L’esperit del Penedès

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs.

Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó. Un òmnibus de plans.

Planificar és definir el model que ens encaixi millor a tots —no només a inversors i representants oficials—; que incorpori els valors ambientals, d’autosuficiència energètica i alimentària, —inexistents en un Departament que es diu: “de Sostenibilitat”—. Modelant el paisatge amb la gent; Conreant la terra amb la cultura. Tornar, de l’hiper al comerç de proximitat. Ja hem vist com les gasten les mogudes globals.

A hores d’ara ja sabem que per a l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata i no ens servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model. Ells no ho faran. Ens calen propostes concretes, netes i transparents, no viciades pels interessos aliens, que acaben convertint el territori en un monstre.

Les nostres avies, que treballaven la terra, eren sostenibles. Les nostres netes ja venen amb la crisi climàtica sota el braç. Som nosaltres, les generacions intermèdies, les que estem enganxades a l’Super i a Hollywood, les que tenim de prendre consciència i canviar de paradigma.