Una Persona, Un Paisatge..

Camino per entre els paisatges agrícoles del meu poble. El cor se’m desmunta, apareixen moltes vinyes abandonades. Amb elles, antigues oliveres que les voregen, en altre temps ben cuidades i podades per la saviesa d’un bon pagès, ara brutes de mals, entortolligades de branques, assedegades i improductives.    A través d’aquest paratge desolat visualitzo les persones que les havien cuidat. Mans antigues que collien els raïms amb un ritual d’agraïment a la terra. No deixaven ni un gotim al cep ni una oliva al terra.    També les noves generacions de pagesos, pocs, i molts desencisats per la sequera persistent i el baix preu del raïm, que frenen la possibilitat de guanyar-se la vida en una professió noble i menyspreada.    Gran quantitat de terres agrícoles resten en mans de persones alienes al món agrari. Molts troben en l’excusa de la terra erma una sortida econòmica dins l’àmplia oferta de possibilitats que el mercat immobiliari - logística - i energètic - ...

El titular de la jornada sobre l’aigua, organitzada per l’IRTA a Vilafranca, la setmana passada: “ Serà viable la vinya de regadiu a la DO Penedès? ” [1] va ser considerat per un dels ponents, com una “pregunta trampa”. De fet, sabrem si serà viable regar les vinyes, quan siguem capaços de gestionar la sequera. L’aigua és un bé cada vergada més escàs, aviat tindrà més valor que l’or i, de moment, el 30% de l’aigua domèstica la tirem per la cadena del vàter. I tal com anem, amb la motxilla cultural petrolífera del segle XX a l’esquena, en el futur no tindrem aigua suficient per alimentar, simultàniament, persones, indústries i espais agrícoles. La solució s’allunya si l’aigua minva, mentre estiguem entestats en créixer. Felicitats als organitzadors pel poder de convocatòria. La jornada va donar molt de sí i va obrir moltes preguntes, marcant el camí que ja s’havia encetat a l’abril en el Congrés del Paisatge sobre l’aigua, organitzat pel CEPVÍ.  L’assistència va desbordar la sa...