Una Persona, Un Paisatge..

  Em resulta difícil parlar de tu, Mònica Hill. Tants anys present en la meva vida. La teva absència em transporta a un sentiment desolador (com la mort dels pares). No els notes perquè sempre estan presents, i quan se’n van, el buit que deixen fa trontollar el sistema íntim de les relacions afectives. Els darrers mesos eres menys present. Sabia de tu a través de l’Asensi. I quan li preguntava, no em deia què et passava. Respectava la teva voluntat de no dir-ho. Un dia et vaig trucar i em vas explicar molt per sobre la teva situació. Amb un amic comú vàrem coincidir en suggerir-te una teràpia alternativa que a altres els hi funcionava. Però, pel que anàvem sabent, el procés estava molt avançat i seguia el seu curs. A partir d’aleshores et tenia present al matí, quan meditava. Vaig regalar-te un fulard de seda. Et faria més maca i et donaria energia. Malgrat tot, dues setmanes més tard, per sorpresa de tots, presidia el teu fèretre. Mònica, què t’ha convençut fer aquest viatge? És

  Durant el canvi d’alcalde que va tenir lloc a Cunit el 19 de juny, hi va haver una manifestació, a peu de carrer, sota la sala on es feia la cerimònia de traspàs. Una batucada animava les tres escasses dotzenes de gent, la majoria de Cunit, que amb pancartes participaven en la protesta.   Els càntics posaven en evidència, el que havia estat succeint durant moltes dècades al llarg de la costa “Daurada”. En el cas de Cunit, la gota que havia fet vesar el got, eren dos plans: un, la construcció de més habitatges i una zona de magatzems, a l’indret anomenat el Bosc de Miramar (91.000m2 de gran biodiversitat) i l’altra,   la imminent execució de la urbanització de la Plana del Castell, un extens rectangle a tocar de l’estació que, juntament amb el petit delta de la riera de Cunit, són objecte de depredació urbanística. La funció d’aquests espais, gens menyspreables, són els aiguamolls que fan la funció ambiental d’intercanvi biològic i natural entre l’aiguabarreig de les aigües dolces

Aquesta famosa frase atribuïda als germans Marx segueix essent vigent avui dia. Al tren no hi ha carbó i, per no parar, cremen els vagons. Aquí, al nostre país, molts dels nostres governants   segueixen cremant els vagons del tren on viatgem, tot i sabent, perfectament, que, el fet de córrer, no ens fa avançar. Sobretot ( i bona part dels viatgers ho sabem ) que, seguir corrent en aquesta direcció, ens porta a un carrer sense sortida, on ens quedem sense el més valuós del nostre territori: el paisatge agrari i natural ( els vagons del tren ).  Logística comercial sobre vinyes a Masquefa . Logística asiàtica al Penedès . Supermercats sobre els últims aiguamolls a Cunit . Inversions desequilibrants del sistema turístic, a Sant Pere de Ribes . Grans parcel·les industrials sense sentit a la  Conca d’Òdena . Parcs fotovoltaics i eòlics sobre l’espai agrícola. Apostes per la indústria química a Banyeres i, ara, a més, noves ampliacions industrials a Subirats, sobre els preciosos meandres