Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta els pilars del 3devuit

Terra és Futur

Imatge
El Parlament ha suspès la moció en contra de la implantació logística de 110 ha a la zona de Cal Vies-Sant Marçal, al Penedès. Cal destacar però l’acord favorable de tots els partits en dos dels quatre punts presentats: llum verda a crear i gestionar   un programa de participació ciutadana per la elaboració del Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- i a desenvolupar-hi un model territorial basat en la planificació d’una regió Agroalimentària del Penedès -RAP-.  La plataforma d’agrupacions cíviques SOS Penedès -d’on sorgeix la moció presentada- els considera dos avals importants i decisius que el Parlament ofereix al territori, fins el punt que, la seva unànime aprovació, invalida, “de facto”, la suspensió dels dos primers punts. El primer, la suspensió del PDU de Cal Vies-Sant Marçal, queda avalat, d’entrada, per la participació ciutadana amb més de 1.250 al·legacions particulars en contra, presentades a la Generalitat, i recolzades per part del   Consell Comarcal de l’

Passivitat

Imatge
El món es crema i els bombers de vacances. Aquesta és la idea que tinc de la Regió Penedès on estan passant moltes coses que poden trastocar negativament el Territori. I els responsables oficials ni s’acosten al fum, ni saben el color del foc, ni els interessa. I així anem. D’incendi en incendi, intentant apagar focs. Sabem des de fa temps que els bombers oficials no donen més de si. Passa el temps i van mirant el cel a veure si plou. La gent està farta d’esperar que actuïn, i quan ho fan, hi tiren benzina. En aquesta data de l’11S té més sentit que mai recordar que la lluita per la dignitat humana passa, principalment, per reconèixer el valor de la Natura com a base fonamental de l’existència del ésser humà en aquest diminut planeta abocat al suïcidi. Al Penedès aquesta lluita es manifesta de diferents maneres. Una, la batalla engegada a través de la plataforma SOSPENEDÈS, per aglutinar les forces que lluiten per foragitar el fantasma d’un sistema que nega aquest valor

Paisatge urbà

Imatge
A l’ombra del garrofer de la plaça Catalunya del meu poble contemplo el seu paisatge. Prop meu l'alzina que presideix la plaça resisteix com pot la creixent proliferació de fulles i branques mortes. Mes enllà, on hi havia dos agradables acàcies, hi resten un forat ple d’herba i un tronc nu de fulles. A l’antic racó dels tarongers, sota uns desmais, dues jardineres   rodones de ferro colat sostenen arbusts morts. La zona de les plantes aromàtiques ha donat pas a petits xiprers retallats en forma de flama. El brollador d’aigua sobre l’estany, que refrescava l’entorn, fa temps que no existeix. En el seu lloc apareixen, atapeïts, margallons i iuques.  De la plaça, només el gran garrofer es manté frondós i impertèrrit a la sequera, al designi de l’home i als embats de la canalla que hi pugen i s’hi gronxen entre les branques. També de les grans avingudes del polígon industrial dels Masets han desaparegut molts dels plàtans que acompanyaven la potent perspectiva dels 25 metre

L'Arbre de la Vida

Imatge
La sala, plena a vesar, prometia debat. L'acte sobre «Les Madrigueres: passat, present i futur», després de l’últim ensurt, de construir un passeig de formigó i un aparcament lineal que pretenia tallar-lo d’Est a Oest, era una bona oportunitat per clarificar el pervenir d'aquest espai deltaic protegit. A mesura que avançava l’exposició, els ponents anaven dissipant les esperances d'un debat. No van aparèixer ni el Pla de recuperació ambiental ni el projecte, aturat in extremis, que Costes va executar pel seu compte. Dos peces clau per entendre la situació real d'aquest espai. Dos maneres antagòniques d’entendre el territori. Avui encara és tabú afrontar obertament una política de recuperació ambiental. De la grandesa en la lluita -gràcies a gent com el Pep Blasco- per recuperar un espai vital de la salvatge paranoia urbanitzadora  hem passat a la misèria burocràtica de no saber què fer amb ell. Les Madrigueres,  les arrels de l’arbre que sustenta la

