Vidres trencats
La 'Cristalera' ens deixa, com la Nissan, i dintre de no res, tal com va venir un bon dia del 1973, haurà desaparegut del Penedès. Aleshores jo era un estudiant d’arquitectura amb moltes idees al cap i se’m va ocórrer denunciar l’impacte que generaria una industria d’aquesta magnitud en l’ecosistema del Baix Penedès, no us explico la reacció.
Amb la fàbrica, 1.400 famílies vingueren de fora. Com a becari vaig col·laborar en el projecte del nou barri a Banyeres destinat als habitatges pels dirigents i encarregats. L’altra barri, el dels obrers, es construí a l’Arboç, prop de la fàbrica. En poc temps, Banyeres i l’Arboç, varen passar de 3.000 a 5.500 habitants. Quasi mig segle més tard ens cal preguntar què ens ha aportat a part d’unes quantes jubilacions. Quina riquesa, econòmica, social, cultural i de benestar ha representat per la col·lectivitat penedesenca i, sobretot, quina herència tecnològica ens deixa. Sabrem fer vidre?
Som el magatzem dels grans negocis neocapitalistes que tenen el poder de decisió fora d’aquí. Quan va a maldades se’n van amb els beneficis a una altra banda, i ens deixen amb un paisatge d’atur i fàbriques buides. Gran motiu de reflexió de cara el futur que estem dissenyant. No es moment de precipitar-nos. Seguir l’estela de més ‘Cristaleres’, com fa el Pla Territorial, pot fer aparèixer molts vidres trencats en l’horitzó del nostre paisatge.
Comentaris