesans.

El projecte, que va començar fa 15 anys a cavall del Bruc i Collbató, contempla la desqualificació dels sols urbanitzables i que el sòl agrari, que ara és de 4.000 hectàrees passi a 10.000 ha.

Els veïns ens passen la mà per la cara i nosaltres aquí pensant amb la logística com a taula de salvació.

Però, si som intel·ligents, tenim temps d’esmenar-ho i, agafats de la mà, com a germans, d’aquests veïns emprenedors, anar més lluny encara: convertir el cor de la Vegueria Penedès, a partir de les 18.000 ha de vinya, en el motor d'una agro regió que, a part de cultivar productes agrícoles de proximitat, desenvolupi una industria alimentaria de primera qualitat.

Una abraçada als companys de Montserrat. Aquest és el camí.

https://www.diba.cat/web/incendis/-/parc-rural-de-montserrat-posta-en-valor-de-l-activitat-agraria



25/12/18

Bon any, 2020-1.

Em presento amarat d’una intensa batalla a les portes d’un nou any. Les travesso amb el desig que l’afany engendrat serveixi per transformar aquest petit món on pertanyo.

Irremeiablement innocent confio que aquesta energia generada fructifiqui en el meu entorn. La recerca de l’ideal utòpic d’una societat culta, harmònica, equitativa i democràticament sana m’ha cansat psíquica i físicament però m’ha enriquit cultural i espiritualment.

Agraeixo el conflicte com un regal universal per mantenir-me d’en peus -el contrari del sofà?-. Sé que la lluita no acaba mai, és el destí de l’ésser humà per desfer-se d’ell mateix.

Aquest any tocarà seguir al peu del canó, hi ha molts fronts oberts. L’ànsia per la Independència és àmplia, va des de l’estabilitat dels propis budells a l’harmonia estel·lar. Cal saber on som dins l’Univers i situar-nos en el punt exacte que ens pertoca.

2019, a un del 2020, és any de preparació. Anem per feina! No deixar fer un Logis incongruent, sobretot quan les mercaderies passen per Madrid. Invertir en la útil C15 i no en l’obsolet 4art Cinturó. Deixar-nos de manipulacions conservadores, muntant una Vegueria maldestra des de dalt, per mantenir un sistema que ens manipula i només cerca els seus interessos grupals.

Ara toca alterar l’ordre! No hem perdut la por? Dons canviem el vot d’una punyetera vegada.

Bon cop d’any!

29/11/18

El paisatge d’un amic


El Joan Roig i la Dolors de cal Triguet.
Tenia 90 anys i no era vell, construïa joguines pels besnéts. El divendres passat li deia: Joan, si tu haguessis estudiat hauries arribat molt lluny. He fet el que tenia que fer, responia, i si tornés a néixer tornaria a viure la mateixa vida. No em penedeixo de res, estic bé i en pau amb tothom i ho tinc tot fet. Després continuava: i a més, l’intel·ligent de la família és la Dolors, la meva dona. Si, li responia, un bon equip. Tu ets creatiu, emprenedor, sempre veus l’ampolla mig plena (de vi, hi afegia) i, el més important: tens el cor net, tot i el temperament de sang calenta que el teu paisatge t’ha imposat.
D’un passat d’alcalde en el franquisme, a independentista declarat, avui. Tenia la seva pròpia bandera, feia el què sentia. La noblesa  i l’instint li menaven el camí adequat. Religiós anticlerical, esquerrar sense saber-ho, s’oferia a tothom qui necessitava ajuda. 
Feia senzills rodolins que expressaven la seva filosofia de vida: “quan jo sigui fora d’aquí, feu el què vulgueu perquè, cap i la fi, estic casat amb la pubilla, no soc l’hereu”.
Últimament, quan em sortia amb un rodolí, el gravava amb el mòbil. La festa del seu cumple, envoltat de tots els seus amics i familiars, com una premonició, va ser un comiat. El diumenge va caure i ja és “fora d’aquí”.
El poble a perdut un home bo, jo he perdut un amic entranyable  i el paisatge una figura que li donava prestància.






9/11/18

Com el Sud del Penedès, res de res

He tingut un somni. Apareixen uns trilers i, amb els seus cubilets, m’intenten ensarronar. No, gràcies, mai jugo  cap joc d’atzar, a excepció del de la vida. Ells insisteixen, em diuen que és l’única possibilitat de subsistir, de sortir del clot on ens trobem, jugant a endevinar en quin cub es troba el futur del Penedès.

