Una Persona, Un Paisatge..

  Apel·les Fenosa i Nicole Florensa (Museu Apel·les Fenosa)                                      En èpoques electorals, on les paraules buides suren amb intensitat i les falses notícies obturen les nostres emocions, millor submergir-nos en la bellesa instintiva i policromàtica de l’art, que, tot i que el nivell d’egolatria - entre artista i polític - és semblant, el resultat és més amable i enriquidor als sentits. No és un acte d’evasió. Es tracta, més aviat, d’un moviment mental d’introspecció interior que ens ajuda a comprendre el món des dels nostres propis recursos i enfrontar-nos a aquest allau de disbarats que ens venen a sobre. La setmana passada amb un grup d’arquitectes i amics, molts, jubilats, se’ns va acudir mandrejar pels indrets del Vendrell, resseguint els passos d’artistes com Pau Casals, Angel Guimerà o Apel·les Fenosa. Tot això amanit amb un excel·lent dinar a casa Ca...

  Els diaris es fan ressò de la disminució de l’economia catalana, ( Banc d’Espanya ) per sota de Madrid, País Basc i l’Aragó. Els economistes clàssics ploren aquesta pèrdua, Ja no formem part del primer grup econòmic hispànic. L’Aragó, imita ( a l’americana ) el forat negre de Madrid: concentra tot entorn de Saragossa, la resta del territori, vuit. Inverteix en gran logística, grans centres de dades i força energia verda en els seus camps vuits. Catalunya sembla que el turisme i els serveis minven aquest PIB que ofereix llocs de treball poc qualificats. A més, la seva densitat de 255 habitants/km2 ( l’Aragó, 29 ) limita la seva capacitat d’acció. Créixer fins als 10 milions d’habitants a mitjans de segle sembla un contrasentit.  Diumenge, manifestació multitudinària a les 12 a Barcelona, per posar al descobert el símbol de la nostra decadència: l’ampliació de l’aeroport del Prat que ara té un moviment de 52M de viatgers a l’any.  Si no ampliem l’aeroport ens quedar...

Interessant article de la Rosa Giralt Pros sobre el projecte de 60.000 m2 del "Logistic Park"  a Banyeres. Els comentaris que genera, donen la pauta de la desintegració social que estem vivint. L’escrit esmenta les lluites del 2004 contra el CIM que, tot i les grans mobilitzacions i l’aturada en sec del projecte en la crisi del 2008, avui el Baix Penedès s’està convertint en una caòtica regió logística sense ordre ni concert. Lluny, en l’oblit, queda el Pla Territorial aturat, iniciat el 2014, on es plantejava, en debat democràtic, un model orientat cap a la creació d’una regió prioritàriament agroalimentària que s’integrés amb les dues regions metropolitanes. Sembla que avui dia, pretendre articular un territori en base a criteris ambientals, socials i econòmics i dotar-lo d’ànima i personalitat, és una responsabilitat incòmode passada de moda. El debat ciutadà es substituït per discursos de frases que piquen el cervell però no diuen absolutament res: ‘llocs de treball’, ‘i...

El nou paisatge que el PLATER aporta al territori Em desperta l’olor de pi cremat. Des del terrat veig un paisatge emboirat, tota la casa envaïda. Esmorzant, llegeixo les notícies: “ incendis a l’Anoia ”. “ Tot el País en alerta ”. “ Aena adjudica ampliar el Prat ”. Els 55 milions anuals de viatgers encara no són prou per alimentar el sistema. Més llenya al foc! Respirar es fa dificultós. No puc tancar les finestres, les necessito obertes per refrescar la casa. A l’hora de la calor ho tanco tot i amb l’ajuda dels ventiladors puc subsistir fins que se’n va el sol. Lluitem contra les MAT i el  PLATER ens omplirà el paisatge de MATs. De la resta s’encarregaran els polígons de mercaderies portuàries foragitant l’agricultura i construint barris de gent que pujaran als trens rigorosament descontrolats.  Tot per la desídia d’un país, fa temps, capat. Serem molts més, però més pobres, ei! Però no hem de deixar de ser solidaris i servils. El foc, el fum, la sequera, la calor.. evid...

  En memòria Tenia un talent indiscutible i una energia intel·lectual atractiva, va ser dels pioners a concebre el paisatge productiu vitivinícola com una estructura cultural, territorial i simbòlica. Ens vàrem conèixer el 1986, en el primer Master d’Arquitectura del Paisatge de la UPC. Ell formava part de l’equip fundador i jo, assistia com alumne. Un quart de segle després ens retrobàrem a les biennals del paisatge del Penedès que ell liderava i, més tard, a l’equip del CEPVÍ, on la intensitat del seu protagonisme acabaria enfrontat amb una realitat canviant plena d’ensurts. El paisatge pel qual es lluitava anava escolant-se com l’aigua entre les mans: el fantasma de la sequera persistent; l’allunyament del poder de decisió econòmica de la regió; la manca de cohesió política per acordar un model agroalimentari on fer-se forts davant de les agressions externes, deixaven afeblit l’argument motor del CEPVÍ i el seu líder: confiar en la força del paisatge. La seva presència h...

Estació de Vilafranca a mitjans del segle passat Vaig treballar de becari una llarga temporada en l’estudi d’urbanisme dels meus mentors universitaris. Havíem estudiat i dibuixat tota la comarca; planificat la capital i dos municipis importants. Recordo, durant els treballs, haver-me passat dies dibuixant amb un ‘rotring’ carregat amb tinta verda tot l’entorn de la Vila. Cada punt que marcava sobre el paper vegetal era un cep a escala. El plànol final era espectacular: els edifici ratllats en tinta negra i l’entorn agrícola amb tot de puntets verds. Quan vaig acabar la carrera em van embolicar amb els plànols del Pla i em van llençar a la meva primera experiència professional en la difícil tasca de portar a terme, sobre el terrenys, la gestió del desenvolupament urbà de la capital. Sortíem del desenvolupisme dels anys 60 i fèiem els primers projectes de l’era democràtica. Per primera vegada la planificació urbanística es representava amb dibuixos que podia entendre la gent. Els nou...