Una Persona, Un Paisatge..

La gent té por, em deia un amic en un bar davant d’una cervesa. Tens raó, li responia. Però mentre no es converteixi en pànic hi ha esperança. Com? Preguntava. El pànic paralitza, la por t’incentiva a cercar solucions radicals als problemes. Ara és època de treure tota l’adrenalina. Posar-hi imaginació i empenta a l’assumpte. Quedar-se a casa esperant que el ‘papa’ et resolgui els problemes és el pitjor que es pot fer. Estan fallant les quatre potes de la nostra civilització. La religió fa temps que ha deixat de ser un recolzament espiritual per l’home modern. La política? ja veus com està, ningú hi confia. L’economia s’acaba de donar el cop de mort ella mateixa. El món occidental en ple es desfà. I la ciència? entre transgènics i grips A ha perdut el nord al servei d’interessos multinacionals i ja no és capaç ni de resoldre els problemes més elementals de la humanitat. Home, exageres!, em diu. Tu mateix. Potser encara confies en que un dels quatre resolgui els problemes de l’a

Per a un aventurer, que canvia de feina i deixa el totxo per la seda, és una joia trobar aquest llibre d’Alessandro Baricco. Una novel·la d’amor i a la vegada un relat de supervivència d’una vila que, gràcies a un emprenedor amb imaginació, aconsegueix sortir de la pobresa.   Feia temps que cercava aquest llibre i de cop un veí me’l posa a les mans. Les casualitats no ho són, diuen. ‘Seda’ confirma que estem en una època que cal descobrir els mons amagats interiors que ens ajudin a sortir del mal somni de la crisi que patim. No és cert tot el què veiem, sentim o toquem, sí el què pots arribar a invocar, a desitjar per tu mateix, amb les teves pròpies conviccions, més enllà d’eslògans polítics i comercials. El buit, que per a molts és quedar-se sense feina o baixar la seva qualitat de vida, és una oportunitat de transformar-lo en quelcom creatiu que t’obre camins abans ocults pel vel de les activitats inconscients del dia a dia. Molts han arribat a pensar que som un fracàs

A vol d’ocell semblen unes trenes, pinces, bucles.., la manera més eficaç d’omplir el buit urbà i buidar el ple agrícola amb la màxima superfície d’asfalt i desorientació viària. La nova organització del tràfec acabada d’inaugurar entre la N-340, l’AP7 i la C-15 al nord de Vilafranca no deix de ser un esdeveniment desafortunat. Els nusos que defineixen la nova entrada ho fan com un reguitzell de volutes que despista al viatger i es posa de cul a la ciutat desconnectant-la del seu entorn i de la relació visual amb el viatjant. Els que entren i surten de Vilafranca en direcció Barcelona o Igualada acaben marejats.  A les dificultats afegides d’aquest nus s’hi sumen les sinuositats de les rotondes d’Olèrdola i Sant Cugat. Un sistema viari concebut només en clau econòmica i amb indiferència a la topografia visual no pot ser mai un element enriquidor d’un territori per molt que ho avali la millora de l’accessibilitat viària. La necessitat de que la capital de la vinya penede

L’altra dia a Banyeres, escoltant el discurs del gerent de Cimalsa intentant vendre el Logis, com aquell qui ven duros a quatre pessetes, em passava pel cap l’idea de que el món s’ha quedat parat encisat pels discursos maldestres i demagògics de personatges servils,  portaveus d’un sistema que ja només li queden els ossos. Uf! Tot això em va fer pensar aquell bon senyor mentre anava desgranant uns arguments buits de contingut sense lògica, sense sentit i sense sentiment.   Patia per l’influencia que el discurs podia tenir sobre la gran quantitat de polítics que l’escoltaven. Molts se’ls notava crèduls, capaços de combregar amb rodes de molí, desitjant confirmar el Logis. Altres se’ls veia delirosos per sortir d’on s’havien ficat al negar-lo.  Alguns, directament, insinuaven condicions a canvi. Esperonats per la por de la crisi li seguien el rastre del discurs esperant trobar una petita excusa i acceptar collarets de vidre a canvi d’or per convertir el Penedès en un frondós ja

