Una Persona, Un Paisatge..

  Sota la figuera de la vinya de Cal Magret, estirat al banc mirant el cel, sento caure, de tant en tant i lentament, les fulles seques. No fa aire, no hi ha sol, fa calor. En el silenci, se sent la seva trajectòria descendent a través del so net i cru de la fulla al tocar amb les altres al seu pas cap a terra. Tanco els ulls i espero que una d’elles es posi sobre el rostre. Cap ho fa. La Natura va al seu aire. Escolto que una d’elles, al passar pel costat, amb un lleuger xiuxiueig, em diu: “ ja t’ho faràs ”. Finalment llisca suau sobre la terra que fertilitzarà.  La tardor càlida és exasperant. Genera un contrast difícil de portar. Quan fa fred ens abriguem i ens recloem a casa. Això ens permet la introspecció necessària per amortir el canvi psicològic que representa passar de l’estiu a l’hivern. Ara, no. Dins nostre les estacions no troben harmonia. L’ànima va perduda esperant l’estadi que no vindrà.  No és estrany. Fa temps que ho sabem i ara tenim davant nostre una tardor que conce

  La caduca centralitat Des de la centralitat metropolitana encara s’interpreta el Territori morfològicament radial. Les parts més denses (les ciutats) augmenten exponencialment la concentració d’energia en detriment de les parts més esponjades (el camp). Com més gran és el centre, més tendeix a convertir-se en un forat negre que xucla les energies de les perifèries sense concessió. El sistema ha funcionat així fins ara. L’ eterna discussió entre el centre i la perifèria segueix vigent en el discurs de tècnics i polítics des del nucli dur de la metròpoli ( exemple: l’acumulació de poder entorn de l’AMB ) . La cosa es complica quan el creixement de la gran ciutat en taca d’oli ja no és possible ( elevat consum energètic, forts desequilibris territorials, escassedat de matèries primeres i aliments.. ) producte del final de la era del petroli i les seves negatives conseqüències sobre el medi que obliguen a pensar una nova manera d’organitzar-nos.  La idea del treball en xarxa, vigent