Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Penedès

La Colònia

Imatge
  'Le Petit Journal' de 1898 que representa la disputa colonial per la Xina. Una gran ofensiva —imperceptible per a molts— està tenint lloc en el sí de la Regió Penedès. Un silenci sepulcral planeja sobre la planificació regional per part dels nostres procuradors colonials i els mandataris de la City. No confien en nosaltres, potser amb raó. Som econòmicament dependents, culturalment deficitaris i socialment incoherents. Des de la metròpoli —sense ser massa més espavilats—,  prefereixen tirar pel dret amb la seva obsoleta i segura filosofia del ‘pelotazo’, pròpia del passat, encara present, del capitalisme salvatge que, com una droga, té un efecte inicial potent i una baixada lenta i devastadora. Ara, ataquen amb Hollywood a Vallcarca; a Gelida, amb una operació autista macro alimentaria; expansió de la gran logística  portuària, al be ll mig del Penedès, arrasant vinyes i cultius; el fantasma de la indústria fotovoltaica planant sobre les vinyes destruïdes per la sequera; gran

Cadira amb una pota

Imatge
  Amb el Pla Territorial Sectorial, PLATER , la Generalitat pretén ordenar el desenvolupament de les energies renovables en el territori català. En realitat no es regula tot el territori. No es fa sobre les cobertes de les cases o les naus industrials, ni a les preses hidroelèctriques, ni dins del mar. Es regula només sobre els camps agrícoles, o sigui — el sòl No Urbanitzable — i sobre algunes infraestructures viàries i alguns espais explotats o degradats, com les pedreres. La metròpoli i el calaix de sastre agrari A través d’aquest Pla es facilitarà el camí a les grans empreses energètiques per instal·lar polígons de plaques solars — i eòlics — i reservar corredors d’evacuació, tipus MAT, sobre el terreny menys valorat: l’espai agrícola . L’objectiu és subministrar energia a les grans ciutats i les grans indústries que, pel seu elevat consum, els hi és difícil disposar de grans superfícies internes per produir energia renovable. Hi ha algú que pensa des de la gent  Un est

Els cotxes elèctrics, a la Xina

Imatge
Ens destaquem pels nostres paisatges: els agrícoles, la vinya, el secà i els boscos de les serralades i els pocs que ens queden dels marítims. La resta estan marcats per l’especulació del “creixement” i formen part de la tipologia urbana de qualsevol perifèria. Aquests paisatges agrícoles però, dels que en posseïm molts i de qualitat, es troben en perill: eixuts pel clima i sota l’efecte depredador dels fons voltor. El paisatge no és una postal ecoturística, és un patrimoni productiu d’un elevat valor ambiental que ens permetrà participar del govern metropolità amb els mateixos drets que la resta dels territoris densament poblats de l’entorn. Aquests, ofegats en si mateixos, necessiten dels paisatges oberts per respirar, alimentar-se, i penetrar les arrels en la terra que tota metròpoli amaga i evapora. Les indústries internacionals se’n van. Aquí no tenim matèries primeres per fabricar cotxes elèctrics. Aquestes, aquí, són els nostres paisatges agrícoles i naturals amb els qua

A les portes de Nadal

Imatge
Tot s’acaba, tot comença. La vida viscuda és l’ADN del present. El futur mai ha existit, és la pastanaga del conill. El temps és circular. Fins i tot l’economia pretén ser-ho. La ment, pels vols de Nadal --i més, en el meu cas, que faig anys per Sant Esteve-- s’entendreix i pensa coses que durant l’any no s’imagina. No tinc arbre, ni pessebre, per Nadal. A vegades amb un petit manat de vesc n’hi ha prou. Ni llums. Les cases enlluernades de Hollywood queden molt lluny, encara que retornin amb les seves fantasmagòriques i decadents pel·lícules. El cicle es tanca. L’era minvant que ens ha vist néixer a l’ombra de la llum del petroli --un curt període d’un segle i escaig de contaminant opulència-- s’esgota. Això ens inquieta. No estem fets per la foscor. Però, de la mateixa manera, que en un període molt curt de temps, els nostres ulls s’adapten a l’avinguda del crepuscle vespertí, nosaltres hi veurem, i un altre renaixement ens il·luminarà.  En aquesta nova era la llum que prevaldrà ser

Qui empobreix el paisatge?

