Una Persona, Un Paisatge..

El Logis Penedès és una batalla que dura onze anys. Una societat civil enfrontada amb els diferents governs, locals i autonòmics, sobre una operació invertebrada cobdiciada per la majoria dels partits dominants. Se’ls ha de tenir ben posats i tenir bons arguments. Si no fos així a hores d’ara ja estaria fet, diuen. Futurs terrenys on volen fer el Logis Penedès amb el perfil de Banyeres (foto: nofemelcim.org) La logística genera atur amb la crisi, les mercaderies no es mouen. A què ve voler posar una plataforma de magatzems i camions abocada al fracàs en un indret vocacionalment més idoni per altres activitats molt més qualificades? L’únic espai agrari amb futur com a reserva alimentària de quilòmetre cero per a una població de milions de persones que viu al seu entorn. Com poden dir que serà una plataforma d’intercanvi modal sinó hi ha tren de mercaderies, ni tant sols saben si passarà per allí. En Rajoy afirma no tenir previst invertir-hi ni un euro. Per què als pol

Acostumbrados como estamos viendo ayuntamientos aprobando planes urbanísticos expansivos de cualquier tipo y condición sorprende a muchos, les descoloca y se ruborizan, al contemplar estupefactos el proceso contrario, de descalificación urbanística, que ha llevando a cabo el flamante gobierno municipal de la Bisbal del Penedès: 1.300 viviendas, 70 hectáreas industriales con un sólido cliente de unos grandes almacenes detrás y además, renuncia al agua de mini trasvase del Ebro. Muchos creen que su alcalde se ha vuelto loco. Pero, quien contempla con ojos conscientes y críticos el expolio que ha venido sucediéndose durante toda la segunda mitad del siglo pasado sobre el territorio Penedès, convirtiéndolo en verdadero cajón de sastre para cualquier necesidad perentoria de la metrópoli, de las necesidades dinerarias de promotores desalmados que cubren la tierra con asfalto inconsciente, de las facilidades ofrecidas por políticos sin escrúpulos a tal fatua empresa, cree que la locura i

Surten moltes veus polítiques, arrel de la presentació del Pla Territorial, queixant-se de que el Baix Penedès és una comarca oblidada. Raons no en falten. És, realment, una comarca oblidada, però ho és pels que hi vivim i la fem, no pels de fora. Els “altres” fan el que els interessa fer: utilitzar-nos com a territori de pas i envair unes terres —que consideren metropolitanes— on encara hi ha lloc per a grans implantacions residencials i logístiques. Els qui, durant aquests trenta últims anys, han fet la comarca que tenim, no són la gent de fora. Hem estat nosaltres mateixos en fer i deixar fer el que resultava més fàcil: Aprofitar-nos de la proximitat amb Barcelona i de les platges per colonitzar el territori amb el baix preu de la inconsciència. Tot això sense pensar com resoldre els problemes que aquesta desenfrenada expansió caòtica ens portaria al llarg del temps. Ara ens hi trobem, enfangats de quatre potes i, com un nen que ha fet una malifeta, i es vol treure la culpa de sobr

Qui considera que el Pla Director de l’Alt Penedès —ara en fase d’al·legacions— és una bona eina per desenvolupar el territori no va desencaminat, però una bona eina basada en principis desenvolupistes: el creixement urbà i les infraestructures viàries i amb un cert grau d’insolidaritat en vers la comarca veïna al no considerar que, aspectes contemplats dins del Pla del Nord, poden afectar negativament al Sud. Sobretot pels efectes negatius que produirà l’acceptació implícita del corredor logístic internacional pel Penedès. Si volem parlar de sostenibilitat, de fer front al canvi climàtic, de complir amb el protocol de Kioto i de reequilibri territorial no podem seguir pel camí de l’estruç. I el pla ho fa, com ho fa el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona al Baix Penedès. Són els dos, malgrat les diferències qualitatives a favor de l’Alt, plans coercitius, constrenyits per una obsessió ideològica del passat segle que no ens vol deixar: l’equivoc del concepte “progrés” basat e

Col·lapse de ls sistemes: ferroviari, viari, aeri i elèctric. Tot en un petit lapsu s de temps i un fa ctor comú: les gran s empreses priva des, amb l’excusa de millorar serveis, generen caos. Les multinacionals s’han erigit en els senyors de la guerra, i els polítics no tenen més remei que acceptar-les. Són les úniques que ostenten el capital per crear les infraestructures competitives: autopistes, trens, sistemes energètics.. Elles manen, sinó, com s’entén que encara s’estigui discutint qui pagarà els peatges de l’aixecada de barreres del dia 4? Ja no es tracta de fer-ho bé, el sistema està bloquejat, no funciona. Qui té la paella pel mànec pretén com a objectiu final, no el benestar de la gent – la famosa qualitat de vida -, sinó el benefici econòmic maximalista per a la seva butxaca. La deshumanització del sistema té el punt culminant en el sistema del transport logístic. O no és en si el gran sistema de transport de mercaderies de l’Àsia a Europa conseqüènc