Oh! El mar!


Confinat a Bellvei gaudeixo, des de la meva finestra al nord, d’unes extenses vistes sobre el paisatge agrícola penedesenc fins la blavor del Montmell. Lluny, a l’est, en dies clars, interferida per la “Cristalera” i les seves torres d’alta tensió, endevino  Montserrat.

Ara que només s’escolten els ocells i es respira la presència de l’aire pur d’una primavera excepcional, adquireixo consciencia del què tinc, del què soc, dels recursos pal·liatius que apaivaguen aquesta situació, gens estranya per un capricorn.

Trobo a faltar el mar, després d’un mes de no veure’l ni palpar-lo, de fruir l’inestable superfície aquosa, calidoscòpica aiguamarina. Imagino sentir el contacte fresc de l’aigua salada sobre la pell en un Mediterrani menys contaminat, amb una Setmana Santa sense turistes. Noto el caminar descalç sobre la sorra daurada despullada de gent, en un indret sense cases, en front de les Madrigueres, o en la platja del Castell.

Pinto, escric, medito, faig ioga, treballo la imaginació, tinc temps per no fer res. Un bon començament per fer-ho tot. No hi ha pressa, no cal produir, tot es té que repensar de nou des de la calma interior.

Quedar-te quiet, sense grans deures, només amb el compromís i la responsabilitat de curar-te del vici de fer perquè, al cap i la fi, ningú tingui la feina de desfer-ho. Com passa massa sovint en aquest món que creiem construir i només destruïm. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Penedès al centre de l’Univers

El monstre Noatot

El Baix Penedès, existeix!