28/5/18

La taula de dibuix


El maig del 68 tenia 18 anys. Feia poc que treballava en una fàbrica d'ornaments religiosos i decoració de bancs. En Josep Raventós, un dels amos, casat amb l'Antonia de cal Santo de Bellvei, m'havia contractat i destinat al departament de disseny a l'última planta d'un edifici industrial a la Torrassa de l'Hospitalet.

Les taules de dibuix, altes i reclinables, s'alineaven en bateria al llarg d'un finestral. Dibuixàvem de peu o sobre un tamboret elevat. Les folràvem amb paper craft per protegir-les de la invasió de ninots, gargots, frases, taques i esquemes a que les sotmetíem intensament.

Començava un viatge iniciàtic pels paisatges de la creativitat més enllà del meu poble.

En l'últim procés de canvi, arrel de la crisi del 2008, vaig conèixer la Sixta, viuda de'n Francisco -nebot de'n Josep Raventós-. Ella em va ajudar en la creació d'una empresa de mocadors de seda.

Els tallava sobre una taula enorme que l'hi va proporcionar el pare del seu marit. Estava formada per dues taules juntes provinents de l'estudi de disseny de la fàbrica de la Torrassa on jo havia treballat.

Aquest maig acabem d'obrir un estudi-taller al Poble Nou de Barcelona. Hi hem instal·lat la taula de la Sixta. La taula de dibuix que feia servir als 18 anys, el maig del 68, apareix al meu estudi als 68 anys, el maig del 18. Simetria per tancar un cercle de 50 anys i per iniciar una nova aventura creativa.

(A la memòria d'en Josep Raventós)

7/4/18

Cosmos

Quan critiques l’altra, ho fas a tu mateix.

Últimament, quan decideixo llegir un article o un escrit, si comença parlant en contra d’una altra persona, entitat o organització sense una justificació raonada, automàticament,  encara que sigui dels “meus”, deixo de llegir-lo.

Estic cansat de mitjans que utilitzen la mentida –conscient o inconscientment- per satisfer el seu ego o els interessos de corporacions alienes que trepitgen els meus drets, els de la meva cultura i els del meu país.
La presència creixent del neofacisme a escala mundial es fa notar a casa nostra amb eslògans que determinats polítics vomiten com robots programats als mitjans, amb tota impunitat.
Sóc, i ser implica saber. I saber és entendre el propi entorn i incidir positivament en ell.
Construir República és fer i projectar coses positives, respectant a tots, i més al teu contrari, que també forma part de tu. Es tracta d’un projecte on tothom hi té cabuda. Ningú pot ser exclòs ni ningú privat de llibertat. Si els valors republicans són positius irremissiblement tota la societat hi confluirà. La lluita no és contra l’opressió del poder. La lluita és a favor d’obrir el coneixement en cadascun de nosaltres.
“La nostra psique està formada en harmonia amb l’estructura de l’univers, i el que passa en el macrocosmos succeeix igualment en els racons infinitesimals i més subjectius de la psique.” C.G. Jung.

20/2/18

Memòria de peix


L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7. 

Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola.

La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit.

Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat.

Fem memòria: 1. l’any que ve s’acaba la concessió de l’AP7 i per tant la possibilitat d’establir unes regles de joc noves per tot el país. 2. que la majoria de la gent del Penedès va dir No al Cim i a la A7 –busqueu hemeroteques-. 3. que l’eix mediterrani de Mercaderies, de moment, passa per Madrid i el corredor del Penedès es queda amb la contaminació i el trànsit de camions, passin per l’A7, l’AP7 o la N340.

6/1/18

Serenitat


Quin any! A principis d’agost, el meu colesterol estava situat en un còmode 165. Perfecte! Mai havia aconseguit baixar-lo tant. A finals de novembre s’havia emparrat a la perillosa xifra de 285. Uf! Participar en el Dragon Khan del “Procés” m’ha produït un estrès supersònic, com feia molt temps no tenia. 
Dit això, però, he arribat a principis d’any, d’aquest esperançador 2018, amb energies renovades. Un viatge de Nadal a les Canàries, per desconnectar. Una entrada d’any encantadora, envoltat de gent agradable, amb lluna plena inclosa, m’han portat a iniciar-lo amb optimisme i a valorar l’experiència del 2017, a molts nivells, com a positiva. 
Viure amb intensitat les coses que t’envolten tenen la recompensa d’enriquir-te, i això m’ha passat. He participat en debats, llegit llibres i molts diaris. Anar a manifestacions i mogudes reivindicatives, formar part de grups solidaris que miren endavant.  He descobert els abismes de les pròpies idees i el color de les contraries. He adquirit la visió d’una societat fusionada, quan et diuen que està fragmentada. 
Descobrir on ets, on vas, qui ets. Sentir la plenitud del ser. Descobrir la felicitat a través de la frustració.  I afrontar amb serenitat, amb molta dosis d’humor, el procés que hem iniciat,  gaudint dels moments que l’amistat i la solidaritat t’ofereixen. Caminant cap a la República, desitjant que no hi hagin mai més presos polítics.

