Una Persona, Un Paisatge..

https://www.liceubarcelona.cat/ca/una-apocalipsi-irracional En una era de feblesa política, d’inestabilitat climàtica, de sequera i escassedat de recursos. Temptats pels tik-tok de l’extrema dreta, insensibles als canvis que la natura ens depara i embolicats amb l’antiga manta del confortable segle XX, neguem els temps d’escassedat i estalvi, que ens anirien molt bé per sobreviure dignament — encara que sigui per una temporadeta — com varen fer els nostres avantpassats agraris. La disbauxa de la nostra civilització no té aturador. Causa de que, en el nostre petit país, estiguin passant coses pertorbadores: invasions logístiques desmarxades comandades per promotors immobiliaris; colonitzacions solars agràries de grans empreses energètiques ultracontaminants; Infiltracions de falses instal·lacions d’agroparcs a l’americana . Tot, no aigua, totes menades per inconscients desenvolupistes atrapats en el temps del ‘país del mai mai’. Som una civilització tan evolucionada fins a l’extrem

Ens destaquem pels nostres paisatges: els agrícoles, la vinya, el secà i els boscos de les serralades i els pocs que ens queden dels marítims. La resta estan marcats per l’especulació del “creixement” i formen part de la tipologia urbana de qualsevol perifèria. Aquests paisatges agrícoles però, dels que en posseïm molts i de qualitat, es troben en perill: eixuts pel clima i sota l’efecte depredador dels fons voltor. El paisatge no és una postal ecoturística, és un patrimoni productiu d’un elevat valor ambiental que ens permetrà participar del govern metropolità amb els mateixos drets que la resta dels territoris densament poblats de l’entorn. Aquests, ofegats en si mateixos, necessiten dels paisatges oberts per respirar, alimentar-se, i penetrar les arrels en la terra que tota metròpoli amaga i evapora. Les indústries internacionals se’n van. Aquí no tenim matèries primeres per fabricar cotxes elèctrics. Aquestes, aquí, són els nostres paisatges agrícoles i naturals amb els qua

Els canvis en la cúpula del poder produeixen efectes aparents. El flamant Delegat del Govern es treu un as de la mànega i desempolsa el repetit i invisible projecte d’ampliació de l’IDIADA sobre els terrenys del Logis que, fa temps, el ‘carismàtic’ alcalde de Banyeres, ja ho havia intentat. El recent Director General de Territori es reuneix amb les alcaldesses del Garraf per parlar del Pla Territorial. Es veu que no queda clar què és això de la vegueria. Sobretot per algun sector industrial que no s’hi sent representat. El vibrant i intens debat a Participa Gencat, on molts de nosaltres vàrem assistir, va ser un autèntic primer pas del Pla Territorial -d’aquesta oblidada vegueria- per apropar-se a la gent.   D’aquí es varen extreure alliçonadores  conclusions dignes de tenir-se en compte sobre com construir un país. Ah! Però això no agrada a la cúpula. Els manaires van a la seva. Giren la cara a aquest debat, tot i haver estat la pràctica més encertada que s’ha apropat mai a una

Alguna vegada hi ha hagut un far a Cunit? Davant la planúria daurada de la seva costa sembla impossible que a algú se li acudís construir-ne un. Però a Cunit, fins fa poc, hi havia un far. Una llum que orientava en la foscor als grups de navegants perduts, cercant la veritat, més enllà la realitat maldestre que els aclaparava. El far es diu Marisa Ibáñez. La vaig conèixer als anys 90, en les lluites del GEVEN per salvaguardar el delta de les Madrigueres i tantes altres coses. Ella ens organitzava xerrades de les denuncies ambientals en la seva biblioteca al Casal de Cunit. Divulgava les propostes i ens feia costat. Discreta i resilient, l’anaves trobant a tot arreu on calia. A principi del segle, en la lluita contra l’ocupació logística al Penedès o les reivindicacions per la Vegueria Pròpia, després, tallant l’AP7 el 3O. Entregada i natural.  Posseïa una veu atraient, amb l’accent aragonès li donava una dimensió calidoscòpica a la llengua . Sempre mantenint a ratlla el

