22/2/20

Una qüestió col·lectiva: la galàxia Penedès



Estem davant d’una nova delimitació territorial, la vegueriaPenedès.

La seva finalitat és diferenciar-nos de l’entorn immediat que ha significat una influència més aviat negativa que positiva. Passa en els indrets “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a desenvolupar tasques residuals, a usos alternatius o contaminants, que la gran ciutat no vol o on no hi caben.

Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb la mateixa metodologia com fins ara?

Si, en un principi, la delimitació ha estat un èxit, ara falta veure com es talla l’expansió metropolitana cap a la vegueria i com s’estableixen relacions recíproques amb ella i la resta del país; de com la configurem de nou perquè respongui a les expectatives que han motivat la seva creació.

L’expansió urbana en taca d’oli és un model obsolet que ja no respon a les imperioses necessitats globals de sostenibilitat ecològica i justícia social.

La tendència de la planificació actual és incorporar els territoris agraris i naturals al sistema metropolità, respectant els seus propis valors, per fer-lo menys agressiu i més habitable en el seu conjunt.

D’aquesta situació, precisament, neix la proposta de la plataforma cívica SOSPENEDÉS per desenvolupar un parc agroalimentari com a base d’un model més adient per la integració del Penedès dins d’aquesta metròpoli.

Aquest és el marc de referència dels valors territorials de la futura vegueria Penedès. Però abans cal enfrontar-nos als reptes d’una realitat, complexa i difícil, que fins ara ningú s’ha atrevit a abordar.

A l’impacte del corredor de transport sobre la plana agrícola, i l’amenaça de substitució del paisatge vinícola per esplanades logístiques, s’hi afegeixen, la dura presència de la ciutat dormitori al llarg de tota la costa penedesenca; el conflicte de les urbanitzacions residencials sobre l’espai natural de les serralades; la necessitat d’integració dels municipis veïns al Baix Llobregat -el cas del quart cinturó, per exemple-; la compatibilitat, a l’entorn d’Igualada i la Conca d’Òdena, de les activitats industrials, l’agricultura i el paisatge i, en definitiva, i com objectiu bàsic d’aquesta nova organització la voluntat d’estructurar les sinergies de cada part del territori per aconseguir dotar-lo, en el seu conjunt, d’una entitat harmònica que generi qualitat ambiental, riquesa i treball i aporti al conjunt del país, la part de solidaritat que li correspon.
--------
Els incidents globals han capgirat el sistema d’organització urbana. Hem passat d’una planificació on només es contemplava el creixement continu i descontrolat a una aturada en sec provocada per una crisi sistèmica global que ha generat caos i confusió.

Tanmateix les Administracions i la Universitat es queden sense resposta en front dels nous reptes que la globalitat i els territoris “perifèrics” reclamen i és, de la mà de l’activa societat civil, des d’on s’opera l’inici del canvi de paradigma que dona sentit real al projecte territorial.

I La vegueria Penedès, és una bona oportunitat per elaborar aquest model, sempre i quan es tingui en compte aquest factor que, curiosament aquí no està representat:  la vitalitat dels moviments socials que des de fa molt de temps impulsen les solucions innovadores, per damunt dels tradicionals interessos polítics i empresarials.

Aquests moviments, organitzats o espontanis, emergeixen amb força i s’han convertit en el pal de paller d’un model d’organització territorial alternatiu més proper a la solució dels problemes globals del territori.
Això fa necessària, si volem aconseguir una encertada planificació territorial, organitzar-nos amb un mètode més democràtic i participatiu. No només les elits decideixen el futur, és amb el conjunt de la ciutadania  que marcarem l’esperit del canvi cap un model territorial més coherent  que serveixi de referent  davant la història i el país.

13/2/20

Àgora contemporània


Demano disculpes per haver arribat tard al debat sobre el carrer Comerç, confiava que el sentit comú i el bon criteri tècnic refermarien una correcta solució política sobre el Pla. No ha estat així, i el projecte s’ha tancat en fals.

Aquest, no té només per objectiu salvar unes naus històriques de la ¨cremਠespeculativa i menys, envoltar-les d’habitatges, regalant 20.000 m2 de sostre, de més.

El projecte ha de servir per articular un conjunt d’elements que generin un nucli potent capaç de dinamitzar la ciutat i projectar-la cap a la capitalitat del territori que acaba de néixer.

Tenim el transport públic de rodalies i l’Ave, un al costat de l’altra, que passen soterrats pel centre de la ciutat. Situats estratègicament al costat de l’estació de busos i perfectament accessible des de l’AP-7, la C-15 i la N-340.

