Una Persona, Un Paisatge..

https://www.liceubarcelona.cat/ca/una-apocalipsi-irracional En una era de feblesa política, d’inestabilitat climàtica, de sequera i escassedat de recursos. Temptats pels tik-tok de l’extrema dreta, insensibles als canvis que la natura ens depara i embolicats amb l’antiga manta del confortable segle XX, neguem els temps d’escassedat i estalvi, que ens anirien molt bé per sobreviure dignament — encara que sigui per una temporadeta — com varen fer els nostres avantpassats agraris. La disbauxa de la nostra civilització no té aturador. Causa de que, en el nostre petit país, estiguin passant coses pertorbadores: invasions logístiques desmarxades comandades per promotors immobiliaris; colonitzacions solars agràries de grans empreses energètiques ultracontaminants; Infiltracions de falses instal·lacions d’agroparcs a l’americana . Tot, no aigua, totes menades per inconscients desenvolupistes atrapats en el temps del ‘país del mai mai’. Som una civilització tan evolucionada fins a l’extrem

  Vista d'un paisatge amable de la Bisbal que tendeix a desaparèixer La Bisbal era un municipi agrícola en decadència, des de l’inici del segle XX havia anat perdent població  — al 1900 tenia 1.630 habitants i al 1981, uns 1.219 —. Una vegada superada la crisi econòmica dels 80  es va iniciar una lenta recuperació gràcies a l’aparició de mitja dotzena d’urbanitzacions de segona residencia, inserides en els boscos de les serralades del Montmell i el Massís de Bonastre, vingudes de la mà del turisme de la costa Daurada. Això provocà el creixement gràcies al sector de la construcció que va arribar al seu punt àlgid durant l a ‘ dècada prodigiosa’ (2000-2007) . Primer Cavall de Troia.  Capses incrustades en el paisatge agroforestal Entusiasmats pels efectes de riquesa aparent del negoci immobiliari residencial , ningú s’adonà de les conseqüències que el canvi de segona a residència habitual desencadenaria i ningú es preocupà de generar activitats econòmiques paral·leles. De cop i

Hi han fets humans que m’alteren el sentit de l’existència: el genocidi de Gaza, la guerra d’Ucraïna, els conflictes bèl·lics de mig món que generen més de 62 milions de desplaçaments i prop de 9 milions per desastres climàtics.  Tot i estar físicament lluny, des del caliu de la llar -avui, tele, mòbil o tablet-, sóc partícip directe d’aquests fets. El nostre món íntim és còmplice de la globalitat. El banc on tinc els estalvis finança les armes d’aquests conflictes. El govern del meu Estat participa, directa o indirectament, d’aquest espectacle de destrucció. I el més greu: manté viva la decebedora existència de la Humanitat.  Permeto que amb la nostra ortopèdica democràcia –que és suspesa quan convé– remoguin el domini de la por. L’instint reptilià de supervivència aflora en els meus pensaments i adoro l’existència d’un sistema protector que m’allunyi del desastre que contemplo per la “finestra” de casa. No recordo, no reflexiono, jo no soc l’altre, aquell que pateix a l’altra banda.