Confinat a Bellvei gaudeixo, des de la meva finestra al nord, d’unes extenses vistes sobre el paisatge agrícola penedesenc fins la blavor del Montmell. Lluny, a l’est, en dies clars, interferida per la “Cristalera” i les seves torres d’alta tensió, endevino  Montserrat. Ara que només s’escolten els ocells i es respira la presència de l’aire pur d’una primavera excepcional, adquireixo consciencia del què tinc, del què soc, dels recursos pal·liatius que apaivaguen aquesta situació, gens estranya per un capricorn. Trobo a faltar el mar, després d’un mes de no veure’l ni palpar-lo, de fruir l’inestable superfície aquosa, calidoscòpica aiguamarina. Imagino sentir el contacte fresc de l’aigua salada sobre la pell en un Mediterrani menys contaminat, amb una Setmana Santa sense turistes. Noto el caminar descalç sobre la sorra daurada despullada de gent, en un indret sense cases, en front de les Madrigueres, o en la platja del Castell. Pinto, escric, medito, faig ioga, treballo

A corre-cuita em llevo, agafo un dels cotxes elèctrics municipals compartits i just arribo a temps a l’estació de l’AVE Penedès, a 20 km de casa. Amb dificultats trobo aparcament. Vaig a Girona, i només hi ha dos AVANT pel matí. Sort que l’estació està fora de la ciutat. No durarà massa aquesta comoditat. Al costat de l’aparcament, que no para de créixer, ja han concedit llicència per un gran supermercat, una estació de BUS, un edifici d’oficines i la premsa ja ha anunciat la construcció d’un hotel IBIS. ADIF ha comunicat l’imminent desaparició de les estacions de Vilafranca i La Granada. És una despesa inútil tenir tres estacions en quatre quilòmetres, declaren. De fet, els dos municipis implicats estan en converses per fondre els dos municipis i dissenyar un gran pla d’expansió urbanística de 400ha i 100.000 habitants, amb epicentre a l’estació. Ho encarregaran a un famós equip de la Universitat Politècnica. Corren rumors que el nom del nou municipi serà VILAFRAN

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la finalitat de la qual és diferenciar-nos de l'entorn immediat. Segurament perquè el balanç de la seva influència ha estat més negativa que positiva. Passa en els territoris “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a tasques residuals, a usos alternatius, contaminants o perillosos, que la ciutat no vol o no hi caben.  Podríem convenir, -i responent així als que encara no veuen clara aquesta nova divisió- que obeeix al senzill fet de voler ser protagonistes centrals i no tangencials de la història. Passa en tot territori, societat o família, d’exemples en tenim molt a prop. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb els mateixos ingredients que els nostres veïns? Amb la mateixa metodologia? Davant la transformada situació del món, molts parlen de desenvolupar un model alternatiu que serveixi de referent per al futur organitzatiu de Catalunya.  Això serà possible sempre i quan els que fins ara os

El Parlament ha suspès la moció en contra de la implantació logística de 110 ha a la zona de Cal Vies-Sant Marçal, al Penedès. Cal destacar però l’acord favorable de tots els partits en dos dels quatre punts presentats: llum verda a crear i gestionar   un programa de participació ciutadana per la elaboració del Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- i a desenvolupar-hi un model territorial basat en la planificació d’una regió Agroalimentària del Penedès -RAP-.  La plataforma d’agrupacions cíviques SOS Penedès -d’on sorgeix la moció presentada- els considera dos avals importants i decisius que el Parlament ofereix al territori, fins el punt que, la seva unànime aprovació, invalida, “de facto”, la suspensió dels dos primers punts. El primer, la suspensió del PDU de Cal Vies-Sant Marçal, queda avalat, d’entrada, per la participació ciutadana amb més de 1.250 al·legacions particulars en contra, presentades a la Generalitat, i recolzades per part del   Consell Comarcal de l’

Barcelona, abans del Pla Cerdà S'anuncia a la premsa l’exposició “Abans de la Via Laietana”, el retrat d’una ciutat esborrada. Seguint l’estela del pla Haussmann a Paris, el poder econòmic de Barcelona va executar aquest esventrament per interessos especulatius -com sempre- i per controlar la classe treballadora que es feia forta dins l’entramat tortuós dels carrers estrets del centre històric. El Pla Cerdà Desprès de la gran transformació experimentada per Barcelona, a través del seu admirat i especulat Pla Cerdà, la Via Laietana s’integrà com un element natural de la ciutat. Potser perquè dintre de la seva destrucció niava una visió de futur: la supeditació de la comprimida ciutat antiga a l’ambiciosa idea de convertir-la en una gran ciutat global. Aquesta transformació, 100 anys desprès, em transporta al Penedès i la seva lluita per evitar la seva “Via Laietana”. L'esventrament de la Via Laietana Avui el poder econòmic no té escrúpo

