6/1/18

Serenitat


Quin any! A principis d’agost, el meu colesterol estava situat en un còmode 165. Perfecte! Mai havia aconseguit baixar-lo tant. A finals de novembre s’havia emparrat a la perillosa xifra de 285. Uf! Participar en el Dragon Khan del “Procés” m’ha produït un estrès supersònic, com feia molt temps no tenia. 
Dit això, però, he arribat a principis d’any, d’aquest esperançador 2018, amb energies renovades. Un viatge de Nadal a les Canàries, per desconnectar. Una entrada d’any encantadora, envoltat de gent agradable, amb lluna plena inclosa, m’han portat a iniciar-lo amb optimisme i a valorar l’experiència del 2017, a molts nivells, com a positiva. 
Viure amb intensitat les coses que t’envolten tenen la recompensa d’enriquir-te, i això m’ha passat. He participat en debats, llegit llibres i molts diaris. Anar a manifestacions i mogudes reivindicatives, formar part de grups solidaris que miren endavant.  He descobert els abismes de les pròpies idees i el color de les contraries. He adquirit la visió d’una societat fusionada, quan et diuen que està fragmentada. 
Descobrir on ets, on vas, qui ets. Sentir la plenitud del ser. Descobrir la felicitat a través de la frustració.  I afrontar amb serenitat, amb molta dosis d’humor, el procés que hem iniciat,  gaudint dels moments que l’amistat i la solidaritat t’ofereixen. Caminant cap a la República, desitjant que no hi hagin mai més presos polítics.

8/11/17

Som!

La porta s’ha obert i hem travessat el portal. La porta s’ha tancat per sorpresa de molts. Davant nostre apareix la por d’un paisatge sense fer. Entrem en el temps de la construcció, de l’acció. 


O és que algú encara pot creure tornar enrere? 

No, al passat ja no s’hi pot tornar, és un miratge superat. La mirada ens mena cap endavant. I la imaginació es desborda cercant idees i formes creatives sobre la bellesa d’aquest nou paisatge que estem fent. 


És l'experiència de viure un canvi profund i substancial tant de temps pensat, imaginat, creat dins nostre. 

Els esdeveniments d’aquests últims dies ens han fet, riure, plorar, cridar, sospirar profundament, sentir-ho tot de cop, com un Dragó Kan. Ens hem transmutat, hem adquirit l’essència del ser que ha rebut la il·luminació divina. 

O no teniu l’estranya sensació de ser protagonistes del propi destí  col·lectiu? 

Els polítics diran, faran i decidiran el que millor els hi convingui. Nosaltres també. Fa anys que portem la iniciativa i ells ho saben, tot i que encara no s’ho acaben de creure del tot. D’aquí venen les ensopegades i els fracassos estratègics. 

La gent confia en si mateixa i per tant sap que tots faran la feina que han de fer. Com els dofins sota l’aigua, o les bandades d’aus migratòries, tots saben que han de fer, en harmonia, seguint cadascú, a la seva manera, cap el destí col·lectiu. 

En definitiva, ja som! Ara, comuniquem-ho al món.

16/10/17

Anem-hi!

Ho escric el dimarts pel matí, per tant, quan ho llegiu, el paisatge polític haurà canviat i la batalla s’haurà fet més cruenta.

Què més, però, afegir al que ja s’ha dit i al que ha passat? Qui no ho té clar encara, on està i què ha de fer? Quan s’ha comprovat que a l’altra banda, els qui pretenen seguir manant-nos per la cara, només emeten amenaces, exerceixen la violència i actuen amb repressió enarborant el fals argument d'una unitat inexistent. Tenen por perquè se’ls hi acaben els privilegis que han exercit, durant tants anys, a costa dels nostres drets.

Després d’estar molt temps encallats, sento que els esdeveniments passen a gran velocitat. I ara és imparable i ho sé, no perquè m’ho diguin els estrategues, els polítics, els economistes, l’ANC o els tertulians, sinó perquè m’ho diu la voluntat i la decisió que ha empoderat la gent d’aquest país, farta de tantes rapinyes i  humiliacions.

Som conscients de que ha començat una guerra psicològica, política, social i econòmica, que passarem per moments difícils, però ja mai més estarem sotmesos a les antigalles decisions d’un règim caduc, obsolet i parasitari que hem tirat a la paperera de la història.

Si tenim present que, el veritable objectiu d’aquesta revolució és la llibertat i la solidaritat entre els pobles del món, ho aconseguirem.  La resta és política barata i corrupció. Anem per feina, i sense por!