Worldwatch

Imatge
“La situació d'emergència sense precedents obliga a actuar amb urgència per posar remei als riscos ambientals que ens sacsegen.” Martí Boada. El Worldwatch Institute presenta a la Universitat Aut ò noma de Barcelona el seu Informe Anual "La Situaci ó del M ó n 2016" que aquest any est à dedicat a la sostenibilitat urbana. Proposen ciutats denses i sostenibles. Les urbanitzacions de baixa densitat ja no hi tenen cabuda. Barcelona s’apropa molt al model sostenible. L’eixample Cerdà ha acabat sent un exemple universal i el bicing també, com a transport alternatiu al motor. A tot això cal afegir-hi l’autonomia energètica, la producció d’aliments km0 i l’autoreciclatge dels residus. Tot això fa temps que ho sabem. També que l’exponencial creixement demogràfic és la principal causa del canvi climàtic. Sembla, però que no ho tenim clar, encara. Aquí, al nostre petit país, des de fa uns anys, malgrat la crisi econòmica, tot segueix igual. Per posar un exemple, al meu po

N-340 bis

Imatge
El cim Entorn del 2004, quan la Generalitat va voler imposar un CIM (Centre Integral de Mercaderies) de 200 ha al mig del Penedès, entre l’Arboç i Banyeres, la societat civil penedesenca es va revoltar. No volien substituir el paisatge de la vinya per contenidors i magatzems. La resposta va ser contundent i es va concretar en forma de mobilitzacions, tallades de carreteres, debats públics intensos i enfrontament amb les administracions i els partits polítics favorables al CIM. La lluita va durar anys. L'autovia A7 Entorn del 2009, les mobilitzacions es varen perllongar arrel de l'aparició del projecte de l’autovia A7 en substitució de la N-340. Era un projecte consensuat entre l’Estat i el Govern. Un dels seus objectius principals consistia  en dotar d'un doble accés al CIM, el que comportava un traçat sinuós  desestructurant del territori agrícola i indiferent al paisatge. Un impacte d’unes 130ha i un cost sobre els 170M€.   Territori de pas El Penedès, com

Dalí

Imatge
Aprofitant una curtes vacances per l'Empordà he visitat un museu pendent: el Teatre-Museu de Dalí de Figueres. Les seves trifulgues amb el surrealisme i la relació alterada amb la Gala, afegit al seu egocentrisme superficial, m'havia format una opinió emboirada de la seva vàlua creativa. Sempre havia considerat més sòlid un Picasso, per la seva recerca de nous espais formals o un Miró, per la subconscient innocència creativa. Fa uns anys, un hivern a París, el vaig redescobrir amb tota la seva dimensió. Em va inspirar un dibuix que després he convertit en fulard: «el Boc de París». Darrera la seva pell exhibicionista s'amagava l'autèntic artista, el poeta, i perquè no, el científic. La seva imaginació i curiositat l'ha fet volar més enllà de la bruta realitat relacionada amb el franquisme i el mercantilisme galaic. M'esperava les atrocitats del museu, encantadores i divertides. Un artista ha de saber fer gaudir, en el dolor i en la

Malson

Imatge
Me’l trobo i em diu que es torna a presentar. Me’l miro i li dic. Una altra vegada? Sí. Em respon. El poble em necessita. No veus com està? Però tu? Li dic. Que t’has passat tants anys a l’alcaldia en l’època de les grans operacions urbanístiques, ficat en els grans tripijocs municipals. Que vàreu deixar una comarca aturada, tacada de cases per totes les muntanyes, edificis al llarg de la costa, sense, pràcticament, activitats econòmiques i amb la riquesa foragitada. El partit no té recanvis? Els joves no estan preparats. Em diu, amb la cara gruixuda de polític. Ei! Jo no soc l’únic de la vella guàrdia que es torna a presentar! Em respon. N’hi ha molts més i d’altres partits també. Sí. Li contesto. Pseudo funcionaris que ja no saben fer res més i, per comptes de jubilar-se, o col·laborar en construir un municipi millor, prefereixen impedir que altres més ben preparats i amb propostes actuals puguin aprendre a gestionar solucions més creatives, participatives i democràtiques. Però