En un hi ha la logística, en l’altra la logística situada més al sud i la tercera es troba barrejada amb incentius i promeses no complertes. Ja hi tornem! Estic suant. Perquè em feu jugar a un joc que no vull? Em contesten: perquè la majoria dels manadors surenys ho volen així.

M’insisteixen en que no sigui tant sorrut. A les terres del Sud hi ha moltes famílies que passen gana i vendre’s la terra als de fora és l’única solució. Accepta!

Em confessen que la nostra misèria ja ve de lluny, de la incapacitat de trobar solucions, tot i que n’hi ha. Ara, com qualsevol família vinguda a menys, hem de vendre la casa i anar a lloguer.

Els hi contesto que jo no vull ser còmplice de matar la gallina, prefereixo els seus ous ecològics que vendre-la per unes monedes de plata. Denuncio la falsa  veritat dels qui utilitzen l’argument de l’atur per amagar la seva incompetència.

De sobte, de darrera dels trilers, m’apareixen els mors vivents i se’m tiren a sobre. Sort que ja ho havia previst i trec la meva kalashnikov que li havia comprat al rei. Quin malson!

11/10/18

Art i revolució




Se'm va posar la pell de gallina veient les accions dels companys de lluita pintant un gran quadre de colors, dels que fan història, en una contra manifestació en ple centre de Barcelona.

Una gran obra d’art col·lectiva, admirable gesta que es va elevar per damunt de qualsevol  crítica pueril i políticament interessada. Una veritable imatge gestual que val més que mil paraules -i més si són polítiques-.

Sento la vivència dels últims esdeveniments en forma de dosi de creativitat i ganes de viure, malgrat semblar impossible, donat el sistema reaccionari on estem immersos. Gràcies a aquesta lluita he descobert paisatges més enllà dels  convencionalismes que em lliguen a un món fet de costums i rutina, on impera la por a la vida.

Si l’1O ha estat tant important és perquè, la gent que hi vàrem participar, va experimentar la comunió en un món solidari i harmònic, més enllà de les caduques estructures democràtiques d’un sistema que es desmunta a trossets.

El periodista Ramon Trecet, quan feia Dialogos 3, un programa musical a Radio 3, a les 3 de la tarda, sempre tancava el programa amb la mateixa frase: “Buscad la bellesa, es la única protesta que merece la pena en este asqueroso mundo”.

Gràcies, companys, per la vostra imaginació i valentia.  La vostra obra perdurarà més enllà dels discursos vuits i tendenciosos. Seguiu creant quadres èpics per la història. Els necessitem.

17/9/18

Sobre el Penedès



Quo vadis.

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. És el cas del Penedès. El 4art, cinturó, la logística, el Pla Territorial, l’atur, l’especulació i tants altres elements són els arbres d’un bosc harmònicament divers, contrastat i conflictiu que no sabem gestionar.
Moltes energies esmerçades en aquest gran projecte on, la majoria, han caigut en terreny erm: plans estratègics, plans directors.. o han servit per marejar la perdiu: Cartes del Paisatge o el Pla Territorial, per exemple. Mentre els poders fàctics, aliats amb el polític, han anat imposant els seus interessos sectorials -Logis, 4art, cinturó-, a esquena de les demandes populars i, el que és més greu, sense criteris territorials objectius ni coordinats.

Ancorats en el passat

Tot i el temps transcorregut, el Pla Territorial -Iniciat al 2014 per la Generalitat- no s’ha mogut de lloc respecte al que hauria de ser l’objectiu fonamental: definir una nova estructura de país que doni resposta a la realitat actual. Ara, molt allunyada del planejament territorial oficial.

Els documents elaborats segueixen planificant el Penedès com un gran contenidor metropolità, com a reserva d’expansió d’aquesta, menystenint el potencial que posseeix com a territori singular, complementari a la metròpoli.

Que el Pla Territorial no té clara l’estratègia es fa evident quan admet, dins seu, tot el que la planificació general, local i sectorial ha abocat sobre ell sense qüestionar-ho. Tant accepta protegir la vinya com permetre-hi la implantació de polígons de logística global. Tot depèn d’on, de què, de qui ho proposa. Es tracta d’una planificació invertebrada al servei d’interessos aleatoris, no pas conseqüència d’un resultat raonat i científic consensuat per tots els actors implicats.

Un indicador de la falta de criteri planificador de l’Administració és la persistent imposició de projectes que la crisi ha convertit en obsolets, com el cas del LOGIS o la innecessària prolongació del quart cinturó. Projectes que podrien ser interessants per al Penedès, com l’Agroparc, no hi han trobat cabuda per la manca de definició d’un model territorial suggeridor i engrescador.