El Joan Roig i la Dolors de cal Triguet. Tenia 90 anys i no era vell, construïa joguines pels besnéts. El divendres passat li deia: Joan, si tu haguessis estudiat hauries arribat molt lluny. He fet el que tenia que fer, responia, i si tornés a néixer tornaria a viure la mateixa vida. No em penedeixo de res, estic bé i en pau amb tothom i ho tinc tot fet. Després continuava: i a més, l’intel·ligent de la família és la Dolors, la meva dona. Si, li responia, un bon equip. Tu ets creatiu, emprenedor, sempre veus l’ampolla mig plena ( de vi, hi afegia ) i, el més important: tens el cor net, tot i el temperament de sang calenta que el teu paisatge t’ha imposat. D’un passat d’alcalde en el franquisme, a independentista declarat, avui. Tenia la seva pròpia bandera, feia el què sentia. La noblesa  i l’instint li menaven el camí adequat. Religiós anticlerical, esquerrar sense saber-ho, s’oferia a tothom qui necessitava ajuda.  Feia senzills rodolins que expressaven la seva filosofia d

He tingut un somni. Apareixen uns trilers i, amb els seus cubilets, m’intenten ensarronar. No, gràcies, mai jugo  cap joc d’atzar, a excepció del de la vida. Ells insisteixen, em diuen que és l’única possibilitat de subsistir, de sortir del clot on ens trobem, jugant a endevinar en quin cub es troba el futur del Penedès. En un hi ha la logística, en l’altra la logística situada més al sud i la tercera es troba barrejada amb incentius i promeses no complertes. Ja hi tornem! Estic suant. Perquè em feu jugar a un joc que no vull? Em contesten: perquè la majoria dels manadors surenys ho volen així. M’insisteixen en que no sigui tant sorrut. A les terres del Sud hi ha moltes famílies que passen gana i vendre’s la terra als de fora és l’única solució. Accepta! Em confessen que la nostra misèria ja ve de lluny, de la incapacitat de trobar solucions, tot i que n’hi ha. Ara, com qualsevol família vinguda a menys, hem de vendre la casa i anar a lloguer. Els hi contesto que jo no vull s

S’ha creat una plataforma contra el 4art cinturó al Penedès i NoFemelCim torna a sortir contra un polígon de naus de 40 ha a Banyeres. Dos fets aparentment separats per la seva naturalesa: uns contra una autovia de circumval·lació de l’AMB que portarà trànsit metropolità al Penedès, travessant el singular paisatge vinícola de Sant Llorenç d’Hortons. Un projecte redundant i inútil. L’altra, contra un polígon de mercaderies entre Banyeres i l’Arboç en el vell mig d’un paisatge d’extenses vinyes, l’embrió d’un polígon logístic de 200 ha projectat fa 15 anys. Els dos tenen en comú formar part dels plans, d’abans de la última crisi, que les Administracions van projectar, des del caduc desenvolupisme metropolità, d’un gran port sec de contenidors de logística internacional al Penedès, amb l’objectiu d’ampliar els ports de Barcelona i Tarragona. Per molts pot semblar que la protesta és anar en contra de la creació de riquesa i, sobretot, de llocs de treball. Mai tan lluny de l

El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-. Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà. Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-

El Maig es va concedir llicència per casinos i hotels al famós complex Hard Rock de Vilaseca-Salou, (abans, Barcelona World). Ara, la costa és menys Daurada. Llarga tradició d'una terra de depredadors sense ànima on abunda la incultura en un territori malvenut per la ignorància dels gestors. A casa nostra, el CIM segueix el mateix camí, aprovant fases i aconseguint inversions. Un virus sense antídot, penetrant per les nostres venes i envaint les neurones dels nostres cervells fins adduir-nos. Ja ens ho esperàvem que hi hauria dos nivells de lluita: la del Procés i la del territori -la de sempre-, la que continua essent-hi mentre no canviïn els “factors” dominants. I aquests, com s'ha pogut comprovar, són els mateixos. Distrets com estem en l'Ambiciosa Revolució, confiant em que, aquesta, ens ho arreglarà tot, inclosa l'evolució natural del nostre estimat Penedès Vitivinícola, no sentim la soterrada transformació logística de naus, xarxes de transport, t

