Una Persona, Un Paisatge..

Em presento amarat d’una intensa batalla a les portes d’un nou any. Les travesso amb el desig que l’afany engendrat serveixi per transformar aquest petit món on pertanyo. Irremeiablement innocent confio que aquesta energia generada fructifiqui en el meu entorn. La recerca de l’ideal utòpic d’una societat culta, harmònica, equitativa i democràticament sana m’ha cansat psíquica i físicament però m’ha enriquit cultural i espiritualment. Agraeixo el conflicte com un regal universal per mantenir-me d’en peus -el contrari del sofà?-. Sé que la lluita no acaba mai, és el destí de l’ésser humà per desfer-se d’ell mateix. Aquest any tocarà seguir al peu del canó, hi ha molts fronts oberts. L’ànsia per la Independència és àmplia, va des de l’estabilitat dels propis budells a l’harmonia estel·lar. Cal saber on som dins l’Univers i situar-nos en el punt exacte que ens pertoca. 2019, a un del 2020, és any de preparació. Anem per feina! No deixar fer un Logis incongruent, sobretot quan les

Com un expert surfista, el polític oficial salta sobre la potent onada, convençut que s'elevarà amb elegància i, si hi ha sort, algun fotògraf passavolant captarà l’escena amb càmera lenta i el propulsarà més enllà de la seves pròpies limitacions estètico-polítiques. “Estem a la graella de sortida amb igualtat de condicions”. “Comencem de cero”. Les rotundes frases planen com una boirosa il·lusió sobre la sala d'actes del Vinseum en la celebració de que: ja som Vegueria. Ara podem modelar aquest territori des de dintre, des de baix, ja no som metròpoli. Podem controlar la logística, harmonitzar les activitats econòmiques amb el nostre paisatge singular, amb idiosincràsia pròpia. Recuperar el perfil marítim. Dissenyar el model Penedès, en definitiva. En el mateix acte, els protagonistes ens convencen d’una realitat diferent. El Pla Territorial s'està gestant des de la Metròpoli i està a punt de ser entregat a les autoritats penedesenques. Ni rastre de la participa

M'he passat el cap de setmana al llit amb un refredat. Feia temps que el meu cos demanava aturar-se. El canvi sobtat de temps la setmana passada va ser l'ocasió. Després d'una suada a la classe de ioga, a Llorenç, vaig tornar a casa amb bici. Automàtic. L'endemà no em vaig poder aixecar. Tenia  febre i calfreds intensos. Va coincidir que la mini turmenta del dimecres va alterar l’antena i en prou feines podia veure la tele. Però m’acabaven de regalar una connexió a Netflix i m’havia comprat un llibre;  “Amb uns altres ulls”, sobre les memòries de la Montserrat Roig. Tres dies incomunicat i amb llicència per a no fer res, per a un capricorn, això és el paradís.  En una calipàndria contrasta l'inactivitat física amb l'acceleració mental que la febre t'injecta al cervell. Vaig llegir molt. Diaris al mòbil. Unes interessants pinzellades sobre Ramon Llull a l'Ara. Un capciós article de propaganda anti procés al País. Vaig veure cine, molt d