8/11/17

Som!

La porta s’ha obert i hem travessat el portal. La porta s’ha tancat per sorpresa de molts. Davant nostre apareix la por d’un paisatge sense fer. Entrem en el temps de la construcció, de l’acció. 


O és que algú encara pot creure tornar enrere? 

No, al passat ja no s’hi pot tornar, és un miratge superat. La mirada ens mena cap endavant. I la imaginació es desborda cercant idees i formes creatives sobre la bellesa d’aquest nou paisatge que estem fent. 


És l'experiència de viure un canvi profund i substancial tant de temps pensat, imaginat, creat dins nostre. 

Els esdeveniments d’aquests últims dies ens han fet, riure, plorar, cridar, sospirar profundament, sentir-ho tot de cop, com un Dragó Kan. Ens hem transmutat, hem adquirit l’essència del ser que ha rebut la il·luminació divina. 

O no teniu l’estranya sensació de ser protagonistes del propi destí  col·lectiu? 

Els polítics diran, faran i decidiran el que millor els hi convingui. Nosaltres també. Fa anys que portem la iniciativa i ells ho saben, tot i que encara no s’ho acaben de creure del tot. D’aquí venen les ensopegades i els fracassos estratègics. 

La gent confia en si mateixa i per tant sap que tots faran la feina que han de fer. Com els dofins sota l’aigua, o les bandades d’aus migratòries, tots saben que han de fer, en harmonia, seguint cadascú, a la seva manera, cap el destí col·lectiu. 

En definitiva, ja som! Ara, comuniquem-ho al món.

16/10/17

Anem-hi!

Ho escric el dimarts pel matí, per tant, quan ho llegiu, el paisatge polític haurà canviat i la batalla s’haurà fet més cruenta.

Què més, però, afegir al que ja s’ha dit i al que ha passat? Qui no ho té clar encara, on està i què ha de fer? Quan s’ha comprovat que a l’altra banda, els qui pretenen seguir manant-nos per la cara, només emeten amenaces, exerceixen la violència i actuen amb repressió enarborant el fals argument d'una unitat inexistent. Tenen por perquè se’ls hi acaben els privilegis que han exercit, durant tants anys, a costa dels nostres drets.

Després d’estar molt temps encallats, sento que els esdeveniments passen a gran velocitat. I ara és imparable i ho sé, no perquè m’ho diguin els estrategues, els polítics, els economistes, l’ANC o els tertulians, sinó perquè m’ho diu la voluntat i la decisió que ha empoderat la gent d’aquest país, farta de tantes rapinyes i  humiliacions.

Som conscients de que ha començat una guerra psicològica, política, social i econòmica, que passarem per moments difícils, però ja mai més estarem sotmesos a les antigalles decisions d’un règim caduc, obsolet i parasitari que hem tirat a la paperera de la història.

Si tenim present que, el veritable objectiu d’aquesta revolució és la llibertat i la solidaritat entre els pobles del món, ho aconseguirem.  La resta és política barata i corrupció. Anem per feina, i sense por!

25/8/17

Amor

Dia 17: de vacances per la Costa Brava.
Per la tarda em truca el meu fill des de Barcelona: “Papa, ei! Que estic bé!”. Com? Et passa alguna cosa?. “No ho saps?” em contesta. “Hi ha hagut un atemptat a les Rambles.” Ni idea, quan estàs de vacances perds una mica el fil de les notícies, tot i estar en un temps d’alerta política.
Poso la tele, m’informo. No em sembla real. Quantes vegades no hi hauré passejat per elles. El dia continua amb el programa previst però amb una orella posada a les notícies.