Jubilats

Imatge
Feia temps que no ens veiem, ens saludàrem afectuosament  i, sense presses, en un bar del poble ens posàrem al corrent de les nostres respectives vides. En un moment de la conversa li vaig dir que militava a l’ANC. Em va contestar que ell estava d’acord amb tot això de la independència però que li feia por, que, en cas d’anar a votar no sabia què faria. Acabava de jubilar-se i cobrava una bona paga. Li preocupava que amb la independència la perdés. De sobte va entrar en Francesc, un amic comú, també en situació de jubilat. Aquest es va afegir a la conversa i, amb tota tranquil·litat, ens va comentar que això no li preocupava gens. O és que els treballadors espanyols que van anar a treballar a Alemanya i s’han retirat a Espanya, no cobren la seva jubilació de l’estat alemany? O els treballadors sud-americans o marroquins, que han treballat i cotitzat aquí, tot hi estar al seu país, no cobren de l’Estat espanyol? En el marc democràtic de la Unió Europea la situació dels dret

Petites coses

Imatge
Passades les festes, davant nostre un any d’esperança. La crisi ens va deixant un gran ventall d’oportunitats. A banda dels grans esdeveniments polítics i econòmics, hi han petits gestos que apareixen i, en silenci, ens obren les portes a alternatives fins ara impensables. El cas de l’autobús escolar a peu de Navarcles o del Turó del Cargol al barri de la Salut de Barcelona, on els nens fan el trajecte a peu, estalviant-se el bus, participant del paisatge i fomentant les relacions socials entre ells, són un bon exemple d’iniciatives sorgides de la crisi i que incideixen en el cor del sistema educatiu afavorint una manera d’entendre el món basada en el contacte directe del nen amb el seu entorn, i practicant, de pas, l’estalvi energètic. Tots tenim present la gran moguda de cotxes que cada dia s’origina a l’entrada i sortida de les escoles. Jo que visc en un poble, prop de l’escola, observo com alguns pares agafen el cotxe per recórrer 200 metres. O quan, per la ta

Bellvei "caravaning"

Imatge
És decebedor que el consistori hagi decidit modificar les Normes del sòl no urbanitzable per enquibir-hi un aparcament de caravanes al bell mig del sòl agrícola i paisatgístic. I més, davant l’informe jurídic municipal negatiu i les recomanacions en contra de la Comissió Territorial d’Urbanisme. L’excusa d’uns pocs  llocs de treball no justifica l’impacte que aquesta decisió generarà sobre les terres de cultiu, algunes de regadiu, que formen part d’aquest ric patrimoni agrícola de l’interior baix penedesenc.  Desenvolupar polítiques que incentivin les activitats econòmiques en l’extensa zona de sòl industrial existent,  molt ben situada  al llarg de la N-340, i en gran part sense ocupar, no seria més adient? Ofegat pels desestructurats plans sense executar i encotillat per normes fora de temps, producte de molts anys seguint polítiques de pedaços sobre un Pla obsolet, porten al municipi a prendre decisions desorientades. No és l’únic en aquesta situació. Mols ajuntaments

Camins de mores

Imatge
En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn.  Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada. A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge. Passeja, si pots, per aquests camins