Com l’au Fènix, el Grup ecologista de les terres del sud del Penedès, reneix de les pròpies cendres. Una grup de gent rondant els 30 agafa amb passió i ganes el timó del destí del grup, famós, entre altres, per haver alliberat el delta de les Madrigueres de l’especulació urbanística. Es tracta d’una nova generació conscient d’on es troba i que no està marcada pels prejudicis ideològics de les corrents polítiques que ens han dominat en aquest llarg període democràtic. Els moviments ecologistes ja no són considerats somiatruites. Els grups socials en defensa del medi, la cultura i la societat, són molts i aporten els valors que els hi manquen als governs. Aquests estan massa enfeinats, sotmesos a un sistema mercantilista, a la influència de grups econòmics de pressió i pujats en la mentida ideològica que relega la pràctica democràtica a la mecànica del vot cada quatre anys. El Geven torna com un revulsiu més en una societat que no ha sabut aprofitar l’oportunitat que

Vaig anar a deixar deixalles a la deixalleria comarcal. Feia temps que no hi anava i portava de tot. Si complicat és classificar els objectes des de casa més ho va ser on posar-los. La primera impressió a l’entrar al recinte va ser de desordre i desorientació. Cap plànol general.  Molts dels rètols indicadors d’on posar les deixalles, o no hi eren o estaven malmesos. Tenies que mirar directament dins els contenidors per veure on tiraves les coses, però això no t’aclaria res. La mescla d’objectes feia difícil identificar el seu contingut específic. La sensació era d’una gran nebulosa abraçant-ho tot on el de menys era la classificació de les deixalles. Tenies que fixar-t’hi molt per esbrinar si el contenidor era de ferralla o de plàstic. El més greu va ser entrar a la “gàbia” dels productes tòxics, olis, aerosols on el caos ja era sublim i perillós, cap rètol.  Finalment, després de dues voltes més vaig aconseguir buidar el cotxe i me’n vaig anar alleugerit. Sembla que el medi ambi

Caminava de nit per la carretera de Calafell a Bellvei. Havia baixat a l’estació de Calafell sense saber com aniria a casa. Al tren vaig concentrar-me en el desig de trobar algun conegut a l’estació que em portés al poble. A males, un taxi. Ningú. Eren les deu de la nit i prop de set quilòmetres per endavant. Els podia fer a peu malgrat la negra nit. Amb l’ajuda de la llum del mòbil vaig iniciar la marxa. Era perillós, un diumenge d’estiu la gent tornava en massa a la gran ciutat. A mig camí va ser, prop la Cantera dels “motards”, una llum que es movia i darrera, dos llums intermitents. Un xicot prop de la trentena d’aspecte corpulent em va parar i em va demanar ajuda. El seu Suzuki s’havia quedat sense benzina i a Bellvei, segons ell, no li havien fiat perquè s’havia deixat la cartera a Reus, on havia anat a deixar el seu camió. Es va presentar com a Cristian i que vivia amb els seus pares a Pontons. Se’l veia desorientat i perdut. El vaig ajudar a apartar el cotxe de l

Assistir al primer ple del novell govern municipal del meu poble és sentir el plor d’un nadó acabat de néixer, tendre i innocent. Temps hi haurà per evitar caure en la teranyina del poder. En les trampes del gat vell. De les misèries humanes que sovintegen el món polític com a taurons. Com convé nova sàvia als governs! El món s’encongeix per moments. Ja no serveixen els vells paràmetres polítics del segle passat. Els del progrés dels progres. Ni repetidors empedreïts ni velles glòries il·luminen el camí, l‘enfosqueixen. Cal amb urgència maneres fresques de pensar, d’actuar. On ets, jove? Que no t’aturin els de la banca. Despulla’t dels vells prejudicis que encara portes i avança segur. Si no tens por trobaràs el camí. Si en tens, deixa que passi de llarg, cerca amics i el seguiu junts,  qui no tenen cabuda són ells, els creadors de misèria. El 15M ha servit per seguir mostrant, per enèsima vegada, que l’ordre imposat fa segles ja no funciona. Com pagar els sentiments que ens gen

