Una Persona, Un Paisatge..

  Durant el canvi d’alcalde que va tenir lloc a Cunit el 19 de juny, hi va haver una manifestació, a peu de carrer, sota la sala on es feia la cerimònia de traspàs. Una batucada animava les tres escasses dotzenes de gent, la majoria de Cunit, que amb pancartes participaven en la protesta.   Els càntics posaven en evidència, el que havia estat succeint durant moltes dècades al llarg de la costa “Daurada”. En el cas de Cunit, la gota que havia fet vesar el got, eren dos plans: un, la construcció de més habitatges i una zona de magatzems, a l’indret anomenat el Bosc de Miramar (91.000m2 de gran biodiversitat) i l’altra,   la imminent execució de la urbanització de la Plana del Castell, un extens rectangle a tocar de l’estació que, juntament amb el petit delta de la riera de Cunit, són objecte de depredació urbanística. La funció d’aquests espais, gens menyspreables, són els aiguamolls que fan la funció ambiental d’intercanvi biològic i natural entre l’aiguabarreig de les aigües dolces

Aquesta famosa frase atribuïda als germans Marx segueix essent vigent avui dia. Al tren no hi ha carbó i, per no parar, cremen els vagons. Aquí, al nostre país, molts dels nostres governants   segueixen cremant els vagons del tren on viatgem, tot i sabent, perfectament, que, el fet de córrer, no ens fa avançar. Sobretot ( i bona part dels viatgers ho sabem ) que, seguir corrent en aquesta direcció, ens porta a un carrer sense sortida, on ens quedem sense el més valuós del nostre territori: el paisatge agrari i natural ( els vagons del tren ).  Logística comercial sobre vinyes a Masquefa . Logística asiàtica al Penedès . Supermercats sobre els últims aiguamolls a Cunit . Inversions desequilibrants del sistema turístic, a Sant Pere de Ribes . Grans parcel·les industrials sense sentit a la  Conca d’Òdena . Parcs fotovoltaics i eòlics sobre l’espai agrícola. Apostes per la indústria química a Banyeres i, ara, a més, noves ampliacions industrials a Subirats, sobre els preciosos meandres

Alguna vegada hi ha hagut un far a Cunit? Davant la planúria daurada de la seva costa sembla impossible que a algú se li acudís construir-ne un. Però a Cunit, fins fa poc, hi havia un far. Una llum que orientava en la foscor als grups de navegants perduts, cercant la veritat, més enllà la realitat maldestre que els aclaparava. El far es diu Marisa Ibáñez. La vaig conèixer als anys 90, en les lluites del GEVEN per salvaguardar el delta de les Madrigueres i tantes altres coses. Ella ens organitzava xerrades de les denuncies ambientals en la seva biblioteca al Casal de Cunit. Divulgava les propostes i ens feia costat. Discreta i resilient, l’anaves trobant a tot arreu on calia. A principi del segle, en la lluita contra l’ocupació logística al Penedès o les reivindicacions per la Vegueria Pròpia, després, tallant l’AP7 el 3O. Entregada i natural.  Posseïa una veu atraient, amb l’accent aragonès li donava una dimensió calidoscòpica a la llengua . Sempre mantenint a ratlla el