Bens privatitzats

Imatge
En Joan, el meu veí, em ve a veure amb dos rebuts de l’aigua a la mà. Un correspon al pis on viuen ell i la Dolors. L’altra a la casa on vivien fins fa poc. On viuen consumeixen uns 15m3 al trimestre i a l’altra, 3m3. Aquesta diferència entre una casa habitada i una que ho fa esporàdicament es tradueix en una factura de 50€ i una altra de 44€, o sigui, una diferència de 6€. Un estalvi de 2€ per mes. En el cas de situacions econòmiques precàries, de persones discapacitades o d’edat avançada, tot i que el rebut ho té en compte i, si es demana, te’l rebaixen, no sembla una diferència massa justa. Tot el pes del rebut és en la part de costos fixes. Tampoc ajuda a fomentar l’estalvi d’aigua quan el preu m3 no deixa de ser un percentatge molt petit dins la factura (entre 0,3€ i 0,5€ el m3). El mateix passa en les complexes factures de la llum on el control de la gestió està en mans de multinacionals privades. Aquestes decideixen el repartiment de costos a la seva manera i impedeix

Territori renovat

Imatge
Hi ha moments màgics on, sense saber per què, una situació convencional es converteix en una cerimònia iniciàtica. Això va passar el dilluns en la presentació del Pla Estratègic del territori de la vegueria Penedès al Neàpolis de Vilanova. De reunions com aquella se n'havien produït moltes al llarg dels temps que dura el procés de construcció del Gran Penedès. Aquesta va ser diferent. El centenar de persones que hi varen assistir ho feien amb la intensió de traspassar el llindar a nous paradigmes.  Deixar les velles despulles del passat per encarar el futur amb il·lusió  infantil. Emprant la crisi per obrir nous camins que ens acostin des de baix, des de la gent, a un territori renovat. La sintonia entre els quatre alcaldes de les capitals comarcals va ser unànime, la Generalitat es va oferir obertament a desenvolupar el projecte destacant les condicions del territori per liderar la capacitat de gestió i de portar a la pràctica les noves propostes lligades a la parti

Empremtes transversals

Imatge
En una xerrada al Centre de Llorens sobre el desgavell urbanístic penedesenc em va regalar el seu últim llibre: “Restes, rastres, runes i records”.  En Benjamí Català Benach sap convertir les seves obsessions en coneixement i art. Els seus dibuixos a tinta de l’arquitectura de pedra seca, dels masos i de la nostra arqueologia romana són una delícia pels que sabem el valor del dibuix en blanc i negre.  En el llibre, les decadents runes adquireixen la categoria que els hi pertoca: la dignitat simbòlica del passat i una escletxa d’esperança futura. Com si d’un notari es tractés, ell aixeca acta de tota l’arquitectura que aflora en els indrets més allunyats i ocults dels nostres paisatges més emblemàtics  i dona fe de les empremtes  transversals, de les relacions amb el territori que les dignes construccions han dipositat sobre un mateix indret al llarg del temps. Els llibres del Benjamí són testimoni viu d’un passat que es nega a desaparèixer del nostre paisatge i que

Treballoci

Imatge
Mac Fumaroli, catedràtic de la Sorbona afirmava en una entrevista, el dissabte passat a El País, que el valor central de la literatura i l’art fins el segle XIX era l’oci. No en el sentit de la peresa, sinó en dedicar el temps lliure a consagrar-lo a les activitats més dignes de l’home lliure. Mentre que en el món industrial, modern, el valor central és el treball. És el benefici, guanyar. Un món en que les arts i les lletres estan cada vegada més marginades. I amb elles tota una concepció rica i evolutiva del ser humà i el seu medi. Estem tant immersos en un món on preval el criteri material (i amb la crisi, més) que som incapaços de detectar les trampes que el sistema ens prepara. Si el centre del nostre entorn cultural i social fos l’oci, paraules com  “Eurovegas”, “Barcelona world” deixarien de tenir significat i titllaríem de neci a qui ens vengués les millores socials amb la recurrent frase dels “llocs de treball”. Davant d’això vaig cometre la gosadia de desenrosc