25/8/17

Amor

Dia 17: de vacances per la Costa Brava.
Per la tarda em truca el meu fill des de Barcelona: “Papa, ei! Que estic bé!”. Com? Et passa alguna cosa?. “No ho saps?” em contesta. “Hi ha hagut un atemptat a les Rambles.” Ni idea, quan estàs de vacances perds una mica el fil de les notícies, tot i estar en un temps d’alerta política.
Poso la tele, m’informo. No em sembla real. Quantes vegades no hi hauré passejat per elles. El dia continua amb el programa previst però amb una orella posada a les notícies.

Dia 18: 12 del migdia a la plaça de l’ajuntament de Palafrugell, uns centenars de persones fem un minut de silenci, entre elles, dones amb vel.

Dia 22: Torno a Barcelona, a unes Rambles plenes a vesar.  Són les cinc de la tarda. A mesura que ens apropem a Canaletes un regust metàl·lic ens puja per la gola. Gent que posa espelmes, flors, notes d’amor i solidaritat. Silenci i emoció. Dels improvisats altars de condol l’energia amorosa s’expandeix i t’enganxa, les llàgrimes afloren. Al Pla de l’òs un immens altar inunda el mosaic d’en Miró. Nombrosa gent l’envolta. No hi ha odi, és un ritual d’amor.

Dia 26: Em pregunto perquè fer una hipòcrita manifestació de falsa unitat si milers de persones, de manera espontània, ho està expressant al llarg d’aquests dies. Les Rambles s’han  convertit en un inesgotable riu de solidaritat universal. Deixem les manifestacions polítiques per quan calguin.

(En record d’en Pau Pérez).


24/7/17

Viatge astral

Temps de canvis, indubtablement. Camins sense retorn, també.

La setmana passada amb els Comuns a l'Escorxador, parlant del Pla Territorial del Penedès (PTP), s'endevinava la descol·locada posició mental on estem ancorats la majoria dels mortals, sobretot, els que mirem de mirar el món amb una altra mirada.


Definitivament ja no serveixen els mecanismes tècnics del pròxim passat i nosaltres ens entossudim en aplicar-los.

Això és el que li passa al PTP:  un refregit dels anteriors plans expansionistes relligats des de les ortodoxes teories de les urbs. Allí hi és tot però no hi ha res. Un complex cos sense un bri d’ànima.

De què serveix un Pla si no sabem on volem anar? Això passa amb la nostra flamant Vegueria. La tenim i no sabem què fer amb ella.

Ara més que mai sabem que no n'hi ha prou en establir uns criteris, en determinar uns models, en dictaminar unes normes. Tot canvia tant de pressa que el món dels tècnics i el món dels polítics es queden enrere. La realitat se'ls emporta encara que ells, molts, romanen obsessivament disposats a creure’s a si mateixos que són imprescindibles.

No podem construir el present amb les inservibles eines i polítics del passat. No podem construir el present pensant en un futur incert. Hem de fer present amb la nostra presència. Amb la gent del present. Amb les eines del present. Però aquestes a hores d’ara encara no existeixen. O potser sí?

13/6/17

Entre Urbs


La resurrecció del Penedès com a territori autònom ha obert una porta a repensar la seva geografia des de una òptica més ambiciosa. Ja no som fragments d’un no res, som una entitat amb cos i ànima i tenim capacitat per jugar un paper fonamental en l'estratègia territorial metropolitana. Som un espai complementari i contrapuntístic de les caòtiques i complexes urbs.

D’un paper que absorbeix com un secant les grosses activitats metropolitanes no volgudes o no cabudes en elles, el Penedès, passa a ser una peça central que proporciona harmonia i equilibra el sistema.

El fet de que el Penedès sigui territori de pas no vol dir que ho sigui de tot déu qui vulgui passar, (la logística asiàtica, per exemple) ni que s’hi quedi temporalment (Logis) sense ofici ni benefici. No som un magatzem aliè.
A mesura que la vegueria es defineix com a territori de producció km0, gresol d’activitats agroalimentàries, 

centre d’activitats qualificades, espai de relació i comunicació entre metròpolis, més es perfila la idea de que el Logis no ha de ser Penedès i l’eix ferroviari de mercaderies no ha de passar pel Penedès.


El sistema logístic internacional tindrà que desprendre’s del seu oportunisme egoista i reconsiderar el seu model de desplegament indiscriminat sobre el territori amb uns paràmetres més acurats i generosos amb l’entorn i, sobretot, fora d’un territori on no hi te cabuda.

