Una Persona, Un Paisatge..

El titular de la jornada sobre l’aigua, organitzada per l’IRTA a Vilafranca, la setmana passada: “ Serà viable la vinya de regadiu a la DO Penedès? ” [1] va ser considerat per un dels ponents, com una “pregunta trampa”. De fet, sabrem si serà viable regar les vinyes, quan siguem capaços de gestionar la sequera. L’aigua és un bé cada vergada més escàs, aviat tindrà més valor que l’or i, de moment, el 30% de l’aigua domèstica la tirem per la cadena del vàter. I tal com anem, amb la motxilla cultural petrolífera del segle XX a l’esquena, en el futur no tindrem aigua suficient per alimentar, simultàniament, persones, indústries i espais agrícoles. La solució s’allunya si l’aigua minva, mentre estiguem entestats en créixer. Felicitats als organitzadors pel poder de convocatòria. La jornada va donar molt de sí i va obrir moltes preguntes, marcant el camí que ja s’havia encetat a l’abril en el Congrés del Paisatge sobre l’aigua, organitzat pel CEPVÍ.  L’assistència va desbordar la sala i

Quan la bellesa s’alia amb la creativitat surten coses meravelloses. El VIII Congrés d’Art i Paisatge, dedicat a l’aigua, és una d’elles. Va sorgir del conflicte que s’aboca sobre els nostres paisatges, d’aquí la necessitat de canvi del CEPVI davant la nova era climàtica. Els nous reptes que reneixen amb virulència, com la invasió logística o les MATs, que ens volen plantar sobre el nostre territori, com a monstres, indiferents al sentir de la gent i al seu hàbitat. És l’aigua el primer element que cal valorar del sistema territorial. Sense ella no som res. I, aquests dies, durant el Congrés, han brollat mil aigües dels quatre cantons de la vegueria. La riquesa del seu passat, la seva precària i contaminada presència i la necessitat de cuidar-la responsablement pel futur ens obliga a planificar per a ella, no contra ella, com hem fet durant un segle. Un dels objectius que la màgia del Congrés ha   generat és dirigir la mirada cap els rius i rieres perquè deixin de ser claveguer

  La segona tertúlia del CEPVÍ a l’Escola d’Enoturisme de Catalunya, el dimarts passat, va mostrar les expectatives que els nostres paisatges ofereixen a l’economia turística. Sota el títol: “El Patrimoni de l’aigua i el turisme del vi”, els tertulians varen anar descobrint territoris desconeguts, per a molts, fins ara: la bellesa dels paisatges de l’aigua. Els cursos fluvials i les construccions que la humanitat ha anat construint, al pas de l’aigua i al llarg del temps. Ara, la recuperació necessària d’aquest patrimoni obre noves perspectives econòmiques més enllà de l’enoturisme. D’entre tots els projectes debatuts, destaca el projecte de “ el camí del riu ” , una iniciativa dels sis municipis que voregen el Riudebitlles i que tot i l’estat incipient i de les dificultats pròpies d’una iniciativa pública local, és un model a seguir i a impulsar per part del Territori. L’Anoia, amb un projecte desenvolupat com a via blava per part de la DIBA. El Foix amb el seu trajecte cap el mar a

El dimarts va passar un fet curiós. Per primera  vegada es va parlar d’aigua en un lloc de vi.  Les ja tradicionals tertúlies organitzades pel CEPVÍ, a l’escola d’enoturisme de Vilafranca, varen tenir com a protagonista a l’aigua dins del ecosistema del paisatge penedesenc.  Soazig Darnay va conduir el debat acompanyada d’Humbert Salvador, Ricard Pintado, Josep Ma. Calaf i Victor Cornejo. Tocades quasi totes les tecles dels secrets de l’aigua en simfonia amb el medi, van anar desgranant, un a un, els conflictes i lligams entre els dos elements essencials (aigua i terra) per a   la subsistència dels éssers vius i base del   paisatge, sobretot el vitivinícola. Es va parlar dels canalitzadors naturals o artificials (rius, rieres, torrents, estanys i fonts ) que configuren l’estructura d’un paisatge i que, en funció del seu grau de manteniment, aquest pot seduir o ser rebutjat. El sistema hídric no entén de fronteres administratives. L’escassetat, l’alt grau de contaminació, la mala ge

Els pagesos saben des de sempre d’on ve i on va l’aigua. I, fins els anys 50, sabien de l’ecologia per la llei de l’estalvi. Recollien l’aigua de les teulades per beure i el fems i la bassa que generaven, a casa, la convertien en matèria orgànica pels camps. Per la gent que ha anat venint de les perifèries urbanes a terres agrícoles i marítimes, ocupant “la gran urbanització del segle XX”, l’ecologia i l’aigua eren dos desconegudes. Perquè saber-ho, si obrint l’aixeta del bany o la cuina, tenim aigua. Perquè preguntar-nos d’on ve i a on va? De l’ecologia? fins a entrar al segle no se n’ha començar a parlar. És en aquesta realitat en que ens vàrem trobar els anys 90, al Geven, quan lluitàvem perquè el delta de les Madrigueres no fos engolit pels blocs d’apartaments que la llarga especulació urbanística generava. Ningú entenia perquè ho fèiem. Què se’n trèia, a que venia “això” d’impedir urbanitzar-les, com passava amb la resta del litoral? Primer esquema de l'Arbre del Bai