Imatge
Passejo entre vinyes vorejades d’oliveres, ametllers i garrofers. Admiro les rugoses pedres col·locades en sec del sinuós marge ple de vida. A les vores del camí hi ha rocs per terra. El marge s’esmicola pel pas del temps, com un terròs de sucre.  Visc en una terra menyspreada.  De sobte el mur s’estronca i  apareix  una tanca de grisos blocs de formigó i un filat metàl·lic. Els sots del camí s’esvaeixen en un llis paviment de blavós quitrà. Més endavant, darrera una porta de ferro oberta, apareix un paviment de formigó. Giro la mirada per damunt i em trobo de sobte davant d’unes parets blanques elevades, sense finestres, coronades per una coberta metàl·lica.  Absort com estava mirant sorprès un edifici que no havia vist mai en aquell lloc, una forta piulada m’extrau dels pensaments i un camió de gran tonatge em demana pas, ha d’entrar a la nau. M’envaeix l’olor del gasoil. Recordo el bosc d’alzines que durant anys hi van créixer després que les terres deixessin de ser conreades.  Segu

L’aigua nostra de cada dia

Imatge
El titular de la jornada sobre l’aigua, organitzada per l’IRTA a Vilafranca, la setmana passada: “ Serà viable la vinya de regadiu a la DO Penedès? ” [1] va ser considerat per un dels ponents, com una “pregunta trampa”. De fet, sabrem si serà viable regar les vinyes, quan siguem capaços de gestionar la sequera. L’aigua és un bé cada vergada més escàs, aviat tindrà més valor que l’or i, de moment, el 30% de l’aigua domèstica la tirem per la cadena del vàter. I tal com anem, amb la motxilla cultural petrolífera del segle XX a l’esquena, en el futur no tindrem aigua suficient per alimentar, simultàniament, persones, indústries i espais agrícoles. La solució s’allunya si l’aigua minva, mentre estiguem entestats en créixer. Felicitats als organitzadors pel poder de convocatòria. La jornada va donar molt de sí i va obrir moltes preguntes, marcant el camí que ja s’havia encetat a l’abril en el Congrés del Paisatge sobre l’aigua, organitzat pel CEPVÍ.  L’assistència va desbordar la sala i

PROPOSTES PROVISIONALS PER A LA REGIÓ PENEDÈS POSTPANDÈMIA

Imatge
PROPOSTES PROVISIONALS PER A LA REGIÓ PENEDÈS POSTPANDÈMIA

Impermanència

Imatge
  Res dura. Per molt que vulguem retenir les coses que ens fan sentir segurs i estimats, tot és finit i canviant. L’aigua, aquest element transparent i inestable, que s’adapta a l'anatomia del   paisatge i s’amaga sota la seva pell - i la nostra- ens mostra el què som: inestables! Avui, tothom és conscient de surar en un estadi d’impermanència accelerada. Actuem, però, com si tot fos igual que abans. El pànic al desconegut ens immobilitza? Durant més d’un segle, l’abundància del petroli ens ha emborratxat més que el vi. Mentre ens bevíem les seves virtuts, ell ens anava consumin el cervell fins el punt de fer-se imprescindible en cada racó de la nostra existència. La natura i els valors ètics i morals s’han anat substituint per la sintètica olor del carburant, per la seva pell d’asfalt, cobrint de plàstic els nostres mars. Ara depenem d’ell. Per ell robem, matem, anem a una guerra d’imprevisibles conseqüències. Em perdut el sentit de l’individu com a ésser universal i, aix

Els camins del riu

Imatge
  La segona tertúlia del CEPVÍ a l’Escola d’Enoturisme de Catalunya, el dimarts passat, va mostrar les expectatives que els nostres paisatges ofereixen a l’economia turística. Sota el títol: “El Patrimoni de l’aigua i el turisme del vi”, els tertulians varen anar descobrint territoris desconeguts, per a molts, fins ara: la bellesa dels paisatges de l’aigua. Els cursos fluvials i les construccions que la humanitat ha anat construint, al pas de l’aigua i al llarg del temps. Ara, la recuperació necessària d’aquest patrimoni obre noves perspectives econòmiques més enllà de l’enoturisme. D’entre tots els projectes debatuts, destaca el projecte de “ el camí del riu ” , una iniciativa dels sis municipis que voregen el Riudebitlles i que tot i l’estat incipient i de les dificultats pròpies d’una iniciativa pública local, és un model a seguir i a impulsar per part del Territori. L’Anoia, amb un projecte desenvolupat com a via blava per part de la DIBA. El Foix amb el seu trajecte cap el mar a

El Penedès al centre de l’Univers

Imatge
Una reflexió davant del Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme A la Regió del Penedès volem indústria! Evidentment, dins d'un model territorial agroalimentari extensiu, ecològic i sostenible. No com a parc agrari, sinó formant part, com una pesa complementària i significada, dins d’un model metropolità de multicentralitats, (del que ja en formem part per dret propi) com és la megaregió europea Barcelona-Lió, on la diversitat de les activitats econòmiques i dels espais urbans, agrícoles i naturals, s'emmarquen dins l'anomenada ‘societat del coneixement’ i on una de les principals virtuts és l’intercanvi d’informació dins una extensa i ben dissenyada xarxa de comunicacions. Tot i que dins del mateix Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- es contempla aquest fenomen de la Megaregió, hem observat com, des de les esferes tècnic-polítiques (mentres aturen el Pla) es prenen decisions allunyades d’aquest model i mancades dels coneixements necessaris per li