Mentre no es valorin les propostes reivindicatives que demanden un projecte harmònic i consensuat, imperarà el caos. Quan no es tenen clars els criteris sobre com actuar tot és insegur i qualsevol projecte, per ben intencionat que sigui, genera conflicte. Fins ara, no s’ha tingut la valentia necessària per afrontar els reptes que això comporta. Es viu del passat perquè es té por del futur.


Entre tots ho fem.

En les recomanacions que es fan al seguiment del Pla Territorial, s’insisteix en potenciar un element fonamental del planejament: el debat ciutadà.

Tant la divulgació dels treballs com el foment de la participació, dos peces claus indispensables per a la correcta transformació territorial del Penedès, no s’han produït. Mentrestant,  s’afirma que els documents del Pla ja estan quasi enllestits.

La qüestió no és la manca de planejament, hi ha molts plans sobre el Penedès. A part dels plans estratègics, directors, de paisatge, la majoria de municipis tenen POUM i alguns, molt recents.

L’assumpte radica en la seva concepció: excessives previsions de creixement, manca d’integració en el medi, falta de valoració de les energies renovables, dels residus, de l’aigua, denoten l’absència d’un criteri renovador que harmonitzi i equilibri el conjunt de les diferències territorials i potenciïn al màxim les seves capacitats.


Un territori complex

No estem parlant només de l’espai central  vitivinícola, el Penedès no és uniforme, sinó que existeixen unes perifèries que cal valorar i donar-les una resposta integradora.

Les característiques de la costa penedesenca requereixen d’un tractament específic per abordar la situació de la densitat urbana, de serveis i de recuperació ambiental, o el cas de les extenses urbanitzacions de baixa densitat de les serralades penedesenques, on també cal intervenir específicament davant la dispersió, impacte i dèficits de serveis en que es troben. Aquests són alguns elements més del contingut però, falten les peces estructurants del Pla, el contenidor. Aquest es defineix a través de definir el paper que el Penedès ha d’interpretar dins el territori català, i aquest l’hem de gestionar entre tots.


Davant d’aquest panorama, iniciar la redacció d’una carta del paisatge abans de definir el Model, té més la funció de beneir i cloure, a corre cuita, un Pla Territorial ple de mancances, errors i ambigüitats, allunyat de l’objectiu principal: convertir-se en una autèntica carta de navegació per al futur que es mereix la vegueria Penedès. 


Cavall de Troia.

Aquests últims anys, l’interès planificador de l’Administració pel Penedès es concreta en introduir la logística global al seu interior, i ho fa amb premeditació i traïdoria, des de la compra de terrenys, d’amagat, a partir del 2002 fins a la presentació del macro projecte logístic de 200 ha acompanyat de la promesa d’un feix d’infraestructures de transport que avui dia encara ningú ha vist.

Quinze anys desprès de moltes reivindicacions socials en contra del projecte, la Generalitat intenta colar un polígon logístic més petit, de 40 ha. De les infraestructures de transport, res de res. Aquesta és la mesquina oferta d’una administració  que mira al Penedès com se’l mirava el segle passat, un territori d’oportunitats per l’expansió de la metròpoli: logística, especulació i infraestructures del transport.

Moltes raons posen en qüestió el Penedès logístic. Al ser un territori de pas, el creixement metropolità, a banda i banda, intensifica el flux de trànsit entre les dues regions urbanes. Si se l’injecta un intens flux addicional, com és el cas de la logística global provinent de l’Àsia, a través dels ports de Tarragona i Barcelona, generarà una sobresaturació i, com a conseqüència, un col·lapse del sistema.

A l’elevada contaminació seli suma la funció de contenidor logístic  d’ocupació extensiva, desplaçant l’economia agrària i les activitats que poden generar-se des del propi territori, per donar pas a sistemes econòmics dirigits des de grans trust, probablement asiàtics, basats en una economia inestable i depenent. El Penedès haurà venut or a canvi de collarets de vidre.
Assemblea de la Plataforma No Fem el CIM el 2012 

L’adjectiu té un valor.

Hi ha un debat que no s’ha produït: és necessari que Catalunya sigui una baula del sistema logístic global? Fonts ecologistes defensen que no, pel desequilibri que genera l’explotació mundial. També per la contaminació del medi que representa el desplaçament de mercaderies d’una banda a l’altra del món. Altres grups més a prop d’interessos econòmics sectorials entenen que ens hi hem d’implicar, dons representa una font d’ingressos que no podem defugir ja que seria negatiu per l’economia catalana.

