5/5/17

Camí de platja


Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit.
Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental.
En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis.
Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la riera en direcció a Calafell.
Res ha de ser un obstacle, la fàbrica d’outlet turística demana la continuïtat del sistema a ran de platja. Convertir un espai natural contemplatiu, de meditació amb la natura, en un espai productiu. És una tasca prioritària, sembla.

Egoisme inútil per part meva pretendre preservar la naturalesa d’aquest espai de la pragmàtica cultura que encara ens embolcalla.

24/3/17

Cavall de Troia

Com un expert surfista, el polític oficial salta sobre la potent onada, convençut que s'elevarà amb elegància i, si hi ha sort, algun fotògraf passavolant captarà l’escena amb càmera lenta i el propulsarà més enllà de la seves pròpies limitacions estètico-polítiques.

“Estem a la graella de sortida amb igualtat de condicions”. “Comencem de cero”. Les rotundes frases planen com una boirosa il·lusió sobre la sala d'actes del Vinseum en la celebració de que: ja som Vegueria. Ara podem modelar aquest territori des de dintre, des de baix, ja no som metròpoli. Podem controlar la logística, harmonitzar les activitats econòmiques amb el nostre paisatge singular, amb idiosincràsia pròpia. Recuperar el perfil marítim. Dissenyar el model Penedès, en definitiva.

En el mateix acte, els protagonistes ens convencen d’una realitat diferent. El Pla Territorial s'està gestant des de la Metròpoli i està a punt de ser entregat a les autoritats penedesenques. Ni rastre de la participació ciutadana cobejada durant tant de temps en el “Consell de Savis” de la Fundació Pro Penedès. La logística segueix envaint Ponent. Activitats industrials camuflades d’agroalimentàries devoren el paisatge per l'Est. Tot sota el vistiplau dels lloables consistoris antiatur.

Llisca, llisca per sobre l’efímera onada si encara confies en la immortal instantània del fotògraf!

21/2/17

Praga

L’amic Francesc em fa arribar un article d’en Sergi Pàmies, publicat a la Vanguardia de la setmana passada, “A Errejón i aIglesias”. En ell fa una predicció sobre el què els hi passarà a la seva formació: “..la seqüència fatídica habitual: eufòria justiciera, èmfasi d’una hegemonia en el discurs que crea inevitables deliris i turbulències personalistes, escissions i al final coalició de supervivència.”

Comentem el relat que, coincidim,  és poètica i periodísticament inqüestionable. L’article ens porta al temps del PSUC, de la lluita antifranquista, de la clandestinitat i redescobrim la història i l’experiència que l’article conté i la cotegem amb la nostra.

En el fil de la conversa em comenta la relació amb un llibre, “Testament a Praga”, escrit per la Teresa Pàmies i el seu pare, Tomàs, -mare i avi de l’articulista-, on s’entrellacen les memòries de l’avi, un autèntic lluitador d’esquerres i la realitat del moment, la primavera de Praga del 68, descrita per la Teresa, amb l’entrada dels tancs russos a la capital txeca i les contradiccions polítiques implícites.

L’any que ve farà mig segle dels esdeveniments del Maig del 68 i potser la societat, tecnològicament, ha avançat, però les cavernes dels egos, “turbulències personalistes”, segueixen impertèrrites repetint mantres ancestrals i dominant el món però inservibles per afrontar amb èxit aquesta nova era que ja ha començat. 

12/11/16

Penederia


Vaig ser convidat a presentar una ponència –honor que agraeixo- davant la comissió del Parlament que decidirà la futura Vegueria Penedès. Allí, en una sessió interessant, es varen exposar tots els pros i contres sobre el futur del seu autogovern.

La majoria d’intervencions ho eren a favor. També varen sorgir veus en contra que defensaven la necessitat d’un Penedès lligat a la Regió metropolitana de Barcelona al considerar-lo un territori agrícola periurbà, necessari per compensar els dèficits metropolitans.

Potser si que, des del punt de vista d’un sistema basat en un creixement depredador del territori, és lògic que el Penedès, com a reserva agrícola, s’hi mantingui lligat. Sens dubte, la metròpoli ens necessita.

Ens interessa formar part  de la perifèria d’un creixement urbà descompensat? O preferim desenvolupar un model alternatiu, com és el cas del Penedès on la relació entre camp i ciutat és harmònica i es perfila com a model de futur, la mesòpoli, que ofereix més garanties de qualitat de vida i estabilitat econòmica.

La vegueria implica autogovern, la responsabilitat i creativitat de fer les coses des del territori per poder desenvolupar i consolidar un model territorial contemporani i innovador. No se si hi serem a temps. De moment el Pla Territorial del Penedès, segons he sentit a dir, l’estan fent des de la metròpoli. Comencem bé.


4/11/16

El Penedès: La baula perduda

Una regió singular entre metròpolis

La pressió que les dues metròpolis catalanes exerceixen sobre el Penedès està arribant a nivells preocupants.

Primer: La presència de l’expansió metropolitana s’ha fet evident al llarg de la costa Daurada i de les serralades litoral i prelitoral, amb l’ocupació d’urbanitzacions de segona residència que , en el temps, s’estan convertint en primera. L’augment demogràfic que representa, junt a la baixa activitat econòmica i a una davallada radical de la construcció, ha produït un elevat índex d’atur. Aquest és un dels primers símptomes derivats d’un efecte metropolità no resolt.

