Una Persona, Un Paisatge..

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó. Un òmnibus de plans. Planificar és definir el model que ens encaixi millor a tots — no només a inversors i representants oficials —; que incorpori els valors ambientals, d’autosuficiència energètica i alimentària, — inexistents en un Departament que es diu: “de Sostenibilitat” —. Modelant el paisatge amb la gent; Conreant la terra amb la cultura. Tornar, de l’hiper al comerç de proximitat. Ja hem vist com les gasten les mogudes globals. A hores d’ara ja sabem que per a l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata i no ens servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model. Ells no ho

Quan una ciutat decideix transformar una part de si mateixa es pregunta, perquè? on vol anar? Com connectar amb la història? Quina projecció de futur tindrà la transformació? Si no hi ha un objectiu clar, engrescador, creatiu i culturalment sostenible, l’afany de negoci domina l’acció i apareix el monstre. Tot i semblar que el projecte està ben fet, no té ni cap ni peus. Una transformació urbana obeeix a una necessitat, no tant sols fisiològica, sinó també cultural i simbòlica. La Barcelona del XIX va ser transformada per Cerdà en una gran ciutat a través d’un Eixample que recuperava el saber dels grans enginyers, respectava la topografia romana, incorporava en el seu disseny les noves corrents de l’higienisme i l’herència de la tradició maçònica i cabalística. El fruit va ser una obra d’art que ha resistit els embats del temps i dels homes, s’ha adaptat a les transformacions futures i ha donat resposta als grans reptes d’una ciutat metropolitana, oferint una imatge colossal

El Maig es va concedir llicència per casinos i hotels al famós complex Hard Rock de Vilaseca-Salou, (abans, Barcelona World). Ara, la costa és menys Daurada. Llarga tradició d'una terra de depredadors sense ànima on abunda la incultura en un territori malvenut per la ignorància dels gestors. A casa nostra, el CIM segueix el mateix camí, aprovant fases i aconseguint inversions. Un virus sense antídot, penetrant per les nostres venes i envaint les neurones dels nostres cervells fins adduir-nos. Ja ens ho esperàvem que hi hauria dos nivells de lluita: la del Procés i la del territori -la de sempre-, la que continua essent-hi mentre no canviïn els “factors” dominants. I aquests, com s'ha pogut comprovar, són els mateixos. Distrets com estem en l'Ambiciosa Revolució, confiant em que, aquesta, ens ho arreglarà tot, inclosa l'evolució natural del nostre estimat Penedès Vitivinícola, no sentim la soterrada transformació logística de naus, xarxes de transport, t

L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7.   Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola. La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit. Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat

La resurrecció del Penedès com a territori autònom ha obert una porta a repensar la seva geografia des de una òptica més ambiciosa. Ja no som fragments d’un no res, som una entitat amb cos i ànima i tenim capacitat per jugar un paper fonamental en l'estratègia territorial metropolitana. Som un espai complementari i contrapuntístic de les caòtiques i complexes urbs. D’un paper que absorbeix com un secant les grosses activitats metropolitanes no volgudes o no cabudes en elles, el Penedès, passa a ser una peça central que proporciona harmonia i equilibra el sistema. El fet de que el Penedès sigui territori de pas no vol dir que ho sigui de tot déu qui vulgui passar, (la logística asiàtica, per exemple) ni que s’hi quedi temporalment (Logis) sense ofici ni benefici. No som un magatzem aliè. A mesura que la vegueria es defineix com a territori de producció km0, gresol d’activitats agroalimentàries,  centre d’activitats qualificades, espai de relació i comunicació entr

Com un expert surfista, el polític oficial salta sobre la potent onada, convençut que s'elevarà amb elegància i, si hi ha sort, algun fotògraf passavolant captarà l’escena amb càmera lenta i el propulsarà més enllà de la seves pròpies limitacions estètico-polítiques. “Estem a la graella de sortida amb igualtat de condicions”. “Comencem de cero”. Les rotundes frases planen com una boirosa il·lusió sobre la sala d'actes del Vinseum en la celebració de que: ja som Vegueria. Ara podem modelar aquest territori des de dintre, des de baix, ja no som metròpoli. Podem controlar la logística, harmonitzar les activitats econòmiques amb el nostre paisatge singular, amb idiosincràsia pròpia. Recuperar el perfil marítim. Dissenyar el model Penedès, en definitiva. En el mateix acte, els protagonistes ens convencen d’una realitat diferent. El Pla Territorial s'està gestant des de la Metròpoli i està a punt de ser entregat a les autoritats penedesenques. Ni rastre de la participa

Vaig ser convidat a presentar una ponència –honor que agraeixo- davant la comissió del Parlament que decidirà la futura Vegueria Penedès. Allí, en una sessió interessant, es varen exposar tots els pros i contres sobre el futur del seu autogovern. La majoria d’intervencions ho eren a favor. També varen sorgir veus en contra que defensaven la necessitat d’un Penedès lligat a la Regió metropolitana de Barcelona al considerar-lo un territori agrícola periurbà, necessari per compensar els dèficits metropolitans. Potser si que, des del punt de vista d’un sistema basat en un creixement depredador del territori, és lògic que el Penedès, com a reserva agrícola, s’hi mantingui lligat. Sens dubte, la metròpoli ens necessita. Ens interessa formar part  de la perifèria d’un creixement urbà descompensat? O preferim desenvolupar un model alternatiu, com és el cas del Penedès on la relació entre camp i ciutat és harmònica i es perfila com a model de futur, la mesòpoli , que ofereix més