Tisores

A vol d’ocell semblen unes trenes, pinces, bucles.., la manera més eficaç d’omplir el buit urbà i buidar el ple agrícola amb la màxima superfície d’asfalt i desorientació viària.
La nova organització del tràfec acabada d’inaugurar entre la N-340, l’AP7 i la C-15 al nord de Vilafranca no deix de ser un esdeveniment desafortunat.
Els nusos que defineixen la nova entrada ho fan com un reguitzell de volutes que despista al viatger i es posa de cul a la ciutat desconnectant-la del seu entorn i de la relació visual amb el viatjant.
Els que entren i surten de Vilafranca en direcció Barcelona o Igualada acaben marejats.  A les dificultats afegides d’aquest nus s’hi sumen les sinuositats de les rotondes d’Olèrdola i Sant Cugat.
Un sistema viari concebut només en clau econòmica i amb indiferència a la topografia visual no pot ser mai un element enriquidor d’un territori per molt que ho avali la millora de l’accessibilitat viària.
La necessitat de que la capital de la vinya penedesenca i el seu paisatge mantingueren l’idil·li necessari  per enamorar el viatger ha desaparegut en aquest indret.
On és la carta del paisatge? On és l’Observatori? Aquí és on cal intervenir, no posant plantetes quan el mal està fet.
És un problema de sensibilitat i de saber que l’economia a més de flux i energia també és bellesa. I nois, aquí l’hem cagada de ple!

Comentaris

Marc ha dit…
Tens més raó que un sant!

Entrades populars d'aquest blog

El meu cosí Jaume

El paisatge d’un amic

IDIADAGRÍCOLA