17/9/18

Sobre el Penedès



Quo vadis.

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. És el cas del Penedès. El 4art, cinturó, la logística, el Pla Territorial, l’atur, l’especulació i tants altres elements són els arbres d’un bosc harmònicament divers, contrastat i conflictiu que no sabem gestionar.
Moltes energies esmerçades en aquest gran projecte on, la majoria, han caigut en terreny erm: plans estratègics, plans directors.. o han servit per marejar la perdiu: Cartes del Paisatge o el Pla Territorial, per exemple. Mentre els poders fàctics, aliats amb el polític, han anat imposant els seus interessos sectorials -Logis, 4art, cinturó-, a esquena de les demandes populars i, el que és més greu, sense criteris territorials objectius ni coordinats.

Ancorats en el passat

Tot i el temps transcorregut, el Pla Territorial -Iniciat al 2014 per la Generalitat- no s’ha mogut de lloc respecte al que hauria de ser l’objectiu fonamental: definir una nova estructura de país que doni resposta a la realitat actual. Ara, molt allunyada del planejament territorial oficial.

Els documents elaborats segueixen planificant el Penedès com un gran contenidor metropolità, com a reserva d’expansió d’aquesta, menystenint el potencial que posseeix com a territori singular, complementari a la metròpoli.

Que el Pla Territorial no té clara l’estratègia es fa evident quan admet, dins seu, tot el que la planificació general, local i sectorial ha abocat sobre ell sense qüestionar-ho. Tant accepta protegir la vinya com permetre-hi la implantació de polígons de logística global. Tot depèn d’on, de què, de qui ho proposa. Es tracta d’una planificació invertebrada al servei d’interessos aleatoris, no pas conseqüència d’un resultat raonat i científic consensuat per tots els actors implicats.

Un indicador de la falta de criteri planificador de l’Administració és la persistent imposició de projectes que la crisi ha convertit en obsolets, com el cas del LOGIS o la innecessària prolongació del quart cinturó. Projectes que podrien ser interessants per al Penedès, com l’Agroparc, no hi han trobat cabuda per la manca de definició d’un model territorial suggeridor i engrescador.

Mentre no es valorin les propostes reivindicatives que demanden un projecte harmònic i consensuat, imperarà el caos. Quan no es tenen clars els criteris sobre com actuar tot és insegur i qualsevol projecte, per ben intencionat que sigui, genera conflicte. Fins ara, no s’ha tingut la valentia necessària per afrontar els reptes que això comporta. Es viu del passat perquè es té por del futur.


Entre tots ho fem.

En les recomanacions que es fan al seguiment del Pla Territorial, s’insisteix en potenciar un element fonamental del planejament: el debat ciutadà.

Tant la divulgació dels treballs com el foment de la participació, dos peces claus indispensables per a la correcta transformació territorial del Penedès, no s’han produït. Mentrestant,  s’afirma que els documents del Pla ja estan quasi enllestits.

La qüestió no és la manca de planejament, hi ha molts plans sobre el Penedès. A part dels plans estratègics, directors, de paisatge, la majoria de municipis tenen POUM i alguns, molt recents.

L’assumpte radica en la seva concepció: excessives previsions de creixement, manca d’integració en el medi, falta de valoració de les energies renovables, dels residus, de l’aigua, denoten l’absència d’un criteri renovador que harmonitzi i equilibri el conjunt de les diferències territorials i potenciïn al màxim les seves capacitats.


Un territori complex

No estem parlant només de l’espai central  vitivinícola, el Penedès no és uniforme, sinó que existeixen unes perifèries que cal valorar i donar-les una resposta integradora.

Les característiques de la costa penedesenca requereixen d’un tractament específic per abordar la situació de la densitat urbana, de serveis i de recuperació ambiental, o el cas de les extenses urbanitzacions de baixa densitat de les serralades penedesenques, on també cal intervenir específicament davant la dispersió, impacte i dèficits de serveis en que es troben. Aquests són alguns elements més del contingut però, falten les peces estructurants del Pla, el contenidor. Aquest es defineix a través de definir el paper que el Penedès ha d’interpretar dins el territori català, i aquest l’hem de gestionar entre tots.


Davant d’aquest panorama, iniciar la redacció d’una carta del paisatge abans de definir el Model, té més la funció de beneir i cloure, a corre cuita, un Pla Territorial ple de mancances, errors i ambigüitats, allunyat de l’objectiu principal: convertir-se en una autèntica carta de navegació per al futur que es mereix la vegueria Penedès. 


Cavall de Troia.

