Una Persona, Un Paisatge..

Els pagesos saben des de sempre d’on ve i on va l’aigua. I, fins els anys 50, sabien de l’ecologia per la llei de l’estalvi. Recollien l’aigua de les teulades per beure i el fems i la bassa que generaven, a casa, la convertien en matèria orgànica pels camps. Per la gent que ha anat venint de les perifèries urbanes a terres agrícoles i marítimes, ocupant “la gran urbanització del segle XX”, l’ecologia i l’aigua eren dos desconegudes. Perquè saber-ho, si obrint l’aixeta del bany o la cuina, tenim aigua. Perquè preguntar-nos d’on ve i a on va? De l’ecologia? fins a entrar al segle no se n’ha començar a parlar. És en aquesta realitat en que ens vàrem trobar els anys 90, al Geven, quan lluitàvem perquè el delta de les Madrigueres no fos engolit pels blocs d’apartaments que la llarga especulació urbanística generava. Ningú entenia perquè ho fèiem. Què se’n trèia, a que venia “això” d’impedir urbanitzar-les, com passava amb la resta del litoral? Primer esquema de l'Arbre del Bai

Aquesta famosa frase atribuïda als germans Marx segueix essent vigent avui dia. Al tren no hi ha carbó i, per no parar, cremen els vagons. Aquí, al nostre país, molts dels nostres governants   segueixen cremant els vagons del tren on viatgem, tot i sabent, perfectament, que, el fet de córrer, no ens fa avançar. Sobretot ( i bona part dels viatgers ho sabem ) que, seguir corrent en aquesta direcció, ens porta a un carrer sense sortida, on ens quedem sense el més valuós del nostre territori: el paisatge agrari i natural ( els vagons del tren ).  Logística comercial sobre vinyes a Masquefa . Logística asiàtica al Penedès . Supermercats sobre els últims aiguamolls a Cunit . Inversions desequilibrants del sistema turístic, a Sant Pere de Ribes . Grans parcel·les industrials sense sentit a la  Conca d’Òdena . Parcs fotovoltaics i eòlics sobre l’espai agrícola. Apostes per la indústria química a Banyeres i, ara, a més, noves ampliacions industrials a Subirats, sobre els preciosos meandres

Tot va molt ràpid. El divendres hauran passat coses que invalidaran el que he escrit el dilluns. Per això ho he de fer seguint l’estela del més enllà, saltant per damunt dels esdeveniments que succeeixen ara. Mentre la situació política de Catalunya esdevé una olla a pressió, els mortals d’aquest territori, acostumats a una dècada de lluites; d’adquirir coneixements sobre la democràcia, l’economia; experiències sobre la lluita pacífica, la defensa dels drets humans, etc..   no deixem d’aplicar-ho als fets de la vida quotidiana. Parlo per tota la gent que m’envolta. La que conec de fa temps, la que acabo de conèixer. La veig forta, enèrgica, capaç de trencar cadenes, d’arrencar estaques. Convençuts que és avui el moment que cal torçar. Expulsar-nos les rèmores del passat que es resisteixen a desaparèixer. Volem un altre país, i un altre territori. No es lluita només per un objectiu, es lluita per molts: un canvi de paradigma, un altre concepte, una altra gestió, un alt