Caos, Inòpia i Mantega

Imatge
Foto, Joan Roquer Els del Logis tornen. Adapten el pla. Sedueixen a polítics i entaulen plàcides converses amb els opositors. Sempre eludint el tema principal: els efectes estructurals d’una activitat aliena a un paisatge. No hi ha debat ciutadà. Ni quilòmetre cero. Tot i la canviant situació geoestratègica de la producció mundial i l’increment dels costos energètics, no s’estudien alternatives més adients i actuals. No els hi preguntis el perquè. Ells només cerquen el dia en que podran entrar màquines. Tenir-ho tot preparat per quan la crisi obri una escletxa encendre la metxa de la bomba global. Podria ser una bona idea, la logística com una activitat més dins de la diversitat penedesenca. Mai considerar-la com a protagonista principal i menys, prioritària. Si fóssim suissos podríem compaginar perfectament paisatge amb centres logístics i mantindríem el corredor global a ratlla. Desgraciadament, el més calent és a l’aigüera. Aquí ningú ha demostrat tenir clar la mesura

Paisatge

Imatge
Foto de Maria Rosa Ferré. Pantà de Foix i Castellet, de Postals del Penedès El  nivell cultural d’un territori el marquen esdeveniments com  el  Congrés d’Art i paisatge vitivinícola i enoturisme. I es posa en evidència que, sense cultura - l’exercit de Catalunya, dit en el Concert per la llibertat - no hi ha evolució. I sense evolució - no confonguem amb creixement- no anem enlloc. De fet és el què estem fent: pel camí de la crisi econòmica anem perdem la saviesa col·lectiva. Personalment el Congrés m’ha omplert d’energia i m’ha donat aliment conceptual per canviar alguns valors fins ara establerts. He descobert que existeixen centres culturals on es reuneixen artistes internacionals - el CERCA a Llorenç i HD a Riudebitlles -. He gaudit de la poesia propera. Que hi ha debat i la gent diu la seva, on la diversitat i els conceptes sobre la defensa i creació del paisatge van més enllà de la simplista concepció de que és un retrat de luxe. El paisatge és el futur, sense el

Garden Center

Imatge
V aig entrar-hi per comprar terra vegetal i adob. Els hivernacles estaven molt abandonats. No vaig trobar el què volia. Les darreres vegades el recordava amb molta activitat. Ara, per no haver-hi, ni hi havia qui atengués el negoci. Mirant a través d’unes vidrieres vaig entreveure algú que es movia. Aparegué un home i com si l’estigués importunant em digué: Es cala foc? Què vol? De terra vegetal no en tinc. L’empresa que me la subministrava m’ha retirat el crèdit. Quan tinc quatre euros la compro al ‘xinos’. Quan la gent s’assabenti que ells en venen i més barata ja ni d’això vendré. Em va explicar la decadència a què el va conduir la crisi econòmica (i els xinesos, segons ell). Com va tenir que fer front als deutes oferint el flamant 4x4. Ja no cuidava jardins, Aquí li havien pres el lloc els de l’Est, que, amb unes tisores de podar i uns rasclets, es presentaven a un euro l’hora per arranjar jardins. La seva alternativa més viable era canviar el Garden per un Mercat de compravend

Quatre ciutats

Imatge
En un esmorzar els ‘quatre alcaldes’ de les capitals de l’àmbit Penedès expressaven les seves inquietuds en front la crisi econòmica que posa al descobert les debilitats dels seus territoris. Dues  lluiten per sortir-se’n apostant per les seves qualitats intrínseques: la pell i la vinya. Les altres dues intenten surar. Una aferrada a la metròpoli i al mar. L’altra no troba el nord, perduda en un mar d’ambigüitats. Es barallen amb si mateixes, com un peix que es mossega la cua, per subsistir. Quan no es té clar el camí sorgeixen falsos tòpics que s’acaben convertint, per manca de veritables arguments, en titulars: La logística global  i el tercer carril ferroviari. Cortines de fum per amagar la deriva política. El manteniment d’un sistema obsolet d’esquenes a la coherència d’un territori. Tant de temps malbaratant l’abundància que ara no sabem què fer amb l’escassedat. S’obvien les oportunitats que la crisi proporciona. Els vells pensaments que ens menen ja no serveixen i