Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Al 3 de vuit

Metropolítica

Imatge
Ja arriben els tòpics electorals de rància factura política: “ Repensar el futur en clau regional ”. “ Definir objectius de les set comarques de la Regió Metropolitana” . I la Colau, ho remata: " Reivindicació històrica perquè a aquest gran territori no se'l tracti com si fossin municipis de segona, sinó com a nodes principals que és el que són ". Però senyora, de quin ‘Gran Territori’ esteu parlant? Del petit, conflictiu i comprimit rovell d’ou metropolità i els seus satèl·lits? Però si no podeu ni amb el vostre caduc Pla Metropolità del 74! No és sa emprar el país i la gent en clau de contrapoder partidista, al menys, sense abans haver fet els deures. Ceguera política és negar que hi ha un territori més enllà del Vallés, que té vida pròpia. Què passa amb l’altra Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona? Les respostes davant la crisi ambiental i la desestructuració social no passen en reforçar centres, - teoria passada de rosca i que no resol l’equilibr

Una dècada prodigiosa?

Imatge
Els anys vint sempre han tingut un protagonisme especial. Als 20 del segle XVIII, final de la gran guerra del Nord i de la Quàdruple Aliança, es dibuixen els nous estats europeus. Els del vuit-cents s’inicia un cicle de moviment socials contra l’Antic Règim i esclata la revolta bolxevic que marcarà 100 anys de revolucions marxistes arreu del món. Els més recents, els “feliços anys vint” del segle passat, etapa de pau entre la guerra del 14 i el preludi de la segona guerra mundial -un total de 80 milions de morts-. Dècada on, com ara, el feixisme truca la porta, caracteritzada per la potent expansió de l’economia capitalista nord-americana que, avui, un segle desprès, es posa en dubte per les evidents conseqüències ambientals i socials que ha provocat. Dels feliços anys 20 del segle XX, on la societat tancava els ulls a la realitat que se li venia a sobre, a la inacció davant de l’emergència climàtica, sense precedents, dels actuals, amb una situació de desprestigi global de

Carn de Corredor

Imatge
l’ANC del Vendrell va presentar en Joan Amorós, activista cultural català i president de Ferrmed, organització de 15 anys dedicada a fomentar el corredor ferroviari del mediterrani. Comentava que des de Madrid no hi ha pensament lògic per estructurar un bon projecte ferroviari, ni tampoc interès, ans el contrari, el Mediterrani, per a ells, passa per la capital del Regne. Però insistia en la necessitat d’estructurar una xarxa per a trens de 1500 metres de llarg que reculli totes les mercaderies que arribaran als ports de la península, amb vaixells cada vegada més grans,   des de l’extrem orient, a través d’un Mediterrani que és el corredor més transitat del món. Catalunya es troba en la cruïlla de camins logístics entre el corredor marítim, Est-Oest i el ferroviari del mediterrani d’Algeciras a Copenhaguen. Segons ell, ens hem de preparar, la logística ens envairà, té futur a casa nostra. Li vaig preguntar què li semblava el Logis Penedès. Va dir que es tractava d

Elegir

Imatge
La perspectiva d’aquests 10 anys de crisi ens dona moltes pistes per un bon projecte de territori.   Aquí, el Baix i l’Alt Penedès, tot i tenir un comportament econòmic paral·lel, s’han mantingut a distància. Tenen el mateix atur que a l’inici de la crisi però amb 2.300 aturats més al Baix, i 11.000€ més de PIB per habitant a favor de l’Alt que, tot i estar una mica per sota de la mitjana catalana, l’aposta per una economia arrelada al territori dóna resultats molt més positius. Al Baix Penedès, des de la gran operació immobiliària del segle XX -excessiu creixement demogràfic, desinversió industrial, desestructuració social, alteració del paisatge costaner, forestal i agrícola- fins a les apostes pels grans remeis externs -la Cristalera o la Idiada- que han contribuït, més aviat, a accentuar el conflicte, no s’ha intentat cap més solució, per part dels històrics gestors d’aquesta disbauxa, que no sigui mirar cap al cel per veure quan caurà el mannà logístic que, com és pre