Per sobre emergeix un espai central envoltat de naus d’alt valor històric, contenidors d’activitats cíviques, culturals i econòmiques que, juntament amb l’edifici de l’estació, formen una gran plaça cívica.

Tot això recolzat per moltes hectàrees buides al sud, fins la variant de la N-340, que permet ordenar un gran espai de ciutat i dotar-lo dels serveis, aparcaments i edificacions necessàries per servir aquest nou centre direccional. El preu i els objectius no són costosos ni utòpics. Ens ho deixarem perdre?

28/1/20

Vegueriades


Estem davant d’una nova delimitació territorial, la finalitat de la qual és diferenciar-nos de l'entorn immediat. Segurament perquè el balanç de la seva influència ha estat més negativa que positiva. Passa en els territoris “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a tasques residuals, a usos alternatius, contaminants o perillosos, que la ciutat no vol o no hi caben. 

Podríem convenir, -i responent així als que encara no veuen clara aquesta nova divisió- que obeeix al senzill fet de voler ser protagonistes centrals i no tangencials de la història. Passa en tot territori, societat o família, d’exemples en tenim molt a prop.

Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb els mateixos ingredients que els nostres veïns? Amb la mateixa metodologia?

Davant la transformada situació del món, molts parlen de desenvolupar un model alternatiu que serveixi de referent per al futur organitzatiu de Catalunya. 

Això serà possible sempre i quan els que fins ara ostenten el poder en exclusiva permetin la participació del conjunt de la societat que demanda canvis. Avançant un pas més en el concepte de democràcia participativa, potser? 

El Territori es prepara. L’idea, expressada per la societat civil a través de SOSPENEDÊS, d’un projecte de Regió Agroalimentària, n’és un exemple. El Congres Pro Vegueria del dia 21 de febrer a Castellet serà un globus sonda de per on es vol o es pot anar.

24/1/20

La Vila dels Prodigis


Quan una ciutat decideix transformar una part de si mateixa es pregunta, perquè? on vol anar? Com connectar amb la història? Quina projecció de futur tindrà la transformació? Si no hi ha un objectiu clar, engrescador, creatiu i culturalment sostenible, l’afany de negoci domina l’acció i apareix el monstre. Tot i semblar que el projecte està ben fet, no té ni cap ni peus. Una transformació urbana obeeix a una necessitat, no tant sols fisiològica, sinó també cultural i simbòlica.

La Barcelona del XIX va ser transformada per Cerdà en una gran ciutat a través d’un Eixample que recuperava el saber dels grans enginyers, respectava la topografia romana, incorporava en el seu disseny les noves corrents de l’higienisme i l’herència de la tradició maçònica i cabalística. El fruit va ser una obra d’art que ha resistit els embats del temps i dels homes, s’ha adaptat a les transformacions futures i ha donat resposta als grans reptes d’una ciutat metropolitana, oferint una imatge colossal com a capital d’una nació.

Salvant les diferències en el temps i l’espai, Cerdà serveix de referència per parlar de la Vilafranca actual, situada en la cruïlla de liderar un flamant i estratègic territori o de convertir-se en un anodí punt de trobada.

És a través de la tendra imatge d’un plànol del 1889, on apareixen cinc naus vinícoles, envoltades de vinyes, apostades davant del moll de càrrega de l’estació del ferrocarril, mirant a la ciutat des de l’altra riba de les vies que, un segle més tard, suggereix un paisatge amb potència suficient per fer eclosionar l’ambiciós projecte latent, entre el tren i la N340, molt més enllà de la domesticitat del carrer Comerç i les seves naus, que doni resposta a les preguntes del principi de l’article. Els obligats canvis ambientals, socials, polítics i territorials ens menen a desvetllar una Vilafranca ensopida per projectar-la en la perspectiva de la història que el territori i el canvis globals demanden. 

30/12/19

Una dècada prodigiosa?


Els anys vint sempre han tingut un protagonisme especial. Als 20 del segle XVIII, final de la gran guerra del Nord i de la Quàdruple Aliança, es dibuixen els nous estats europeus. Els del vuit-cents s’inicia un cicle de moviment socials contra l’Antic Règim i esclata la revolta bolxevic que marcarà 100 anys de revolucions marxistes arreu del món.

Els més recents, els “feliços anys vint” del segle passat, etapa de pau entre la guerra del 14 i el preludi de la segona guerra mundial -un total de 80 milions de morts-. Dècada on, com ara, el feixisme truca la porta, caracteritzada per la potent expansió de l’economia capitalista nord-americana que, avui, un segle desprès, es posa en dubte per les evidents conseqüències ambientals i socials que ha provocat.