Aquests últims anys, l’interès planificador de l’Administració pel Penedès es concreta en introduir la logística global al seu interior, i ho fa amb premeditació i traïdoria, des de la compra de terrenys, d’amagat, a partir del 2002 fins a la presentació del macro projecte logístic de 200 ha acompanyat de la promesa d’un feix d’infraestructures de transport que avui dia encara ningú ha vist.

Quinze anys desprès de moltes reivindicacions socials en contra del projecte, la Generalitat intenta colar un polígon logístic més petit, de 40 ha. De les infraestructures de transport, res de res. Aquesta és la mesquina oferta d’una administració  que mira al Penedès com se’l mirava el segle passat, un territori d’oportunitats per l’expansió de la metròpoli: logística, especulació i infraestructures del transport.

Moltes raons posen en qüestió el Penedès logístic. Al ser un territori de pas, el creixement metropolità, a banda i banda, intensifica el flux de trànsit entre les dues regions urbanes. Si se l’injecta un intens flux addicional, com és el cas de la logística global provinent de l’Àsia, a través dels ports de Tarragona i Barcelona, generarà una sobresaturació i, com a conseqüència, un col·lapse del sistema.

A l’elevada contaminació seli suma la funció de contenidor logístic  d’ocupació extensiva, desplaçant l’economia agrària i les activitats que poden generar-se des del propi territori, per donar pas a sistemes econòmics dirigits des de grans trust, probablement asiàtics, basats en una economia inestable i depenent. El Penedès haurà venut or a canvi de collarets de vidre.
Assemblea de la Plataforma No Fem el CIM el 2012 

L’adjectiu té un valor.

Hi ha un debat que no s’ha produït: és necessari que Catalunya sigui una baula del sistema logístic global? Fonts ecologistes defensen que no, pel desequilibri que genera l’explotació mundial. També per la contaminació del medi que representa el desplaçament de mercaderies d’una banda a l’altra del món. Altres grups més a prop d’interessos econòmics sectorials entenen que ens hi hem d’implicar, dons representa una font d’ingressos que no podem defugir ja que seria negatiu per l’economia catalana.

D’acord que aquest és un assumpte en el qual hi  intervenen molts factors però el que si està clar és que, els qui volen que Catalunya assumeixi un paper en la logística global, han de responsabilitzar-se d’explicar amb detall els pros i contres, de presentar-ho als col·lectius dels territoris afectats i d’acceptar les condicions que en resultin d’aquests debats. I, sobretot, que assumeixin els costos ambientals que això representa. Actualment això no s’ha produït, ans el contrari, ha estat una imposició carregada d’estratagemes maldestres amb el consentiment del poder polític. Venut amb la demagògia inexistent dels futurs, minses i a baix preu llocs de treball.

No seria gens encertat permetre la invasió logística sense abans haver estructurat i consensuat el model territorial de la Vegueria Penedès. O és que estem davant d’un enorme engany en que la idea d’una república catalana només es fa servir per seguir mantenint el sistema que hem tingut fins ara? 



To be or not to be.

Si s’arribés a la conclusió que Catalunya no pot prescindir de la logística global caldria, com a mínim, reconsiderar les xarxes de transport. Aquesta, per la seva dimensió, hauria de tenir el seu propi circuit que, prèviament s’hauria de planificar i construir integrant-se en el territori fora del sistema de la xarxa metropolitana.

Això implicaria una revisió del planejament a escala nacional ja que, a part dels territoris metropolitans i la seva àrea d’influència, s’haurien d’implicar les regions de l’entorn.
El Penedès pot resistir, ben planificat, un augment racional dels fluxos d’intercanvi entre metròpolis però no resistirà la intensitat, volum, contaminació i ocupació de territori d’un trànsit a través si se li sumen els fluxos i ocupacions de la logística. Les pròpies metròpolis haurien de ser conscients del que està passant: els fluxos de mercaderies França-Algeciras i Madrid-Saragossa-Tarragona-França podrien arribar a saturar el sistema metropolità i cal plantejar la idea d’una gran variant de transit a través que eviti passar per les dues metròpolis.

 
Lluny del canvi de paradigma

La situació del païs ha canviat molt des de fa uns quants anys, del desenvolupisme s’ha passat a la subsistència. Entenem que amb aquesta situació es fa difícil elaborar un model territorial coherent que respongui a les autèntiques necessitats actuals. L’atur i el foment de la incultura social, que el sistema de la subsistència ens proporciona, impedeixen ni tant sols esbossar un model coherent i menys, debatre’l. Una situació que facilita que, tant el poder polític com l’estament universitari, -que abans tenia molta capacitat per fer propostes innovadores-, deleguin les seves responsabilitats a iniciatives privades molt escorades cap el capital especulador.

