Una Persona, Un Paisatge..

Quan la bellesa s’alia amb la creativitat surten coses meravelloses. El VIII Congrés d’Art i Paisatge, dedicat a l’aigua, és una d’elles. Va sorgir del conflicte que s’aboca sobre els nostres paisatges, d’aquí la necessitat de canvi del CEPVI davant la nova era climàtica. Els nous reptes que reneixen amb virulència, com la invasió logística o les MATs, que ens volen plantar sobre el nostre territori, com a monstres, indiferents al sentir de la gent i al seu hàbitat. És l’aigua el primer element que cal valorar del sistema territorial. Sense ella no som res. I, aquests dies, durant el Congrés, han brollat mil aigües dels quatre cantons de la vegueria. La riquesa del seu passat, la seva precària i contaminada presència i la necessitat de cuidar-la responsablement pel futur ens obliga a planificar per a ella, no contra ella, com hem fet durant un segle. Un dels objectius que la màgia del Congrés ha   generat és dirigir la mirada cap els rius i rieres perquè deixin de ser claveguer

El dimarts va passar un fet curiós. Per primera  vegada es va parlar d’aigua en un lloc de vi.  Les ja tradicionals tertúlies organitzades pel CEPVÍ, a l’escola d’enoturisme de Vilafranca, varen tenir com a protagonista a l’aigua dins del ecosistema del paisatge penedesenc.  Soazig Darnay va conduir el debat acompanyada d’Humbert Salvador, Ricard Pintado, Josep Ma. Calaf i Victor Cornejo. Tocades quasi totes les tecles dels secrets de l’aigua en simfonia amb el medi, van anar desgranant, un a un, els conflictes i lligams entre els dos elements essencials (aigua i terra) per a   la subsistència dels éssers vius i base del   paisatge, sobretot el vitivinícola. Es va parlar dels canalitzadors naturals o artificials (rius, rieres, torrents, estanys i fonts ) que configuren l’estructura d’un paisatge i que, en funció del seu grau de manteniment, aquest pot seduir o ser rebutjat. El sistema hídric no entén de fronteres administratives. L’escassetat, l’alt grau de contaminació, la mala ge

Els pagesos saben des de sempre d’on ve i on va l’aigua. I, fins els anys 50, sabien de l’ecologia per la llei de l’estalvi. Recollien l’aigua de les teulades per beure i el fems i la bassa que generaven, a casa, la convertien en matèria orgànica pels camps. Per la gent que ha anat venint de les perifèries urbanes a terres agrícoles i marítimes, ocupant “la gran urbanització del segle XX”, l’ecologia i l’aigua eren dos desconegudes. Perquè saber-ho, si obrint l’aixeta del bany o la cuina, tenim aigua. Perquè preguntar-nos d’on ve i a on va? De l’ecologia? fins a entrar al segle no se n’ha començar a parlar. És en aquesta realitat en que ens vàrem trobar els anys 90, al Geven, quan lluitàvem perquè el delta de les Madrigueres no fos engolit pels blocs d’apartaments que la llarga especulació urbanística generava. Ningú entenia perquè ho fèiem. Què se’n trèia, a que venia “això” d’impedir urbanitzar-les, com passava amb la resta del litoral? Primer esquema de l'Arbre del Bai