Una Persona, Un Paisatge..

Tot s’acaba, tot comença. La vida viscuda és l’ADN del present. El futur mai ha existit, és la pastanaga del conill. El temps és circular. Fins i tot l’economia pretén ser-ho. La ment, pels vols de Nadal --i més, en el meu cas, que faig anys per Sant Esteve-- s’entendreix i pensa coses que durant l’any no s’imagina. No tinc arbre, ni pessebre, per Nadal. A vegades amb un petit manat de vesc n’hi ha prou. Ni llums. Les cases enlluernades de Hollywood queden molt lluny, encara que retornin amb les seves fantasmagòriques i decadents pel·lícules. El cicle es tanca. L’era minvant que ens ha vist néixer a l’ombra de la llum del petroli --un curt període d’un segle i escaig de contaminant opulència-- s’esgota. Això ens inquieta. No estem fets per la foscor. Però, de la mateixa manera, que en un període molt curt de temps, els nostres ulls s’adapten a l’avinguda del crepuscle vespertí, nosaltres hi veurem, i un altre renaixement ens il·luminarà.  En aquesta nova era la llum que prevaldrà ser

De la Bisbal del Penedès al Logis de la Bisbal. Ara retornen, insistint tal com ho van fer el 2004, amb els mateixos arguments : la cruïlla d’autopistes, els camions i la plana baix penedesenca ideal per especular amb els polígons a gran escala que acabaran convertint la comarca en un gran port sec.   La mateixa metodologia : a) La compra de terres agrícoles per agents privats -en aquest cas, un de sol- per sota mà. b) La conxorxa amb representants polítics i l’Administració per assegurar el tir abans no s’aixequi la llebre. c) La imposició directe -l’acció dels fets consumats- d’un projecte logístic de grans dimensions sobre un sòl agrari, sense debat previ ni consulta amb la població, sense possibilitats de poder discutir públicament alternatives diferents a l’ocupació logística.  Dèficits democràtics En la pàg. 29 del document de l’AVAÇ referint-se a la participació ciutadana, és diu textualment que són: “..propostes que permetin encetar un debat ampli, obert i plural amb la ciuta

Passejo entre vinyes vorejades d’oliveres, ametllers i garrofers. Admiro les rugoses pedres col·locades en sec del sinuós marge ple de vida. A les vores del camí hi ha rocs per terra. El marge s’esmicola pel pas del temps, com un terròs de sucre.  Visc en una terra menyspreada.  De sobte el mur s’estronca i  apareix  una tanca de grisos blocs de formigó i un filat metàl·lic. Els sots del camí s’esvaeixen en un llis paviment de blavós quitrà. Més endavant, darrera una porta de ferro oberta, apareix un paviment de formigó. Giro la mirada per damunt i em trobo de sobte davant d’unes parets blanques elevades, sense finestres, coronades per una coberta metàl·lica.  Absort com estava mirant sorprès un edifici que no havia vist mai en aquell lloc, una forta piulada m’extrau dels pensaments i un camió de gran tonatge em demana pas, ha d’entrar a la nau. M’envaeix l’olor del gasoil. Recordo el bosc d’alzines que durant anys hi van créixer després que les terres deixessin de ser conreades.  Segu