Amb l’abandó del territori per part de les Institucions, la societat civil es converteix indirectament en l’actor principal, amb el dret de proposar i generar canvis, en la concepció del territori; de produir respostes enriquidores, alternatives als desconnectats projectes verticals, sobre els espais de convivència i pot donar respostes sobre què som, que necessitem i que podem aportar a l’entorn al qual estem connectats.

El valor amagat

En aquest context, el centre d’atenció del debat ja no són els grans projectes sectorials obsolets, emanats d’iniciatives administratives alienes a l’interès del Territori. És la idea de valorar i potenciar les qualitats intrínseques d’aquest i com poden incidir positivament en la millora del medi i la qualitat de vida dels seus habitants.

Una idea llargament proposada i valorada és el concepte del Penedès com una agroregió immersa dins d’una gran àrea metropolitana, no com un espai a emplenar d’artefactes que no caben a les grans ciutats densificades, sinó com un espai complementari i alternatiu que ajuda a elevar la qualitat ambiental del territori. Exemples de referència n’hi ha: el Parco Agricolo Milano Sud o el Metropolitan Green Belt London,
Una proposta que la situació actual no permet abordar sense abans resoldre dos grans problemes:  1. Evitar l’expansió de la logística global al Penedès i 2. recuperar la veritable planificació territorial per part de l’Administració Pública i el corpus universitari amb la participació activa de la ciutadania. 
Parco Agricolo Milano Sud, un exemple d’agroregió


Salvats aquests esculls, la idea central del Model d’Agroregió pel Penedès seria un bon punt d’arrancada per elaborar un Pla Territorial coherent amb el conjunt social, cultural, ambiental i econòmic que contribuiria positivament a estructurar el centre neuràlgic del territori català. Una oportunitat que no podem deixar escapar. Per que això es compleixi és necessari no executar el Logis ni el 4art. Cinturó.



24/8/18

Il·lògic Logis


S’ha creat una plataforma contra el 4art cinturó al Penedès i NoFemelCim torna a sortir contra un polígon de naus de 40 ha a Banyeres.

Dos fets aparentment separats per la seva naturalesa: uns contra una autovia de circumval·lació de l’AMB que portarà trànsit metropolità al Penedès, travessant el singular paisatge vinícola de Sant Llorenç d’Hortons. Un projecte redundant i inútil. L’altra, contra un polígon de mercaderies entre Banyeres i l’Arboç en el vell mig d’un paisatge d’extenses vinyes, l’embrió d’un polígon logístic de 200 ha projectat fa 15 anys.

Els dos tenen en comú formar part dels plans, d’abans de la última crisi, que les Administracions van projectar, des del caduc desenvolupisme metropolità, d’un gran port sec de contenidors de logística internacional al Penedès, amb l’objectiu d’ampliar els ports de Barcelona i Tarragona.

Per molts pot semblar que la protesta és anar en contra de la creació de riquesa i, sobretot, de llocs de treball. Mai tan lluny de la realitat, les dues associacions representen la lluita del Penedès per mantenir un sistema econòmic de base agroalimentària, amb molt més futur que l’economia del contenidor, el camió i la contaminació.

D’executar-se els dos projectes, el potencial econòmic que té el cor del Penedès, de convertir-se en el rebost metropolità,  desapareixerà i amb ell el futur motor de l’economia de la flamant  Vegueria.

21/7/18

País-atges

El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-.

Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà.

Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-hi més paisatges i valorar si aquests harmonitzen amb els existents. Si els que ens imposen des de fora, amb interessos aliens, són compatibles amb els nostres bioritmes col·lectius. Podem decidir-ho, però, no en la Carta del Paisatge sinó, en el Pla Territorial de la Vegueria Penedès que, a punt de ser aprovat sense participació ciutadana, es converteix en una arma de doble fil que tenim, encara, temps de capgirar.

20/7/18

Catàleg penedesenc


El Maig es va concedir llicència per casinos i hotels al famós complex Hard Rock de Vilaseca-Salou,
(abans, Barcelona World). Ara, la costa és menys Daurada. Llarga tradició d'una terra de depredadors sense ànima on abunda la incultura en un territori malvenut per la ignorància dels gestors.

A casa nostra, el CIM segueix el mateix camí, aprovant fases i aconseguint inversions. Un virus sense antídot, penetrant per les nostres venes i envaint les neurones dels nostres cervells fins adduir-nos.