Dels feliços anys 20 del segle XX, on la societat tancava els ulls a la realitat que se li venia a sobre, a la inacció davant de l’emergència climàtica, sense precedents, dels actuals, amb una situació de desprestigi global del sistema econòmic, social i moral que ens paralitza.

Aprendrem de la història? I actuarem en conseqüència o seguirem mirant indiferents als poders que els interessa mantenir l’statu quo?

Podrem, sense por, despullar-nos del proper passat reaccionari i llençar-nos a una creativa i fructífera transformació del món? Dintre d'una dècada ho sabrem. Aleshores tot estarà decidit.

Bons anys 20!

16/12/19

Terra és Futur


El Parlament ha suspès la moció en contra de la implantació logística de 110 ha a la zona de Cal Vies-Sant Marçal, al Penedès. Cal destacar però l’acord favorable de tots els partits en dos dels quatre punts presentats: llum verda a crear i gestionar  un programa de participació ciutadana per la elaboració del Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- i a desenvolupar-hi un model territorial basat en la planificació d’una regió Agroalimentària del Penedès -RAP-. 
La plataforma d’agrupacions cíviques SOS Penedès -d’on sorgeix la moció presentada- els considera dos avals importants i decisius que el Parlament ofereix al territori, fins el punt que, la seva unànime aprovació, invalida, “de facto”, la suspensió dels dos primers punts.
El primer, la suspensió del PDU de Cal Vies-Sant Marçal, queda avalat, d’entrada, per la participació ciutadana amb més de 1.250 al·legacions particulars en contra, presentades a la Generalitat, i recolzades per part del  Consell Comarcal de l’Alt Penedès i de 24 municipis, de moment.
El segon, aplicar una moratòria als plans i projectes que dificultin l’elaboració del PTPVP, és indispensable per complir el quart punt aprovat: el model de Regió Agroalimentària. Si no es procedeix a la moratòria, difícilment es podrà desenvolupar la RAP.
És un missatge clar que genera, indiscutiblement, una nova metodologia de gestió i elaboració dels Plans Territorials més en sintonia amb l’actual  greu situació ambiental i social.

Un model territorial en base a l'aportació inqüestionable de la ciutadania, cada vegada més activa i implicada, i de la planificació d'una Regió Agroalimentària, germen d'un model territorial complementari metropolità.

Es tracta de formar part de la gran ciutat però, no com a cul de sac de la seva expansió o receptor de les macro andròmines expulsades de la centralitat urbana a que, avui dia, encara hi estem abocats, sinó com a paisatge complementari, productiu i alternatiu als valors metropolitans, amb vida pròpia, regit per la gent que el viu i se l'estima. 

No hi ha pressa, al Penedès hi ha excés de plans. Les qualificacions urbanístiques de sòl residencial i industrial existents, segons els experts, són suficients per créixer durant molts anys. Molts dels polígons industrials estan vuits o amb baixa ocupació. La reactivació econòmica no es produirà, per molt que s'urbanitzin més terrenys agrícoles, només ho farà des de la planificació integral i harmònica del conjunt del territori.
Convidem al Departament de Territori i Sostenibilitat que prengui nota d'aquesta nova situació i iniciï, sense presa però sense pausa, les gestions adients i necessàries per desenvolupar aquest Pla amb la mateixa il·lusió i empenta amb que la gent del Penedès l'ha començat. 

3/12/19

Utopia ciutadana



Ningú s’atreveix a revisar el Pla General Metropolità -PGM-. Redactat fa 40 anys, s’ha convertit en un monstre, no només per la complexitat farragosa que ha adquirit, sinó per la dificultat en introduir els remeis pal·liatius dels efectes devastadors que la crisi climàtica i energètica estan generant -augment de 1,7oC, reducció del 8% de les precipitacions, més sequera i més aiguats extrems i la pujada d’1 metre del nivell del mar-.
Sota l’ambiciós títol de “Ciutadania, sectorsprofessionals, societat civil organitzada i ajuntaments estan cridats aparticipar activament en el disseny del futur Pla Director Urbanístic Metropolità-PDUM- impulsat per l’AMB”, neix un pla que pretén ser la taula de salvació del PGM.
En aquest debat del PDUM, s’originen les alquímies necessàries, amb la llibertat d’elucubrar com s’imagina la gent l’hàbitat futur, per, després, fondre, en un gresol comú, les propostes més utòpiques, en la realitat Metropolitana.
A la vegueria Penedès, en canvi, des del Departament de Planejament i Sostenibilitat, remen en sentit contrari. Ni Pla director participatiu, ni Pla Territorial, encallats en les operacions fragmentades i tòxiques, intentant colar les últimes escorrialles de la nociva especulació urbanística. Quan, l’Administració, assumirà la realitat de les demandes ciutadanes del Penedès? Aquí, des de fa temps, ja hi estem treballant intensament.

