Una Persona, Un Paisatge..

Una reflexió davant del Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme A la Regió del Penedès volem indústria! Evidentment, dins d'un model territorial agroalimentari extensiu, ecològic i sostenible. No com a parc agrari, sinó formant part, com una pesa complementària i significada, dins d’un model metropolità de multicentralitats, (del que ja en formem part per dret propi) com és la megaregió europea Barcelona-Lió, on la diversitat de les activitats econòmiques i dels espais urbans, agrícoles i naturals, s'emmarquen dins l'anomenada ‘societat del coneixement’ i on una de les principals virtuts és l’intercanvi d’informació dins una extensa i ben dissenyada xarxa de comunicacions. Tot i que dins del mateix Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- es contempla aquest fenomen de la Megaregió, hem observat com, des de les esferes tècnic-polítiques (mentres aturen el Pla) es prenen decisions allunyades d’aquest model i mancades dels coneixements necessaris per li

Els pagesos saben des de sempre d’on ve i on va l’aigua. I, fins els anys 50, sabien de l’ecologia per la llei de l’estalvi. Recollien l’aigua de les teulades per beure i el fems i la bassa que generaven, a casa, la convertien en matèria orgànica pels camps. Per la gent que ha anat venint de les perifèries urbanes a terres agrícoles i marítimes, ocupant “la gran urbanització del segle XX”, l’ecologia i l’aigua eren dos desconegudes. Perquè saber-ho, si obrint l’aixeta del bany o la cuina, tenim aigua. Perquè preguntar-nos d’on ve i a on va? De l’ecologia? fins a entrar al segle no se n’ha començar a parlar. És en aquesta realitat en que ens vàrem trobar els anys 90, al Geven, quan lluitàvem perquè el delta de les Madrigueres no fos engolit pels blocs d’apartaments que la llarga especulació urbanística generava. Ningú entenia perquè ho fèiem. Què se’n trèia, a que venia “això” d’impedir urbanitzar-les, com passava amb la resta del litoral? Primer esquema de l'Arbre del Bai

Plànols cromàticament ben dissenyats. Línies fines i ondulades formant futures traces d’autopista desenvolupista - el 4 art. cinturó per  Vilafranca i més enllà fins El Vendrell-. La sinuosa corba d’un tren que connecta la costa amb l’interior, ideal recorregut turístic pel Penedès. Zones industrials i logístiques persistentment imposades -El Logis i la Conca- dibuixades, amb petites rodonetes gris perla, quasi imperceptibles sobre el fons gris del plànol i Cal Vies, de delicat rosa pàl·lid. Ratlletes grises, pel sòl no delimitat de l’autòdrom de Ribes. Taques grises en el sòl urbà consolidat del pla de Mar. Veritable fresc renaixentista representant els criteris del Pla Territorial. Tot amanit amb frases i conceptes com: “diversitat territorial”. “Model sostenible i resilient al canvi climàtic”. “Integrar transversalment el paisatge”. ”Planificar els espais oberts de manera proactiva i estratègica”. “Moderar el consum de sòl..”  I jo, com Ulisses, lligat al pal major, per