Una Persona, Un Paisatge..

El món es crema i els bombers de vacances. Aquesta és la idea que tinc de la Regió Penedès on estan passant moltes coses que poden trastocar negativament el Territori. I els responsables oficials ni s’acosten al fum, ni saben el color del foc, ni els interessa. I així anem. D’incendi en incendi, intentant apagar focs. Sabem des de fa temps que els bombers oficials no donen més de si. Passa el temps i van mirant el cel a veure si plou. La gent està farta d’esperar que actuïn, i quan ho fan, hi tiren benzina. En aquesta data de l’11S té més sentit que mai recordar que la lluita per la dignitat humana passa, principalment, per reconèixer el valor de la Natura com a base fonamental de l’existència del ésser humà en aquest diminut planeta abocat al suïcidi. Al Penedès aquesta lluita es manifesta de diferents maneres. Una, la batalla engegada a través de la plataforma SOSPENEDÈS, per aglutinar les forces que lluiten per foragitar el fantasma d’un sistema que nega aquest valor

En Joan, el meu veí, em ve a veure amb dos rebuts de l’aigua a la mà. Un correspon al pis on viuen ell i la Dolors. L’altra a la casa on vivien fins fa poc. On viuen consumeixen uns 15m3 al trimestre i a l’altra, 3m3. Aquesta diferència entre una casa habitada i una que ho fa esporàdicament es tradueix en una factura de 50€ i una altra de 44€, o sigui, una diferència de 6€. Un estalvi de 2€ per mes. En el cas de situacions econòmiques precàries, de persones discapacitades o d’edat avançada, tot i que el rebut ho té en compte i, si es demana, te’l rebaixen, no sembla una diferència massa justa. Tot el pes del rebut és en la part de costos fixes. Tampoc ajuda a fomentar l’estalvi d’aigua quan el preu m3 no deixa de ser un percentatge molt petit dins la factura (entre 0,3€ i 0,5€ el m3). El mateix passa en les complexes factures de la llum on el control de la gestió està en mans de multinacionals privades. Aquestes decideixen el repartiment de costos a la seva manera i impedeix

Hi ha moments màgics on, sense saber per què, una situació convencional es converteix en una cerimònia iniciàtica. Això va passar el dilluns en la presentació del Pla Estratègic del territori de la vegueria Penedès al Neàpolis de Vilanova. De reunions com aquella se n'havien produït moltes al llarg dels temps que dura el procés de construcció del Gran Penedès. Aquesta va ser diferent. El centenar de persones que hi varen assistir ho feien amb la intensió de traspassar el llindar a nous paradigmes.  Deixar les velles despulles del passat per encarar el futur amb il·lusió  infantil. Emprant la crisi per obrir nous camins que ens acostin des de baix, des de la gent, a un territori renovat. La sintonia entre els quatre alcaldes de les capitals comarcals va ser unànime, la Generalitat es va oferir obertament a desenvolupar el projecte destacant les condicions del territori per liderar la capacitat de gestió i de portar a la pràctica les noves propostes lligades a la parti

En una xerrada al Centre de Llorens sobre el desgavell urbanístic penedesenc em va regalar el seu últim llibre: “Restes, rastres, runes i records”.  En Benjamí Català Benach sap convertir les seves obsessions en coneixement i art. Els seus dibuixos a tinta de l’arquitectura de pedra seca, dels masos i de la nostra arqueologia romana són una delícia pels que sabem el valor del dibuix en blanc i negre.  En el llibre, les decadents runes adquireixen la categoria que els hi pertoca: la dignitat simbòlica del passat i una escletxa d’esperança futura. Com si d’un notari es tractés, ell aixeca acta de tota l’arquitectura que aflora en els indrets més allunyats i ocults dels nostres paisatges més emblemàtics  i dona fe de les empremtes  transversals, de les relacions amb el territori que les dignes construccions han dipositat sobre un mateix indret al llarg del temps. Els llibres del Benjamí són testimoni viu d’un passat que es nega a desaparèixer del nostre paisatge i que

V aig entrar-hi per comprar terra vegetal i adob. Els hivernacles estaven molt abandonats. No vaig trobar el què volia. Les darreres vegades el recordava amb molta activitat. Ara, per no haver-hi, ni hi havia qui atengués el negoci. Mirant a través d’unes vidrieres vaig entreveure algú que es movia. Aparegué un home i com si l’estigués importunant em digué: Es cala foc? Què vol? De terra vegetal no en tinc. L’empresa que me la subministrava m’ha retirat el crèdit. Quan tinc quatre euros la compro al ‘xinos’. Quan la gent s’assabenti que ells en venen i més barata ja ni d’això vendré. Em va explicar la decadència a què el va conduir la crisi econòmica (i els xinesos, segons ell). Com va tenir que fer front als deutes oferint el flamant 4x4. Ja no cuidava jardins, Aquí li havien pres el lloc els de l’Est, que, amb unes tisores de podar i uns rasclets, es presentaven a un euro l’hora per arranjar jardins. La seva alternativa més viable era canviar el Garden per un Mercat de compravend