El maig del 68 tenia 18 anys. Feia poc que treballava en una fàbrica d'ornaments religiosos i decoració de bancs. En Josep Raventós, un dels amos, casat amb l'Antonia de cal Santo de Bellvei, m'havia contractat i destinat al departament de disseny a l'última planta d'un edifici industrial a la Torrassa de l'Hospitalet. Les taules de dibuix, altes i reclinables, s'alineaven en bateria al llarg d'un finestral. Dibuixàvem de peu o sobre un tamboret elevat. Les folràvem amb paper craft per protegir-les de la invasió de ninots, gargots, frases, taques i esquemes a que les sotmetíem intensament. Començava un viatge iniciàtic pels paisatges de la creativitat més enllà del meu poble. En l'últim procés de canvi, arrel de la crisi del 2008, vaig conèixer la Sixta, viuda de'n Francisco -nebot de'n Josep Raventós-. Ella em va ajudar en la creació d'una empresa de mocadors de seda. Els tallava sobre una taula enorme que l'hi va proporcion

L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7.   Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola. La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit. Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat

La resurrecció del Penedès com a territori autònom ha obert una porta a repensar la seva geografia des de una òptica més ambiciosa. Ja no som fragments d’un no res, som una entitat amb cos i ànima i tenim capacitat per jugar un paper fonamental en l'estratègia territorial metropolitana. Som un espai complementari i contrapuntístic de les caòtiques i complexes urbs. D’un paper que absorbeix com un secant les grosses activitats metropolitanes no volgudes o no cabudes en elles, el Penedès, passa a ser una peça central que proporciona harmonia i equilibra el sistema. El fet de que el Penedès sigui territori de pas no vol dir que ho sigui de tot déu qui vulgui passar, (la logística asiàtica, per exemple) ni que s’hi quedi temporalment (Logis) sense ofici ni benefici. No som un magatzem aliè. A mesura que la vegueria es defineix com a territori de producció km0, gresol d’activitats agroalimentàries,  centre d’activitats qualificades, espai de relació i comunicació entr

Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit. Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental. En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis. Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la r

Com un expert surfista, el polític oficial salta sobre la potent onada, convençut que s'elevarà amb elegància i, si hi ha sort, algun fotògraf passavolant captarà l’escena amb càmera lenta i el propulsarà més enllà de la seves pròpies limitacions estètico-polítiques. “Estem a la graella de sortida amb igualtat de condicions”. “Comencem de cero”. Les rotundes frases planen com una boirosa il·lusió sobre la sala d'actes del Vinseum en la celebració de que: ja som Vegueria. Ara podem modelar aquest territori des de dintre, des de baix, ja no som metròpoli. Podem controlar la logística, harmonitzar les activitats econòmiques amb el nostre paisatge singular, amb idiosincràsia pròpia. Recuperar el perfil marítim. Dissenyar el model Penedès, en definitiva. En el mateix acte, els protagonistes ens convencen d’una realitat diferent. El Pla Territorial s'està gestant des de la Metròpoli i està a punt de ser entregat a les autoritats penedesenques. Ni rastre de la participa

Vaig ser convidat a presentar una ponència –honor que agraeixo- davant la comissió del Parlament que decidirà la futura Vegueria Penedès. Allí, en una sessió interessant, es varen exposar tots els pros i contres sobre el futur del seu autogovern. La majoria d’intervencions ho eren a favor. També varen sorgir veus en contra que defensaven la necessitat d’un Penedès lligat a la Regió metropolitana de Barcelona al considerar-lo un territori agrícola periurbà, necessari per compensar els dèficits metropolitans. Potser si que, des del punt de vista d’un sistema basat en un creixement depredador del territori, és lògic que el Penedès, com a reserva agrícola, s’hi mantingui lligat. Sens dubte, la metròpoli ens necessita. Ens interessa formar part  de la perifèria d’un creixement urbà descompensat? O preferim desenvolupar un model alternatiu, com és el cas del Penedès on la relació entre camp i ciutat és harmònica i es perfila com a model de futur, la mesòpoli , que ofereix més