Dia 18: 12 del migdia a la plaça de l’ajuntament de Palafrugell, uns centenars de persones fem un minut de silenci, entre elles, dones amb vel.

Dia 22: Torno a Barcelona, a unes Rambles plenes a vesar.  Són les cinc de la tarda. A mesura que ens apropem a Canaletes un regust metàl·lic ens puja per la gola. Gent que posa espelmes, flors, notes d’amor i solidaritat. Silenci i emoció. Dels improvisats altars de condol l’energia amorosa s’expandeix i t’enganxa, les llàgrimes afloren. Al Pla de l’òs un immens altar inunda el mosaic d’en Miró. Nombrosa gent l’envolta. No hi ha odi, és un ritual d’amor.

Dia 26: Em pregunto perquè fer una hipòcrita manifestació de falsa unitat si milers de persones, de manera espontània, ho està expressant al llarg d’aquests dies. Les Rambles s’han  convertit en un inesgotable riu de solidaritat universal. Deixem les manifestacions polítiques per quan calguin.

(En record d’en Pau Pérez).


24/7/17

Viatge astral

Temps de canvis, indubtablement. Camins sense retorn, també.

La setmana passada amb els Comuns a l'Escorxador, parlant del Pla Territorial del Penedès (PTP), s'endevinava la descol·locada posició mental on estem ancorats la majoria dels mortals, sobretot, els que mirem de mirar el món amb una altra mirada.


Definitivament ja no serveixen els mecanismes tècnics del pròxim passat i nosaltres ens entossudim en aplicar-los.

Això és el que li passa al PTP:  un refregit dels anteriors plans expansionistes relligats des de les ortodoxes teories de les urbs. Allí hi és tot però no hi ha res. Un complex cos sense un bri d’ànima.

De què serveix un Pla si no sabem on volem anar? Això passa amb la nostra flamant Vegueria. La tenim i no sabem què fer amb ella.

Ara més que mai sabem que no n'hi ha prou en establir uns criteris, en determinar uns models, en dictaminar unes normes. Tot canvia tant de pressa que el món dels tècnics i el món dels polítics es queden enrere. La realitat se'ls emporta encara que ells, molts, romanen obsessivament disposats a creure’s a si mateixos que són imprescindibles.

No podem construir el present amb les inservibles eines i polítics del passat. No podem construir el present pensant en un futur incert. Hem de fer present amb la nostra presència. Amb la gent del present. Amb les eines del present. Però aquestes a hores d’ara encara no existeixen. O potser sí?

13/6/17

Entre Urbs


La resurrecció del Penedès com a territori autònom ha obert una porta a repensar la seva geografia des de una òptica més ambiciosa. Ja no som fragments d’un no res, som una entitat amb cos i ànima i tenim capacitat per jugar un paper fonamental en l'estratègia territorial metropolitana. Som un espai complementari i contrapuntístic de les caòtiques i complexes urbs.

D’un paper que absorbeix com un secant les grosses activitats metropolitanes no volgudes o no cabudes en elles, el Penedès, passa a ser una peça central que proporciona harmonia i equilibra el sistema.

El fet de que el Penedès sigui territori de pas no vol dir que ho sigui de tot déu qui vulgui passar, (la logística asiàtica, per exemple) ni que s’hi quedi temporalment (Logis) sense ofici ni benefici. No som un magatzem aliè.
A mesura que la vegueria es defineix com a territori de producció km0, gresol d’activitats agroalimentàries, 

centre d’activitats qualificades, espai de relació i comunicació entre metròpolis, més es perfila la idea de que el Logis no ha de ser Penedès i l’eix ferroviari de mercaderies no ha de passar pel Penedès.


El sistema logístic internacional tindrà que desprendre’s del seu oportunisme egoista i reconsiderar el seu model de desplegament indiscriminat sobre el territori amb uns paràmetres més acurats i generosos amb l’entorn i, sobretot, fora d’un territori on no hi te cabuda.

5/5/17

Camí de platja


Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit.
Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental.
En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis.
Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la riera en direcció a Calafell.
Res ha de ser un obstacle, la fàbrica d’outlet turística demana la continuïtat del sistema a ran de platja. Convertir un espai natural contemplatiu, de meditació amb la natura, en un espai productiu. És una tasca prioritària, sembla.

Egoisme inútil per part meva pretendre preservar la naturalesa d’aquest espai de la pragmàtica cultura que encara ens embolcalla.