El planejament territorial de les últimes dècades de l’era democràtica s’ha fet en funció de l’economia,  donant per assentat que la qualitat de vida se’n beneficiaria de manera automàtica.  No ha estat així, els avenços socials que han costat tants anys de lluites a varies generacions s’ha desmantellat en un no res, molt abans que arribés la crisi. Ara l’estructura heretada ens mostra el gran error d’un model expansionista que ens ha abocat al caos. El model basat en la dissipació del sistema metropolità sobre els territoris agraris confrontants està fent aigües. Aquests, aparentment més fràgils aguanten l’embranzida de la crisi amb més solvència i tenen més possibilitats de reeixir davant la capgirada situació econòmica. El cas del Penedès, tot i estar dotat d’una coherent estructura territorial, és un exemple de colonització metropolitana sobre un territori agrari. La metròpoli, per la seva naturalesa, és expansivament depredadora. Utilitza el territori obert sense c

El dimarts i 13 de desembre del 2011 el Ple del Consell Comarcal del Baix Penedès va rebutjar una moció on es proposava demanar a la Generalitat la retirada del Pla Especial del Logis. Els consellers que varen votar a favor de la moció: IC Verds, ERC, PxC i dos de CiU (els alcaldes de Banyeeres i Llorenç) El PP, PSC i CiU, (excepte els dos de CiU) varen rebutjar la moció. La manca de convicció, la fal·làcia de que això ens salvarà de la crisi i la pressió d'estaments superiors, polítics, governamentals i financers comencen a decantar la balança a favor de convertir definitivament la comarca del Penedès en un gran centre de distribució logística en detriment de les potencialitats d'un territori que la majoria dels nostres governants no saben o no volen veure. El rebuig en contra de la participació ciutadana també va fer acte de presència per part de la portaveu del PSC al considerar ja prou representativa l'estructura obtinguda a conseqüència de dels vots dels ciutad

“EL PENEDÈS HA DE GENERAR LA SEVA PRÒPIA RIQUESA; CONFIAR EN MACROPROJECTES ALIENS ÉS NO CONFIAR EN ELS RECURSOS PROPIS, ÉS VENDRE’S A BAIX PREU” continua..

Els extrems oblidats Sobre el concepte de paisatge hi han dos aspectes que s’han relegat a l’oblit durant molt de temps per part de la nostra societat: el reconeixem del paisatge íntim, el que forma part del nostre bagatge personal, que evoluciona amb nosaltres i ens determina el comportament formant part de la nostra personalitat. A l’altra extrem hi trobem els paisatges exteriors, els que serveixen de marc al nostre entorn social i cultural, que configuren els successius territoris que abracem: el municipi, la comarca, el país.. Aquests, els que haurien de formar part dels processos de transformació humans del territori també han estat obviats en la planificació territorial. Entre aquests dos extrems, un nexe comú, el sentiment. La relació sentimental amb el paisatge genera el sentit de pertinença a un lloc. És el marc de relació entre el jo i la comunitat i té un important paper en el desenvolupament cultural de la societat. Un entorn harmònic genera qualitat de vida, pr

Un ponent del congrés internacional Cerdà postmetròpolis, alt representant de planificació territorial de la Generalitat, adjudicava al PP i a la CUP el mateix qualificatiu de reaccionaris pel fet de defensar la vegueria Penedès. A més de titllar als moviments socials penedesencs d’elaborar un discurs “simplista” i “genèric” els acusava de “trencar la metròpoli”. No content amb això va qualificar els processos de mobilització ciutadana de “petxines buides”, i es lamentava, com a administració, de no haver sabut impulsat moviments ciutadans més potents. Molts moviments ciutadans surten a conseqüència de les agressions del poder sobre el territori. Al Penedès n’hi ha i són objecte de menyspreu i oblit per part del Govern perquè no combreguen amb el seu ideari polític metropolità de pensament i multinacional únic. El que encara hi hagi qui defensi sense fissures les benaurances metropolitanes no vol dir que, aquest model d’expansió, no pugui ser posat en dubte. Un procés inhumà de

Un amic de Segur em va comentar el que ja portaven els diaris, la revolta contra el POUM de Calafell, entre altres coses, per l’afectació de les illes urbanes entre l’estació de Segur i el port esportiu -un port a la moda, amb centres comercials, fins ara mig buits- que l’Ajuntament, en un esforç per posar el municipi al mapa dels negocis, pretenia afectar per convertir la zona en una nova àrea de centralitat metropolitana. Segueix llegint..

