Una Persona, Un Paisatge..

  La dissertació d’en Francesc Cano va ser magistral. El director de Transferència del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya va explicar, senzill i planer, que el futur passarà, per pura necessitat econòmica, a través de la gestió dels recursos forestals. L’abandonament dels boscos que s’ha produït, durant el segle XX, a Catalunya, ha augmentat la seva massa forestal fins a extrems preocupants, l’exagerat increment de l’evapotranspiració que emana d’ells produeix dos fenòmens negatius: agreuja l’escassedat d’aigua i augmenta el perill d’incendi a extrems molt perillosos. El sistema capitalista lliberal ha cercat, a través d’un transport barat, la compra de fusta a països més al nord. Això ha produït el conseqüent abandonament dels nostres boscos. Ningú els neteja. Les empreses que transformaven la fusta han desaparegut, deia Simó Serra, de la Coop. Bosquerols de gestió forestal. Tot ve de fora. Ara, amb un transport cada vegada més car i l’escassedat de fusta a escal

El dimarts va passar un fet curiós. Per primera  vegada es va parlar d’aigua en un lloc de vi.  Les ja tradicionals tertúlies organitzades pel CEPVÍ, a l’escola d’enoturisme de Vilafranca, varen tenir com a protagonista a l’aigua dins del ecosistema del paisatge penedesenc.  Soazig Darnay va conduir el debat acompanyada d’Humbert Salvador, Ricard Pintado, Josep Ma. Calaf i Victor Cornejo. Tocades quasi totes les tecles dels secrets de l’aigua en simfonia amb el medi, van anar desgranant, un a un, els conflictes i lligams entre els dos elements essencials (aigua i terra) per a   la subsistència dels éssers vius i base del   paisatge, sobretot el vitivinícola. Es va parlar dels canalitzadors naturals o artificials (rius, rieres, torrents, estanys i fonts ) que configuren l’estructura d’un paisatge i que, en funció del seu grau de manteniment, aquest pot seduir o ser rebutjat. El sistema hídric no entén de fronteres administratives. L’escassetat, l’alt grau de contaminació, la mala ge