Prop d’un quart de segle va seure a la cadira de l’alcaldia. El diumenge va ser foragitat dràsticament, ningú s’ho esperava, tothom ho desitjava i així va ser. Entre dubtes i presagis,   el sempitern guanyador de sis campanyes fou incapaç de veure la derrota gestada en les seves pròpies files.  Ens hem de remuntar temps ençà quan s’aposenta en el cim i esdevé cada cop més poderós i inaccessible fins que al final s’ho creu i comença a emprar actituds despòtiques, a prendre decisions en solitari i a cercar interessos que, mica a mica, no tenen a veure amb les necessitats de la gent. Al llarg d’aquests anys, més d’un grup intenta arrabassar-li el poder de les mans, però amb ardits i males arts construeix un mur de vots que el salven cada vegada.  Pujat en el vaixell de l’especulació urbanística, amb el vent a favor, solca el mar democràtic a tota vela. Mentrestant, al seu voltant, va caient qui pot fer-li ombra. S’envolta de personatges obedients i s’excava a si mateix la gran f

El candidat de la CUP a l’alcaldia del Vendrell titllava de Parc Juràssic els congèneres dels dos partits majoritaris, els quals han regit quasi tota l’era democràtica municipal.   No són els únics, entre els que es tornen a presentar hi ha ex alcaldes, nombrosos repetidors, alguns, amb moltes dècades escalfant seient. Tot això amanit amb un exercit de velles comparses destinat a no treure el cul de les cadires locals, formant un autèntic parc d’antediluvians baix penedesenc que fa esgarrifar. Per què tornen o repeteixen molts protagonistes de greus alteracions demogràfiques comarcals, de desgavells territorials sense lògica? No ho faran per “servir al poble”? Ja sabem què han fet, com ho han fet i quin ha estat el resultat. A la vista està. Calen més probes del delicte? Si fessin un balanç sincer de la seva trajectòria política segurament quans no se’n donarien vergonya? Però no es veuen a si mateixos, són incapaços de reconèixer la seva esperpèntica obra. Masses adulador

Anava en el cotxe d’un amic, un xicot de 27 anys. Conduïa amb l’energia i els reflexos propis de l’edat. Sortíem de Barcelona per la C-32. Passant pel Prat vàrem encetar una conversa obligada: quines limitacions de velocitat ens trobaríem. Estava acostumat a aquell trajecte, era l’habitual per anar a la feina, però no a experimentar tants canvis en els límits de velocitat. A l’alçada de Castelldefels es detecten els primers rètols a 120. Ell, tot i la seva manera ràpida de conduir, circula a 100. Li pregunto per què no prem més l’accelerador ara que pot. Em diu que durant aquest temps d’anar a 80 s’hi ha acostumat i s’hi troba molt bé circular, si més no a 80, que ho nota una mica lent, sí a 100, així durant el trajecte se sent tranquil i pot anar pensant amb les tasques que farà a l’arribar a la feina. A més no gasta tanta benzina i l’increment de temps és irrisori comparat amb el benefici personal i econòmic que en treu. No és l’única persona que m’ha fet comentaris semblants.

He acomiadat al facebook de la meva vida. Feia temps que em voltava pel cap. Deien que si és una tapadora de la CIA. Una plataforma des d’on el “sistema” ens controla. Havia començat el compte enrere esborrant les dades més personals. Deixant només el “careto” i el nom, al menys per fer acte de presència en una pàgina on tothom s’hi aboca. El programa responia com un crio emmarat: “comuniquem a tothom que “fulanito” ha esborrat les seves dades personals de la seva fitxa”. Feia temps que acumulava un reguitzell de candidats que volien ser amics meus, el més sorprenent és que fins i tot els enemics. Cada vegada que hi entrava era un mar de fotos i notes de gent llunyana a la qual no veies mai o propera que te’ls trobaves pel carrer i ni cas. Vaig pensar que en no entrar-hi ja faria prou, però noi, de tant en tant en el correu apareixien les demandes dels convits, persones, actes, partits.. uf! Va ser la setmana passada, m’arriba una comunicació del facebook dient que un “suposadame