L’inici del pla estratègic del (Alt) Penedès, impulsat per la Fundació Pro Penedès, va fer la seva presentació la setmana passada en el castell de Castellet, seu de la Fundació Abertis, on la brillant exposició sobre la situació econòmica actual del Dr. Oliver, catedràtic d’economia Aplicada de la UAB i director de l’anuari econòmic comarcal de la Caixa de Catalunya, va deixar preocupats als assistents, tot i el to suau i didàctic de la conferència. Va faltar, però, reblar el clau. La implicació de la banca i el sistema financer en la crisi econòmica va ser mencionada molt matisadament. La crisi energètica, subjacent darrera de l’actual, que de ben segur influirà, i no pas positivament, en el procés de recuperació econòmica, quasi no va aparèixer. Dos factors claus que caldrà enriquir i completar amb altres cessions ja que molts hi vàrem trobar a faltar el contrapunt d’una versió alternativa més agosarada i de visió més punyent que la realitat demanda.

He deixat definitivament el càrrec de regidor de l’ajuntament de Bellvei que ocupava des de l’any 2003 com a portaveu del grup independent de l’Entesa per Bellvei. Un càrrec públic no és res més que cobrir un lloc en l’espai social i, habitualment serveix per desenvolupar unes tasques al servei de la societat. No tothom ho entén així, és clar. Però en el meu cas no representa altra cosa que deixar d’ocupar una cadira de les 10 que hi ha la sala de plens. Tota la tasca desenvolupada i les millores aconseguides en nom de l’Entesa, des del 2003, s’han materialitzat fora de l'àmbit plenari. Un plenari que, en el cas de Bellvei, només és l’escenificació burda d’una paròdia democràtica. L’experiència com a regidor m’ha portat a valorar la necessitat – no només al meu municipi, el què passa aquí, passa al veí - d’un procés de reflexió sobre el paper que els ajuntaments i sobretot els plens municipals han de tenir en la pràctica de la democràcia i la importància en el desenvolupament d

Sortint al pas de la campanya mediàtica orquestrada a favor del Logis-Penedès   — sobretot del PSC — s’ha de matisar que, l’argument de pal·liar l’increment del nombre d’aturats mitjançant la logística, no té res a veure amb una necessària planificació econòmica racional del territori. Omplir la comarca de naus i blocs de pisos indiscriminadament és una solució barroera. Un recurs fàcil tenyit de demagògia. continua..

Baix veure un glop d’aigua, tenia molt bon gust, no es notava el clor ni altres components que, habitualment, porta l’aigua corrent. Era aigua de l’aixeta abocada a una gerra amb un filtre que netejava les impureses pròpies de l’aigua corrent. Altres vegades n’havia provat i tenia gust d’alguna cosa metàl·lica. Aquesta em semblava natural. Davant de la bona impressió ─ més ben dit: bon gust ─ vaig decidir comprar-me’n una. Em va costar 17,50 €, i els filtres que es canvien cada mes, costen menys de 6 € cadascun. ... continua..

“ Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es pode n valorar, regular i, sobretot, preservar.” ........ dels ponents. El Conseller d'Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari. Continuar..

Les jornades sobre el futur del Penedès que es van celebrar a Banyeres durant tres dies han tingut un ressò important en l’opinió pública de la comarca. Els temes, tractats en profunditat, van satisfer els assistents que, amb tota llibertat, van tenir l’oportunitat d’expressar les seves opinions i els seus dubtes. La desena de ponents que van ser convidats a participar en les jornades, van enriquir, des dels seus respectius àmbits, el coneixement de tots plegats sobre els diferents problemes que afecten el nostre territori. Primera Jornada: Els plans i la Vegueria La Vegueria: un àmbit necessari per una altra manera de gestionar el Penedès. La necessitat de cercar un marc administratiu des d’on articular els aspectes d’un territori que res té a veure amb les dues metròpolis de Barcelona i Tarragona que l’envolten. El seu paper de comparsa on s’hi aboquen les instal·lacions que no hi caben als centres metropolitans obliguen a mantenir una lluita constant en la defensa de l’espai agrícol