Ja ens ho esperàvem que hi hauria dos nivells de lluita: la del Procés i la del territori -la de sempre-, la que continua essent-hi mentre no canviïn els “factors” dominants. I aquests, com s'ha pogut comprovar, són els mateixos.

Distrets com estem en l'Ambiciosa Revolució, confiant em que, aquesta, ens ho arreglarà tot, inclosa l'evolució natural del nostre estimat Penedès Vitivinícola, no sentim la soterrada transformació logística de naus, xarxes de transport, trens de mercaderies i contaminació, que el nostre propi sistema de poder ens injecta.

Aviat exclamarem: ”Oh, no m'ho esperava!” mentre contemplem com el verd amable de la vinya és substituït per una atractiva explanada cimentada plena de contenidors de tots colors. I la participada Carta del Paisatge dirà “Penedès, zona logística”.

28/5/18

La taula de dibuix


El maig del 68 tenia 18 anys. Feia poc que treballava en una fàbrica d'ornaments religiosos i decoració de bancs. En Josep Raventós, un dels amos, casat amb l'Antonia de cal Santo de Bellvei, m'havia contractat i destinat al departament de disseny a l'última planta d'un edifici industrial a la Torrassa de l'Hospitalet.

Les taules de dibuix, altes i reclinables, s'alineaven en bateria al llarg d'un finestral. Dibuixàvem de peu o sobre un tamboret elevat. Les folràvem amb paper craft per protegir-les de la invasió de ninots, gargots, frases, taques i esquemes a que les sotmetíem intensament.

Començava un viatge iniciàtic pels paisatges de la creativitat més enllà del meu poble.

En l'últim procés de canvi, arrel de la crisi del 2008, vaig conèixer la Sixta, viuda de'n Francisco -nebot de'n Josep Raventós-. Ella em va ajudar en la creació d'una empresa de mocadors de seda.

Els tallava sobre una taula enorme que l'hi va proporcionar el pare del seu marit. Estava formada per dues taules juntes provinents de l'estudi de disseny de la fàbrica de la Torrassa on jo havia treballat.

Aquest maig acabem d'obrir un estudi-taller al Poble Nou de Barcelona. Hi hem instal·lat la taula de la Sixta. La taula de dibuix que feia servir als 18 anys, el maig del 68, apareix al meu estudi als 68 anys, el maig del 18. Simetria per tancar un cercle de 50 anys i per iniciar una nova aventura creativa.

(A la memòria d'en Josep Raventós)

7/4/18

Cosmos

Quan critiques l’altra, ho fas a tu mateix.

Últimament, quan decideixo llegir un article o un escrit, si comença parlant en contra d’una altra persona, entitat o organització sense una justificació raonada, automàticament,  encara que sigui dels “meus”, deixo de llegir-lo.

Estic cansat de mitjans que utilitzen la mentida –conscient o inconscientment- per satisfer el seu ego o els interessos de corporacions alienes que trepitgen els meus drets, els de la meva cultura i els del meu país.
La presència creixent del neofacisme a escala mundial es fa notar a casa nostra amb eslògans que determinats polítics vomiten com robots programats als mitjans, amb tota impunitat.
Sóc, i ser implica saber. I saber és entendre el propi entorn i incidir positivament en ell.
Construir República és fer i projectar coses positives, respectant a tots, i més al teu contrari, que també forma part de tu. Es tracta d’un projecte on tothom hi té cabuda. Ningú pot ser exclòs ni ningú privat de llibertat. Si els valors republicans són positius irremissiblement tota la societat hi confluirà. La lluita no és contra l’opressió del poder. La lluita és a favor d’obrir el coneixement en cadascun de nosaltres.
“La nostra psique està formada en harmonia amb l’estructura de l’univers, i el que passa en el macrocosmos succeeix igualment en els racons infinitesimals i més subjectius de la psique.” C.G. Jung.

20/2/18

Memòria de peix


L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7. 

Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola.

La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit.

Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat.

Fem memòria: 1. l’any que ve s’acaba la concessió de l’AP7 i per tant la possibilitat d’establir unes regles de joc noves per tot el país. 2. que la majoria de la gent del Penedès va dir No al Cim i a la A7 –busqueu hemeroteques-. 3. que l’eix mediterrani de Mercaderies, de moment, passa per Madrid i el corredor del Penedès es queda amb la contaminació i el trànsit de camions, passin per l’A7, l’AP7 o la N340.

