Una Persona, Un Paisatge..

Tan prompte vaig saber d’ell vaig anar corrent a la llibreria Mitjans del Vendrell (res de correu electrònic) me’l vaig llegir en un cap de setmana. Vaig plorar. La Maica Rafecas era la causant, amb el seu llibre “El setembre i la nit”. Per fi la literatura tenia com a protagonista de fons al Baix Penedès! El llibre, per a mi tenia moltes més cares que un lector fora de context.  Jo era un dels protagonistes! No com a individu, sinó formant part d’un col·lectiu que sense nombrar-lo ( la plataforma social contra el Logis Penedès “No fem el Cim” ) sorgeix en un context diferent però identificable.  A més d’un capítol dedicat a les Madrigueres   ( aquí sí amb el nom autèntic ), sorgeixen indrets entranyables, com l’Hostal ( on vaig anar a ioga durant més d’una dècada ), Gimenelles, Sant Jaume, Llorenç. Per damunt d’aquests paisatges apareix la solitud del personatge central, l’Anaïs. La revolta contra un món descarnat, venut al falç progrés dels polígons logístics. La memòria de les te

Els pagesos saben des de sempre d’on ve i on va l’aigua. I, fins els anys 50, sabien de l’ecologia per la llei de l’estalvi. Recollien l’aigua de les teulades per beure i el fems i la bassa que generaven, a casa, la convertien en matèria orgànica pels camps. Per la gent que ha anat venint de les perifèries urbanes a terres agrícoles i marítimes, ocupant “la gran urbanització del segle XX”, l’ecologia i l’aigua eren dos desconegudes. Perquè saber-ho, si obrint l’aixeta del bany o la cuina, tenim aigua. Perquè preguntar-nos d’on ve i a on va? De l’ecologia? fins a entrar al segle no se n’ha començar a parlar. És en aquesta realitat en que ens vàrem trobar els anys 90, al Geven, quan lluitàvem perquè el delta de les Madrigueres no fos engolit pels blocs d’apartaments que la llarga especulació urbanística generava. Ningú entenia perquè ho fèiem. Què se’n trèia, a que venia “això” d’impedir urbanitzar-les, com passava amb la resta del litoral? Primer esquema de l'Arbre del Bai