Sense aigua no hi ha vi

Imatge
El dimarts va passar un fet curiós. Per primera  vegada es va parlar d’aigua en un lloc de vi.  Les ja tradicionals tertúlies organitzades pel CEPVÍ, a l’escola d’enoturisme de Vilafranca, varen tenir com a protagonista a l’aigua dins del ecosistema del paisatge penedesenc.  Soazig Darnay va conduir el debat acompanyada d’Humbert Salvador, Ricard Pintado, Josep Ma. Calaf i Victor Cornejo. Tocades quasi totes les tecles dels secrets de l’aigua en simfonia amb el medi, van anar desgranant, un a un, els conflictes i lligams entre els dos elements essencials (aigua i terra) per a   la subsistència dels éssers vius i base del   paisatge, sobretot el vitivinícola. Es va parlar dels canalitzadors naturals o artificials (rius, rieres, torrents, estanys i fonts ) que configuren l’estructura d’un paisatge i que, en funció del seu grau de manteniment, aquest pot seduir o ser rebutjat. El sistema hídric no entén de fronteres administratives. L’escassetat, l’alt grau de contaminació, la mala ge

Petit País Pagès

Imatge
Cal Vies-Sant Marçal Al nostre país hi ha una gran corrent d’opinió capficada en posar polígons logístics com a sortida de la crisi, a costa de l’espai agrícola. Quan desapareix qualsevol activitat econòmica, correm-hi tots a apartar les vinyes per posar polígons amb parcel·les grans. Tanta urgència en urbanitzar polígons, si no sabem què posar-hi?  Logo del Pla Territorial del Penedès Mentrestant, el Pla Territorial està parat. Fa 7 anys que es va iniciar i ni l’estudi econòmic i ni el d’impacte ambiental - determinants per saber el camí a seguir - s’han redactat. No sorprèn, és una tàctica habitual: alentir un pla per tenir temps a resoldre els “interessos particulars”. I tot a costa de la ventafocs del territori: el paisatge agrícola. El valor del qual, per a molts es concentra en una frase: “Oh! Que maco!”. Però, la gent comença a descobrir que el paisatge agrícola és alguna cosa més. És sostenible, genera activitat econòmica propera, ecològica, de qualitat i, sobretot, transver

Mas Madera!

Imatge
Aquesta famosa frase atribuïda als germans Marx segueix essent vigent avui dia. Al tren no hi ha carbó i, per no parar, cremen els vagons. Aquí, al nostre país, molts dels nostres governants   segueixen cremant els vagons del tren on viatgem, tot i sabent, perfectament, que, el fet de córrer, no ens fa avançar. Sobretot ( i bona part dels viatgers ho sabem ) que, seguir corrent en aquesta direcció, ens porta a un carrer sense sortida, on ens quedem sense el més valuós del nostre territori: el paisatge agrari i natural ( els vagons del tren ).  Logística comercial sobre vinyes a Masquefa . Logística asiàtica al Penedès . Supermercats sobre els últims aiguamolls a Cunit . Inversions desequilibrants del sistema turístic, a Sant Pere de Ribes . Grans parcel·les industrials sense sentit a la  Conca d’Òdena . Parcs fotovoltaics i eòlics sobre l’espai agrícola. Apostes per la indústria química a Banyeres i, ara, a més, noves ampliacions industrials a Subirats, sobre els preciosos meandres

La crisi del paisatge

Imatge
La crisi de la vitivinicultura afecta directament els seus paisatges. Les institucions i empreses que, amb voluntat i mitjans, lluiten per demostrar la seva importància estratègica han entrat en crisi. Els treballs que durant molts anys han servit de referent cultural i han defensat i enaltit els seus valors, xoquen frontalment contra la incomprensió d’un poder polític i econòmic depredador. La canviant situació territorial arreu de la vegueria Penedès demanda una reinterpretació de la seva realitat i una intervenció més ferma sobre la importància del paisatge al nostre territori.   Però, algú es pot preguntar: tanta importància té el paisatge? La punta de l’iceberg d’un sistema complex El paisatge és la principal eina per construir el futur: és patrimoni, és agricultura, és urbanisme, és natura, és biodiversitat, és hàbitat, és historia, és economia. Per això és important el preu del raïm (o de l’enciam, o del préssec..) perquè és el valor en que paguem els nostres jardiners perquè

Renovables

Imatge
La manera de procedir dels poders ( polític i econòmic) és transformar les coses senzilles en complicades. Perquè? per introduir els intermediaris necessaris que proporcionin els beneficis econòmics als que ostenten el poder. Exemple recent: les vacunes de la covid ( les patents farmacèutiques entre els pacients i la vacuna ). Un altre exemple: la invasió de drets d’instal·lació de camps de plaques fotovoltaiques i molins eòlics en qualsevol indret dels espais agrícoles, sense demanar permís a qui hi viu i hi treballa, sense cap criteri ambiental, ni sense pla preconcebut on es proposi la millor manera d’intervenir per fer front a la crisi climàtica.   Madrid ha concedit poder a les energètiques per seguir dominant el sector i, la Generalitat, servilment, l’ha secundat. Per decret s’imposa una solució unilateral d’energia verda per un tub, no importen els efectes colaterals. Darrera hi ha el poder econòmic de les energètiques que manipula l’staff polític per obtenir grans beneficis