Alliberat de la lúdica tasca de votar. Després de comprovar que a qui vaig votar no va treure cap representant, em sento em condicions d’afrontar les festes nadalenques amb la tranquil·litat del deure complit. Això no treu que durant els propers quatre anys segueixi insistint en convèncer de les idees que s’haurien de portar a la pràctica política, independent de qui governi. El vot és la guinda d’un pastís que es cuina lentament durant quatre anys, molts només es queden amb la guinda. El prefereixo sencer tot i la feina de cuinar-lo. Tampoc no pot dormir tranquil qui han guanyat els seus. La situació econòmica ratlla la misèria. Si fins ara teníem govern d’esquerres fen polítiques de dretes, qui no ens assegura que ara venen governs de dretes que es veuran obligats a fer polítiques d’esquerres, sinó com repartir la limitada riquesa per fer front a l’augment de la pobresa. O potser pensen emprar l’exèrcit, com ha començat a fer l’esquerra per apaivagar les vagues i revoltes que ens

Venen eleccions, afloren crítiques creuades i s’acumulen promeses incomplertes. S’ha d’acontentar a tothom. Un dia de reflexió és escarransit, el converteixo en un mes. Intento evitar els diaris, saltar-me els telenotícies. Comento la jugada amb la gent, miro quines alternatives noves hi ha i si m’interessen. Serviran els mateixos vells càrrecs (els qui ara manen i els que manaran després, i que ja han manat abans) per aquest nou escenari de crisi? Estic a la guaita, cansat de llops disfressats d’ovella. Intento entendre el perquè davant del fracàs d’un sistema, la por impulsa a la gent a recolzar-lo més encara. Medito sobre el temps polític passat: salvar la banca amb els nostres impostos? Construir autovies inútils a costa del transport públic? Ens permetran generar energia neta i gratuïta a casa i no beneficiar tant a les multinacionals que les controlen? Ens podrem auto governar? Des de baix està clar, la manera de resoldre les coses que ens afecten dia a dia

Per la finestra de l’estudi, on durant anys he vist fer-se de dia, lluny, veig passar l’AVE. Pel matí fa soroll, al migdia es confon entre les contrades solejades. La crisi encara em permet contemplar –un privilegi, ho reconec- un mar de vinyes i conreus, com bambolines d’un teatre, fins al marc entranyable del Montmell, d’un blau cobalt quan el sol encara no el toca. L’he pintat, dibuixat, fotografiat, a l’alba, nevat, sec, frondós, amb els rojos de ponent a la tardor i a la nit amb els focs artificials de les festes dels pobles que l’habiten. No el miro com abans, ara l’observo amb detall. Després de tants anys de tenir-lo davant, no em cansa, ara el sento més a prop. Qualsevol canvi imperceptible de la seva pell, dels seus sons, de les seves olors els percebo amb intensitat. El desitjo mantenir en la retina, sento que s’esvaeix com quan viatjo a Venècia i crec que no hi tornaré mai més. Els temps no estan per conservar paisatges, ho sé. Potser per això els aprecio més, els miro

Un aragonès amant de les curses de braus em deia que els toros existeixen gràcies a la tauromàquia com els vedells, els pollastres o els conills, existeixen perquè l’home és depredador i carnívor. Tots són criats i executats pels interessos humans. On és la diferència? en la manera de matar-los? La mort del toro brau és menys patidora que la mort de qualsevol animal en un escorxador, em comentava. El toro mor en lluita. Un cos en acció de defensa fa aparèixer l’instint de supervivència, puja l’adrenalina, tensa els muscles, fa circular la sang amb més intensitat. Si arriba la mort, aquesta esdevé com a continuïtat de la lluita. L’animal no pateix. A l’animal manso que forma part de la cadena alimentaria humana se l’hi apliquen unes descàrregues elèctriques, se li dona cops al cap amb un mall o se’l degolla mentre profereix uns xisclets esgarrifosos fins a la mort. Senzillament se’l mata i, el temps que dura el procés, l’animal pateix. He entrat en un escorxador en plena activit