8/11/19

Tancs

En una entrevista a Crític d'aquesta setmana a Raimon Obiols -que destaca per la seva  sensibilitat intel·lectual i pel seu anàlisi objectiu de la realitat política del país- exposa, de manera admirable, la seva equidistància respecte als dos extrems del procés. I demana als seus i als altres un xic d'intel·ligència, coneixement i bona voluntat en resoldre el conflicte.

Un pot no estar-hi d'acord però, ningú pot negar que són arguments lògics, envoltats de saviesa. Recorda quan el PSC era el partit dels Raventós, dels Maragall, de gent que estimava el país; de quan el PSC era un far que guiava la política espanyola que, de no ser per l'estultícia ibèrica, ara, segurament no estaríem en conflicte. 

Però d'aquells pares que feien política en majúscula, defensors d'un catalanisme democràtic i integrador, pocs en queden.

Ara, lluny dels orígens, els seus nets polítics, per resoldre el conflicte, han passat al relat -tot fent broma, sembla- de demanar tancs i proposar empresonar els seus adversaris, recolzats per dirigents polítics vuits de contingut ideològic que no saben respondre amb honor a les situacions torçades del seu propi partit. Probablement frustrats per la pèrdua del ceptre de la política del país i per la deriva cap a la part equivocada de la història. Sense gens d’empatia cap el sofriment dels seus propis conciutadans. No sabem si els haurem perdut per sempre.


11/10/19

Temps de canvis


Tot va molt ràpid. El divendres hauran passat coses que invalidaran el que he escrit el dilluns. Per això ho he de fer seguint l’estela del més enllà, saltant per damunt dels esdeveniments que succeeixen ara.

Mentre la situació política de Catalunya esdevé una olla a pressió, els mortals d’aquest territori, acostumats a una dècada de lluites; d’adquirir coneixements sobre la democràcia, l’economia; experiències sobre la lluita pacífica, la defensa dels drets humans, etc.. no deixem d’aplicar-ho als fets de la vida quotidiana.

Parlo per tota la gent que m’envolta. La que conec de fa temps, la que acabo de conèixer. La veig forta, enèrgica, capaç de trencar cadenes, d’arrencar estaques. Convençuts que és avui el moment que cal torçar. Expulsar-nos les rèmores del passat que es resisteixen a desaparèixer.

Volem un altre país, i un altre territori. No es lluita només per un objectiu, es lluita per molts: un canvi de paradigma, un altre concepte, una altra gestió, un altre sistema de fer les coses. Ja no valen pedaços. Val, un altre sistema.

Pensar, per primera vegada, en la utopia d’una regió agroalimentària a la Vegueria Penedès, és atrevir-se a una revolucionària manera de fer país, una altra manera de gestionar-nos, fora de misèries productives contaminats, de baixos preus del raïm. Lluny de monarquies, lobbis i multinacionals.


13/9/19

Passivitat

El món es crema i els bombers de vacances. Aquesta és la idea que tinc de la Regió Penedès on estan passant moltes coses que poden trastocar negativament el Territori. I els responsables oficials ni s’acosten al fum, ni saben el color del foc, ni els interessa.

I així anem. D’incendi en incendi, intentant apagar focs. Sabem des de fa temps que els bombers oficials no donen més de si. Passa el temps i van mirant el cel a veure si plou. La gent està farta d’esperar que actuïn, i quan ho fan, hi tiren benzina.

En aquesta data de l’11S té més sentit que mai recordar que la lluita per la dignitat humana passa, principalment, per reconèixer el valor de la Natura com a base fonamental de l’existència del ésser humà en aquest diminut planeta abocat al suïcidi.

Al Penedès aquesta lluita es manifesta de diferents maneres. Una, la batalla engegada a través de la plataforma SOSPENEDÈS, per aglutinar les forces que lluiten per foragitar el fantasma d’un sistema que nega aquest valor fonamental del principi d’equilibri entre l’ésser humà i la Natura, i pretén convertir el que queda de Penedès agrícola en una explanada portuària.

Llegeixo: “Qui defensa la pagesia, defensa el territori”, i afegeixo: “Qui defensa el territori, defensa la Natura”.  Pagesia i Natura ens fan forts, perquè cap i la fi, des de temps immemorial, els dos són fonamentals per la nostra supervivència. Aquest és el binomi.