Com el Sud del Penedès, res de res

Imatge
He tingut un somni. Apareixen uns trilers i, amb els seus cubilets, m’intenten ensarronar. No, gràcies, mai jugo  cap joc d’atzar, a excepció del de la vida. Ells insisteixen, em diuen que és l’única possibilitat de subsistir, de sortir del clot on ens trobem, jugant a endevinar en quin cub es troba el futur del Penedès. En un hi ha la logística, en l’altra la logística situada més al sud i la tercera es troba barrejada amb incentius i promeses no complertes. Ja hi tornem! Estic suant. Perquè em feu jugar a un joc que no vull? Em contesten: perquè la majoria dels manadors surenys ho volen així. M’insisteixen en que no sigui tant sorrut. A les terres del Sud hi ha moltes famílies que passen gana i vendre’s la terra als de fora és l’única solució. Accepta! Em confessen que la nostra misèria ja ve de lluny, de la incapacitat de trobar solucions, tot i que n’hi ha. Ara, com qualsevol família vinguda a menys, hem de vendre la casa i anar a lloguer. Els hi contesto que jo no vull s

País-atges

Imatge
El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-. Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà. Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-

La taula de dibuix

Imatge
El maig del 68 tenia 18 anys. Feia poc que treballava en una fàbrica d'ornaments religiosos i decoració de bancs. En Josep Raventós, un dels amos, casat amb l'Antonia de cal Santo de Bellvei, m'havia contractat i destinat al departament de disseny a l'última planta d'un edifici industrial a la Torrassa de l'Hospitalet. Les taules de dibuix, altes i reclinables, s'alineaven en bateria al llarg d'un finestral. Dibuixàvem de peu o sobre un tamboret elevat. Les folràvem amb paper craft per protegir-les de la invasió de ninots, gargots, frases, taques i esquemes a que les sotmetíem intensament. Començava un viatge iniciàtic pels paisatges de la creativitat més enllà del meu poble. En l'últim procés de canvi, arrel de la crisi del 2008, vaig conèixer la Sixta, viuda de'n Francisco -nebot de'n Josep Raventós-. Ella em va ajudar en la creació d'una empresa de mocadors de seda. Els tallava sobre una taula enorme que l'hi va proporcion

Memòria de peix

Imatge
L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7.   Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola. La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit. Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat

Camí de platja

Imatge
Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit. Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental. En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis. Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la r

Cavall de Troia

Imatge
Com un expert surfista, el polític oficial salta sobre la potent onada, convençut que s'elevarà amb elegància i, si hi ha sort, algun fotògraf passavolant captarà l’escena amb càmera lenta i el propulsarà més enllà de la seves pròpies limitacions estètico-polítiques. “Estem a la graella de sortida amb igualtat de condicions”. “Comencem de cero”. Les rotundes frases planen com una boirosa il·lusió sobre la sala d'actes del Vinseum en la celebració de que: ja som Vegueria. Ara podem modelar aquest territori des de dintre, des de baix, ja no som metròpoli. Podem controlar la logística, harmonitzar les activitats econòmiques amb el nostre paisatge singular, amb idiosincràsia pròpia. Recuperar el perfil marítim. Dissenyar el model Penedès, en definitiva. En el mateix acte, els protagonistes ens convencen d’una realitat diferent. El Pla Territorial s'està gestant des de la Metròpoli i està a punt de ser entregat a les autoritats penedesenques. Ni rastre de la participa

El Penedès: La baula perduda

Imatge
Una regió singular entre metròpolis La pressió que les dues metròpolis catalanes exerceixen sobre el Penedès està arribant a nivells preocupants. Primer: La presència de l’expansió metropolitana s’ha fet evident al llarg de la costa Daurada i de les serralades litoral i prelitoral, amb l’ocupació d’urbanitzacions de segona residència que , en el temps, s’estan convertint en primera. L’augment demogràfic que representa, junt a la baixa activitat econòmica i a una davallada radical de la construcció, ha produït un elevat índex d’atur. Aquest és un dels primers símptomes derivats d’un efecte metropolità no resolt. Segon: el Penedès, com a corredor de les grans infraestructures europees de connexió Nord-Sud suporta una importat xarxa de transport: La N-340, l’AP7, l’AP2, la C-32, el ferrocarril de la costa, el de l’interior, l’AVE, i les previsions de l’autopista ferroviària o l’A7 encara per definir,  es planifiquen i es projecten alienes a l’especificitat del territori