Un ponent del congrés internacional Cerdà postmetròpolis, alt representant de planificació territorial de la Generalitat, adjudicava al PP i a la CUP el mateix qualificatiu de reaccionaris pel fet de defensar la vegueria Penedès. A més de titllar als moviments socials penedesencs d’elaborar un discurs “simplista” i “genèric” els acusava de “trencar la metròpoli”. No content amb això va qualificar els processos de mobilització ciutadana de “petxines buides”, i es lamentava, com a administració, de no haver sabut impulsat moviments ciutadans més potents. Molts moviments ciutadans surten a conseqüència de les agressions del poder sobre el territori. Al Penedès n’hi ha i són objecte de menyspreu i oblit per part del Govern perquè no combreguen amb el seu ideari polític metropolità de pensament i multinacional únic. El que encara hi hagi qui defensi sense fissures les benaurances metropolitanes no vol dir que, aquest model d’expansió, no pugui ser posat en dubte. Un procés inhumà de

Passejar amb bicicleta pels camins agrícoles del meu poble comença a ser cada vegada més difícil. Volíem anar de Bellvei al Vendrell pel camí dels Masets. Una de les avantatges de viure al poble és que pels camins agrícoles podies anar, fins ara, a peu o en bicicleta amb seguretat a tot arreu. Sorpresa la nostra quan, de cop, el camí queda barrat per unes pedrotes darrera les quals un carrer encara per asfaltar d’una gran urbanització de naus logístiques s’havia menjat el camí. Solució, agafar les bicicletes a coll, salvar els obstacles de les voreres i circular, ja definitivament fins al Vendrell, per enormes carrers d’asfalt. Però la sorpresa no s’acabava aquí, paral·lel al camí estroncat apareixia un estret canal de formigó on, no feia massa, hi circulava un frondós torrent que havia tingut la desgràcia de no coincidir amb la sensibilitat dels promotors del polígon. Tot i que no hagués costat massa respectar-lo no ha estat així. Recordo, de regidor, haver proposat converti

Preocupa sentir parlar que necessitem líders per sortir de les crisis on hem caigut. Una cosa és no trobar persones o grups capacitats políticament per portar a terme un programa convincent però, el sistema polític es mou per les accions dels grups econòmics que el dominen. El cas de les multinacionals energètiques fent i desfent per damunt de les institucions democràtiques, capaces, inclús, de fer anuncis de preservació mediambiental sent les que més contaminen, en són exemples paradigmàtics. Amb aquestes circumstàncies, de què serveix demanar líders polítics, millor que els representants dels partits siguin gent discreta, neutra, silenciosa, dòcil, sense carisma, no sigui que esvalotin el galliner dels interessos establerts. Sí, es cert que el líder, en majúscula, és reclamat quan el sistema entra en crisi econòmica profunda, o sigui ara, però apareix perquè gran part de la societat es manté desinformada, a l’albir de les publicitàries demagògies. Un bon remei és la presa de

La crisi va per llarg, diuen. Hi haurà canvis dràstics a les nostres vides. Millor fer-li front abans no sigui tard. Cal preparar-nos? No, en el sentit que encara ho fan algunes administracions, incentivant inversions desenvolupistes en època d’immobilisme creixent, crisi energètica i desequilibris globals, o organitzant el territori en un model de centralitat metropolità obsolet. És prudent ser prudents i intentar revifar els mecanismes econòmics que ens han portat aquesta situació? Caldrà imaginació i gestionar millor els recursos i, sobretot, generar mercats interiors diversificats que s’interaccionin entre sí i es potenciïn. Foragitar les macroestructures especialitzades exclusivistes, producte d’interessos aliens, que degraden el territori i generen llocs de treball suïcides. Produir on es consumeix, rehabilitar abans que expandir, exportació interna abans que importació global. Millora del paisatge interior abans que externalitats desequilibradores. Estem en una etapa d’int