25/5/11

Un clàssic

Prop d’un quart de segle va seure a la cadira de l’alcaldia. El diumenge va ser foragitat dràsticament, ningú s’ho esperava, tothom ho desitjava i així va ser. Entre dubtes i presagis,  el sempitern guanyador de sis campanyes fou incapaç de veure la derrota gestada en les seves pròpies files. 


Ens hem de remuntar temps ençà quan s’aposenta en el cim i esdevé cada cop més poderós i inaccessible fins que al final s’ho creu i comença a emprar actituds despòtiques, a prendre decisions en solitari i a cercar interessos que, mica a mica, no tenen a veure amb les necessitats de la gent.

Al llarg d’aquests anys, més d’un grup intenta arrabassar-li el poder de les mans, però amb ardits i males arts construeix un mur de vots que el salven cada vegada.  Pujat en el vaixell de l’especulació urbanística, amb el vent a favor, solca el mar democràtic a tota vela. Mentrestant, al seu voltant, va caient qui pot fer-li ombra. S’envolta de personatges obedients i s’excava a si mateix la gran fossa que el separa de la realitat. Mentrestant afloren els fantasmes de la seva dèria: un poliesportiu faraònic, destrucció de rieres i paisatges i un camp de golf que, finalment, no ha pogut aconseguir.

Dit així sona a clàssic shakespearià. Ho és. El poble finalment ha parlat i executat sentència llargament anunciada. Novelles brises democràtiques netegen l’enrarit aire del poble.