D’acord que aquest és un assumpte en el qual hi  intervenen molts factors però el que si està clar és que, els qui volen que Catalunya assumeixi un paper en la logística global, han de responsabilitzar-se d’explicar amb detall els pros i contres, de presentar-ho als col·lectius dels territoris afectats i d’acceptar les condicions que en resultin d’aquests debats. I, sobretot, que assumeixin els costos ambientals que això representa. Actualment això no s’ha produït, ans el contrari, ha estat una imposició carregada d’estratagemes maldestres amb el consentiment del poder polític. Venut amb la demagògia inexistent dels futurs, minses i a baix preu llocs de treball.

No seria gens encertat permetre la invasió logística sense abans haver estructurat i consensuat el model territorial de la Vegueria Penedès. O és que estem davant d’un enorme engany en que la idea d’una república catalana només es fa servir per seguir mantenint el sistema que hem tingut fins ara? 



To be or not to be.

Si s’arribés a la conclusió que Catalunya no pot prescindir de la logística global caldria, com a mínim, reconsiderar les xarxes de transport. Aquesta, per la seva dimensió, hauria de tenir el seu propi circuit que, prèviament s’hauria de planificar i construir integrant-se en el territori fora del sistema de la xarxa metropolitana.

Això implicaria una revisió del planejament a escala nacional ja que, a part dels territoris metropolitans i la seva àrea d’influència, s’haurien d’implicar les regions de l’entorn.
El Penedès pot resistir, ben planificat, un augment racional dels fluxos d’intercanvi entre metròpolis però no resistirà la intensitat, volum, contaminació i ocupació de territori d’un trànsit a través si se li sumen els fluxos i ocupacions de la logística. Les pròpies metròpolis haurien de ser conscients del que està passant: els fluxos de mercaderies França-Algeciras i Madrid-Saragossa-Tarragona-França podrien arribar a saturar el sistema metropolità i cal plantejar la idea d’una gran variant de transit a través que eviti passar per les dues metròpolis.

 
Lluny del canvi de paradigma

La situació del païs ha canviat molt des de fa uns quants anys, del desenvolupisme s’ha passat a la subsistència. Entenem que amb aquesta situació es fa difícil elaborar un model territorial coherent que respongui a les autèntiques necessitats actuals. L’atur i el foment de la incultura social, que el sistema de la subsistència ens proporciona, impedeixen ni tant sols esbossar un model coherent i menys, debatre’l. Una situació que facilita que, tant el poder polític com l’estament universitari, -que abans tenia molta capacitat per fer propostes innovadores-, deleguin les seves responsabilitats a iniciatives privades molt escorades cap el capital especulador.

Amb l’abandó del territori per part de les Institucions, la societat civil es converteix indirectament en l’actor principal, amb el dret de proposar i generar canvis, en la concepció del territori; de produir respostes enriquidores, alternatives als desconnectats projectes verticals, sobre els espais de convivència i pot donar respostes sobre què som, que necessitem i que podem aportar a l’entorn al qual estem connectats.

El valor amagat

En aquest context, el centre d’atenció del debat ja no són els grans projectes sectorials obsolets, emanats d’iniciatives administratives alienes a l’interès del Territori. És la idea de valorar i potenciar les qualitats intrínseques d’aquest i com poden incidir positivament en la millora del medi i la qualitat de vida dels seus habitants.

Una idea llargament proposada i valorada és el concepte del Penedès com una agroregió immersa dins d’una gran àrea metropolitana, no com un espai a emplenar d’artefactes que no caben a les grans ciutats densificades, sinó com un espai complementari i alternatiu que ajuda a elevar la qualitat ambiental del territori. Exemples de referència n’hi ha: el Parco Agricolo Milano Sud o el Metropolitan Green Belt London,
Una proposta que la situació actual no permet abordar sense abans resoldre dos grans problemes:  1. Evitar l’expansió de la logística global al Penedès i 2. recuperar la veritable planificació territorial per part de l’Administració Pública i el corpus universitari amb la participació activa de la ciutadania. 
Parco Agricolo Milano Sud, un exemple d’agroregió


Salvats aquests esculls, la idea central del Model d’Agroregió pel Penedès seria un bon punt d’arrancada per elaborar un Pla Territorial coherent amb el conjunt social, cultural, ambiental i econòmic que contribuiria positivament a estructurar el centre neuràlgic del territori català. Una oportunitat que no podem deixar escapar. Per que això es compleixi és necessari no executar el Logis ni el 4art. Cinturó.