6/1/18

Serenitat


Quin any! A principis d’agost, el meu colesterol estava situat en un còmode 165. Perfecte! Mai havia aconseguit baixar-lo tant. A finals de novembre s’havia emparrat a la perillosa xifra de 285. Uf! Participar en el Dragon Khan del “Procés” m’ha produït un estrès supersònic, com feia molt temps no tenia. 
Dit això, però, he arribat a principis d’any, d’aquest esperançador 2018, amb energies renovades. Un viatge de Nadal a les Canàries, per desconnectar. Una entrada d’any encantadora, envoltat de gent agradable, amb lluna plena inclosa, m’han portat a iniciar-lo amb optimisme i a valorar l’experiència del 2017, a molts nivells, com a positiva. 
Viure amb intensitat les coses que t’envolten tenen la recompensa d’enriquir-te, i això m’ha passat. He participat en debats, llegit llibres i molts diaris. Anar a manifestacions i mogudes reivindicatives, formar part de grups solidaris que miren endavant.  He descobert els abismes de les pròpies idees i el color de les contraries. He adquirit la visió d’una societat fusionada, quan et diuen que està fragmentada. 
Descobrir on ets, on vas, qui ets. Sentir la plenitud del ser. Descobrir la felicitat a través de la frustració.  I afrontar amb serenitat, amb molta dosis d’humor, el procés que hem iniciat,  gaudint dels moments que l’amistat i la solidaritat t’ofereixen. Caminant cap a la República, desitjant que no hi hagin mai més presos polítics.

8/11/17

Som!

La porta s’ha obert i hem travessat el portal. La porta s’ha tancat per sorpresa de molts. Davant nostre apareix la por d’un paisatge sense fer. Entrem en el temps de la construcció, de l’acció. 


O és que algú encara pot creure tornar enrere? 

No, al passat ja no s’hi pot tornar, és un miratge superat. La mirada ens mena cap endavant. I la imaginació es desborda cercant idees i formes creatives sobre la bellesa d’aquest nou paisatge que estem fent. 


És l'experiència de viure un canvi profund i substancial tant de temps pensat, imaginat, creat dins nostre. 

Els esdeveniments d’aquests últims dies ens han fet, riure, plorar, cridar, sospirar profundament, sentir-ho tot de cop, com un Dragó Kan. Ens hem transmutat, hem adquirit l’essència del ser que ha rebut la il·luminació divina. 

O no teniu l’estranya sensació de ser protagonistes del propi destí  col·lectiu? 

Els polítics diran, faran i decidiran el que millor els hi convingui. Nosaltres també. Fa anys que portem la iniciativa i ells ho saben, tot i que encara no s’ho acaben de creure del tot. D’aquí venen les ensopegades i els fracassos estratègics. 

La gent confia en si mateixa i per tant sap que tots faran la feina que han de fer. Com els dofins sota l’aigua, o les bandades d’aus migratòries, tots saben que han de fer, en harmonia, seguint cadascú, a la seva manera, cap el destí col·lectiu. 

En definitiva, ja som! Ara, comuniquem-ho al món.

16/10/17

Anem-hi!

Ho escric el dimarts pel matí, per tant, quan ho llegiu, el paisatge polític haurà canviat i la batalla s’haurà fet més cruenta.

Què més, però, afegir al que ja s’ha dit i al que ha passat? Qui no ho té clar encara, on està i què ha de fer? Quan s’ha comprovat que a l’altra banda, els qui pretenen seguir manant-nos per la cara, només emeten amenaces, exerceixen la violència i actuen amb repressió enarborant el fals argument d'una unitat inexistent. Tenen por perquè se’ls hi acaben els privilegis que han exercit, durant tants anys, a costa dels nostres drets.

Després d’estar molt temps encallats, sento que els esdeveniments passen a gran velocitat. I ara és imparable i ho sé, no perquè m’ho diguin els estrategues, els polítics, els economistes, l’ANC o els tertulians, sinó perquè m’ho diu la voluntat i la decisió que ha empoderat la gent d’aquest país, farta de tantes rapinyes i  humiliacions.

Som conscients de que ha començat una guerra psicològica, política, social i econòmica, que passarem per moments difícils, però ja mai més estarem sotmesos a les antigalles decisions d’un règim caduc, obsolet i parasitari que hem tirat a la paperera de la història.

Si tenim present que, el veritable objectiu d’aquesta revolució és la llibertat i la solidaritat entre els pobles del món, ho aconseguirem.  La resta és política barata i corrupció. Anem per feina, i sense por!