País-atges

El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-.

Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà.

Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-hi més paisatges i valorar si aquests harmonitzen amb els existents. Si els que ens imposen des de fora, amb interessos aliens, són compatibles amb els nostres bioritmes col·lectius. Podem decidir-ho, però, no en la Carta del Paisatge sinó, en el Pla Territorial de la Vegueria Penedès que, a punt de ser aprovat sense participació ciutadana, es converteix en una arma de doble fil que tenim, encara, temps de capgirar.