Una Persona, Un Paisatge..

Plànols cromàticament ben dissenyats. Línies fines i ondulades formant futures traces d’autopista desenvolupista - el 4 art. cinturó per  Vilafranca i més enllà fins El Vendrell-. La sinuosa corba d’un tren que connecta la costa amb l’interior, ideal recorregut turístic pel Penedès. Zones industrials i logístiques persistentment imposades -El Logis i la Conca- dibuixades, amb petites rodonetes gris perla, quasi imperceptibles sobre el fons gris del plànol i Cal Vies, de delicat rosa pàl·lid. Ratlletes grises, pel sòl no delimitat de l’autòdrom de Ribes. Taques grises en el sòl urbà consolidat del pla de Mar. Veritable fresc renaixentista representant els criteris del Pla Territorial. Tot amanit amb frases i conceptes com: “diversitat territorial”. “Model sostenible i resilient al canvi climàtic”. “Integrar transversalment el paisatge”. ”Planificar els espais oberts de manera proactiva i estratègica”. “Moderar el consum de sòl..”  I jo, com Ulisses, lligat al pal major, per

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó i molts altres de menors, com permetre a Cunit reblir de construccions els aiguamolls d’una Costa Daurada saturada o urbanitzar barris residencials, buits de fa anys, com el Mestral a l’Arboç. Un òmnibus de plans que proliferen, quan menys sentit tenen. In-sostenibilitat a dojo La riquesa — en el concepte més calidoscòpic— no es crea qualificant polígons, sinó dotant de contingut i significat les activitats econòmiques; millorant el benestar de les persones; produint retroalimentació amb les essències d’un territori. Tot això, avui, no passa per expandir-nos, sinó per contenir-nos; per decréixer, no per créixer; per

Vaig ser convidat a presentar una ponència –honor que agraeixo- davant la comissió del Parlament que decidirà la futura Vegueria Penedès. Allí, en una sessió interessant, es varen exposar tots els pros i contres sobre el futur del seu autogovern. La majoria d’intervencions ho eren a favor. També varen sorgir veus en contra que defensaven la necessitat d’un Penedès lligat a la Regió metropolitana de Barcelona al considerar-lo un territori agrícola periurbà, necessari per compensar els dèficits metropolitans. Potser si que, des del punt de vista d’un sistema basat en un creixement depredador del territori, és lògic que el Penedès, com a reserva agrícola, s’hi mantingui lligat. Sens dubte, la metròpoli ens necessita. Ens interessa formar part  de la perifèria d’un creixement urbà descompensat? O preferim desenvolupar un model alternatiu, com és el cas del Penedès on la relació entre camp i ciutat és harmònica i es perfila com a model de futur, la mesòpoli , que ofereix més