Una Persona, Un Paisatge..

Venen eleccions, afloren crítiques creuades i s’acumulen promeses incomplertes. S’ha d’acontentar a tothom. Un dia de reflexió és escarransit, el converteixo en un mes. Intento evitar els diaris, saltar-me els telenotícies. Comento la jugada amb la gent, miro quines alternatives noves hi ha i si m’interessen. Serviran els mateixos vells càrrecs (els qui ara manen i els que manaran després, i que ja han manat abans) per aquest nou escenari de crisi? Estic a la guaita, cansat de llops disfressats d’ovella. Intento entendre el perquè davant del fracàs d’un sistema, la por impulsa a la gent a recolzar-lo més encara. Medito sobre el temps polític passat: salvar la banca amb els nostres impostos? Construir autovies inútils a costa del transport públic? Ens permetran generar energia neta i gratuïta a casa i no beneficiar tant a les multinacionals que les controlen? Ens podrem auto governar? Des de baix està clar, la manera de resoldre les coses que ens afecten dia a dia

Els extrems oblidats Sobre el concepte de paisatge hi han dos aspectes que s’han relegat a l’oblit durant molt de temps per part de la nostra societat: el reconeixem del paisatge íntim, el que forma part del nostre bagatge personal, que evoluciona amb nosaltres i ens determina el comportament formant part de la nostra personalitat. A l’altra extrem hi trobem els paisatges exteriors, els que serveixen de marc al nostre entorn social i cultural, que configuren els successius territoris que abracem: el municipi, la comarca, el país.. Aquests, els que haurien de formar part dels processos de transformació humans del territori també han estat obviats en la planificació territorial. Entre aquests dos extrems, un nexe comú, el sentiment. La relació sentimental amb el paisatge genera el sentit de pertinença a un lloc. És el marc de relació entre el jo i la comunitat i té un important paper en el desenvolupament cultural de la societat. Un entorn harmònic genera qualitat de vida, pr