Una qüestió col·lectiva: la galàxia Penedès
Estem davant d’una nova delimitació territorial, la vegueriaPenedès.
La seva finalitat és diferenciar-nos de l’entorn immediat
que ha significat una influència més aviat negativa que positiva. Passa en els
indrets “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a desenvolupar
tasques residuals, a usos alternatius o contaminants, que la gran ciutat no vol
o on no hi caben.
Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb la
mateixa metodologia com fins ara?
Si, en un principi, la delimitació ha estat un èxit, ara
falta veure com es talla l’expansió metropolitana cap a la vegueria i com
s’estableixen relacions recíproques amb ella i la resta del país; de com la configurem de nou perquè respongui a les
expectatives que han motivat la seva creació.
L’expansió urbana en taca d’oli és un model obsolet que ja
no respon a les imperioses necessitats globals de sostenibilitat ecològica i
justícia social.
La tendència de la planificació actual és incorporar els
territoris agraris i naturals al sistema metropolità, respectant els seus
propis valors, per fer-lo menys agressiu i més habitable en el seu conjunt.
D’aquesta situació,
precisament, neix la proposta de la plataforma cívica SOSPENEDÉS per
desenvolupar un parc agroalimentari com a base d’un model més adient per la
integració del Penedès dins d’aquesta metròpoli.
Aquest és el marc de referència dels valors territorials de
la futura vegueria Penedès. Però abans cal enfrontar-nos als reptes d’una
realitat, complexa i difícil, que fins ara ningú s’ha atrevit a abordar.
A l’impacte del corredor de transport sobre la plana
agrícola, i l’amenaça de substitució del paisatge vinícola per esplanades
logístiques, s’hi afegeixen, la dura presència de la ciutat dormitori al llarg
de tota la costa penedesenca; el conflicte de les urbanitzacions residencials
sobre l’espai natural de les serralades; la necessitat d’integració dels
municipis veïns al Baix Llobregat -el cas del quart cinturó, per exemple-; la
compatibilitat, a l’entorn d’Igualada i la Conca d’Òdena, de les activitats
industrials, l’agricultura i el paisatge i, en definitiva, i com objectiu bàsic
d’aquesta nova organització la voluntat d’estructurar les sinergies de cada
part del territori per aconseguir dotar-lo, en el seu conjunt, d’una entitat
harmònica que generi qualitat ambiental, riquesa i treball i aporti al conjunt
del país, la part de solidaritat que li correspon.
--------
Els incidents globals han capgirat el sistema d’organització
urbana. Hem passat d’una planificació on només es contemplava el creixement
continu i descontrolat a una aturada en sec provocada per una crisi sistèmica
global que ha generat caos i confusió.
Tanmateix les Administracions i la Universitat es queden
sense resposta en front dels nous reptes que la globalitat i els territoris
“perifèrics” reclamen i és, de la mà de l’activa societat civil, des d’on
s’opera l’inici del canvi de paradigma que dona sentit real al projecte
territorial.
I La vegueria Penedès, és una bona oportunitat per elaborar
aquest model, sempre i quan es tingui en compte aquest factor que, curiosament
aquí no està representat: la vitalitat
dels moviments socials que des de fa molt de temps impulsen les solucions
innovadores, per damunt dels tradicionals interessos polítics i empresarials.
Aquests moviments, organitzats o espontanis, emergeixen amb
força i s’han convertit en el pal de paller d’un model d’organització
territorial alternatiu més proper a la solució dels problemes globals del
territori.
Això fa necessària, si volem aconseguir una encertada
planificació territorial, organitzar-nos amb un mètode més democràtic i
participatiu. No només les elits decideixen el futur, és amb el conjunt de la
ciutadania que marcarem l’esperit del
canvi cap un model territorial més coherent
que serveixi de referent davant
la història i el país.
Comentaris