Segon: el Penedès, com a corredor de les grans infraestructures europees de connexió Nord-Sud suporta una importat xarxa de transport: La N-340, l’AP7, l’AP2, la C-32, el ferrocarril de la costa, el de l’interior, l’AVE, i les previsions de l’autopista ferroviària o l’A7 encara per definir,  es planifiquen i es projecten alienes a l’especificitat del territori causant un fort impacte negatiu sobre el seu paisatge i les seves estructures.

Tercer: En les últimes dècades la pressió metropolitana sobre aquest territori s’accelera donada la necessitat de localització de grans instal·lacions metropolitanes, moltes d’elles relacionades amb la logística, que no tenen cabuda al seu interior: l’IDIADA, pista de probes automobilístiques de 300ha; polígons de magatzems logístics i ports secs, com el projecte del Logis Penedès, 200ha de magatzems.

Aquesta activitat planificadora basada exclusivament en les necessitats unidireccionals dels sistemes metropolitans xoca frontalment amb una gran regió vitivinícola que ha generat una indústria del vi i del cava de denominació d’origen de renom universal, ha creat un paisatge propi i una qualitat de vida que no té res a envejar de la regions de la Toscana a Itàlia, le Valais a Suïssa, o la Borgonya a França.

La planificació urbana dels Plans Territorials ha donat al Penedès un tracte de calaix de sastre metropolità; de reserva urbana a l’espera de quina necessitat futura tindrà el sistema per apropiar-se d’un sòl agrari menystingut.

Fa temps que aquesta situació genera conflictes entre l’Administració i la societat civil penedesenca, que ja ha manifestat, reiteradament i durant anys, no estar d’acord amb la transformació d’un territori agrari i el seu paisatge en un port sec. Sobretot desprès del fracàs de les previsions de creixement, a la llum de l’última crisi, que obliga a revisar els plans desenvolupistes des de una òptica més racional i sostenible.

La mesòpoli[i], un model alternatiu
Mentre que el comportament de la metròpoli es basa en la colonització de l’entorn, creixent en taca d’oli i transformant, al seu pas, els indrets naturals, agraris i rurals en un sistema urbà complex, la Mesòpoli -concepte encunyat per Artemio Baigorri, catedràtic de la Universitat d’Extremadura- és un model propi de territoris agraris evolucionats on el creixement urbà estableix una relació simbiòtica amb el camp, conseqüència dels beneficis d’una pròspera agricultura, generant un sistema territorial harmònic i integrador molt més estable i equilibrat que el metropolità. El Penedès n’és un exemple d’aquest model, amb unes ciutats capital: Vilafranca i Sant Sadurní i una estructura disseminada en petits pobles, nuclis i masies que gestionen directament un paisatge vitivinícola del qual extrauen la riquesa sense malmetre’l.
La Vegueria Penedès: Un sistema obert
Aquest model “mesopolità”, malgrat les pressions especulatives, encara manté una estructura poblacional i paisatgística molt equilibrada que permet oferir, com a territori alternatiu, el reequilibri de les necessitats metropolitanes, sempre si quan la planificació territorial  sàpiga abandonar estereotips i patrons urbans externs i s'adapti i respecti les característiques mesopolitanes que sustenten aquest paisatge excepcional i valori la proximitat d’un espai agrari que permet infinitat de possibilitats, des de la consideració del paper multifuncional de l’agricultura periurbana propera al
consumidor; la producció artesanal, l’enoturisme fins a activitats mediambientals i pedagògiques o serveis complementaris d’oci per a empreses, centres de convencions, espais de recerca, etc..[ii]
Cal recordar la flexibilitat d’aquest territori més enllà de la regió vitivinícola, en l’epicentre de la vegueria, i ressaltar l’existència de tres nodes d’intercanvi catalitzador que poden contribuir a enriquir les relacions amb l’entorn:

   L’àrea d’Igualada –Conca d’Òdena, centre industrial tèxtil i de la pell. Cruïlla d’intercanvi de transport Barcelona-eix transversal.
2.       L’àrea de Sitges-Vilanova i la Geltrú, indústria de la nàutica, turisme i serveis metropolitans.
3. L’àrea del Vendrell-Calafell, centre d’activitats econòmiques i de serveis amb relació a la metròpoli Tarragonina amb localització d’un centre de serveis entorn de l’enclavament ferroviari de Sant Vicenç de Calders.

 Conclusions:
La vegueria Penedès és necessària:

1.       Una estructura territorial singular, pròspera i autònoma.
2.       Una regió agrícola complementària de la metròpoli
3.       La capacitat de dissipació[iii] permet integrar alguns aspectes del sistema metropolità.
 Però cal tenir en compte que:
1.       Caldrà recuperar la unitat del Penedès ara dividit en dues províncies
2.       Permetre un govern propi que planifiqui i executi el seu planejament
3.       Revisar en profunditat els Plans Sectorials i Territorials a la llum d’un nou concepte de territori.
Cal fer una profunda reflexió, en aquest temps de parada, per reorientar el planejament i fer-lo menys artificiós i més dinàmic, més proper a la ciutadania. Sens dubte la presencia activa de la vegueria Penedès contribuirà a projectar sobre el territori una dimensió més contemporània de la que s’ha considerat fins ara.




[ii] Incorporar les propostes que es formulen en la “Carta de l’Agricultura perirubana” que es va formular l’any 2010  en  el Seminari Agroterritorial, celebrat a Castelldefels (Barcelona)

[iii] Segons la teoria de “les estructures dissipatives” d’Ilya Prigogine (premi novel de química l’any 1977).