Una Persona, Un Paisatge..

Me’l vaig trobar pel carrer.  Anava enfundat en una jaqueta fosca amb caputxa i la mascareta del covid, carregant una bossa blava. “On vas?” Li pregunto. “A portar la brossa”. Respon. Li comento que, al Pòrtic municipal, l’Ajuntament es posava la medalla de la millora en la recollida de la brossa.   Ell, tranquil·lament, respon: “El mèrit és de la gent, que som qui ho fem realitat”. Sempre tenia respostes encertades. Quan ens trobàvem, em sorprenia amb un comentari irònic sobre l’actualitat política. Dos dies després era mort. Va fer de pastor d’ovelles i, a la vegada, amb el seu amic Isidre, iniciaren els seus passos musicals com a duo Jai-dro —era l’època del Duo Dinámico—. Després va ser cantant del “ Conjunto Bahia ”.  Feien ‘ bolos ’ per les festes majors i la costa Daurada —en aquella època, repleta de turistes alemanys i holandesos—. Li agradava el futbol i era tan aficionat de l'Espanyol que pintava la façana de casa seva de blanc i blau. Ermità, de naturalesa, no li

  Sota la figuera de la vinya de Cal Magret, estirat al banc mirant el cel, sento caure, de tant en tant i lentament, les fulles seques. No fa aire, no hi ha sol, fa calor. En el silenci, se sent la seva trajectòria descendent a través del so net i cru de la fulla al tocar amb les altres al seu pas cap a terra. Tanco els ulls i espero que una d’elles es posi sobre el rostre. Cap ho fa. La Natura va al seu aire. Escolto que una d’elles, al passar pel costat, amb un lleuger xiuxiueig, em diu: “ ja t’ho faràs ”. Finalment llisca suau sobre la terra que fertilitzarà.  La tardor càlida és exasperant. Genera un contrast difícil de portar. Quan fa fred ens abriguem i ens recloem a casa. Això ens permet la introspecció necessària per amortir el canvi psicològic que representa passar de l’estiu a l’hivern. Ara, no. Dins nostre les estacions no troben harmonia. L’ànima va perduda esperant l’estadi que no vindrà.  No és estrany. Fa temps que ho sabem i ara tenim davant nostre una tardor que conce