5/5/17

Camí de platja


Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit.
Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental.
En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis.
Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la riera en direcció a Calafell.
Res ha de ser un obstacle, la fàbrica d’outlet turística demana la continuïtat del sistema a ran de platja. Convertir un espai natural contemplatiu, de meditació amb la natura, en un espai productiu. És una tasca prioritària, sembla.

Egoisme inútil per part meva pretendre preservar la naturalesa d’aquest espai de la pragmàtica cultura que encara ens embolcalla.

24/3/17

Cavall de Troia

Com un expert surfista, el polític oficial salta sobre la potent onada, convençut que s'elevarà amb elegància i, si hi ha sort, algun fotògraf passavolant captarà l’escena amb càmera lenta i el propulsarà més enllà de la seves pròpies limitacions estètico-polítiques.

“Estem a la graella de sortida amb igualtat de condicions”. “Comencem de cero”. Les rotundes frases planen com una boirosa il·lusió sobre la sala d'actes del Vinseum en la celebració de que: ja som Vegueria. Ara podem modelar aquest territori des de dintre, des de baix, ja no som metròpoli. Podem controlar la logística, harmonitzar les activitats econòmiques amb el nostre paisatge singular, amb idiosincràsia pròpia. Recuperar el perfil marítim. Dissenyar el model Penedès, en definitiva.

En el mateix acte, els protagonistes ens convencen d’una realitat diferent. El Pla Territorial s'està gestant des de la Metròpoli i està a punt de ser entregat a les autoritats penedesenques. Ni rastre de la participació ciutadana cobejada durant tant de temps en el “Consell de Savis” de la Fundació Pro Penedès. La logística segueix envaint Ponent. Activitats industrials camuflades d’agroalimentàries devoren el paisatge per l'Est. Tot sota el vistiplau dels lloables consistoris antiatur.

Llisca, llisca per sobre l’efímera onada si encara confies en la immortal instantània del fotògraf!

21/2/17

Praga

L’amic Francesc em fa arribar un article d’en Sergi Pàmies, publicat a la Vanguardia de la setmana passada, “A Errejón i aIglesias”. En ell fa una predicció sobre el què els hi passarà a la seva formació: “..la seqüència fatídica habitual: eufòria justiciera, èmfasi d’una hegemonia en el discurs que crea inevitables deliris i turbulències personalistes, escissions i al final coalició de supervivència.”

Comentem el relat que, coincidim,  és poètica i periodísticament inqüestionable. L’article ens porta al temps del PSUC, de la lluita antifranquista, de la clandestinitat i redescobrim la història i l’experiència que l’article conté i la cotegem amb la nostra.

En el fil de la conversa em comenta la relació amb un llibre, “Testament a Praga”, escrit per la Teresa Pàmies i el seu pare, Tomàs, -mare i avi de l’articulista-, on s’entrellacen les memòries de l’avi, un autèntic lluitador d’esquerres i la realitat del moment, la primavera de Praga del 68, descrita per la Teresa, amb l’entrada dels tancs russos a la capital txeca i les contradiccions polítiques implícites.

L’any que ve farà mig segle dels esdeveniments del Maig del 68 i potser la societat, tecnològicament, ha avançat, però les cavernes dels egos, “turbulències personalistes”, segueixen impertèrrites repetint mantres ancestrals i dominant el món però inservibles per afrontar amb èxit aquesta nova era que ja ha començat. 

12/11/16

Penederia


Vaig ser convidat a presentar una ponència –honor que agraeixo- davant la comissió del Parlament que decidirà la futura Vegueria Penedès. Allí, en una sessió interessant, es varen exposar tots els pros i contres sobre el futur del seu autogovern.

La majoria d’intervencions ho eren a favor. També varen sorgir veus en contra que defensaven la necessitat d’un Penedès lligat a la Regió metropolitana de Barcelona al considerar-lo un territori agrícola periurbà, necessari per compensar els dèficits metropolitans.

Potser si que, des del punt de vista d’un sistema basat en un creixement depredador del territori, és lògic que el Penedès, com a reserva agrícola, s’hi mantingui lligat. Sens dubte, la metròpoli ens necessita.

Ens interessa formar part  de la perifèria d’un creixement urbà descompensat? O preferim desenvolupar un model alternatiu, com és el cas del Penedès on la relació entre camp i ciutat és harmònica i es perfila com a model de futur, la mesòpoli, que ofereix més garanties de qualitat de vida i estabilitat econòmica.

La vegueria implica autogovern, la responsabilitat i creativitat de fer les coses des del territori per poder desenvolupar i consolidar un model territorial contemporani i innovador. No se si hi serem a temps. De moment el Pla Territorial del Penedès, segons he sentit a dir, l’estan fent des de la metròpoli. Comencem bé.