Tocom

Per la finestra de l’estudi, on durant anys he vist fer-se de dia, lluny, veig passar l’AVE. Pel matí fa soroll, al migdia es confon entre les contrades solejades. La crisi encara em permet contemplar –un privilegi, ho reconec- un mar de vinyes i conreus, com bambolines d’un teatre, fins al marc entranyable del Montmell, d’un blau cobalt quan el sol encara no el toca. L’he pintat, dibuixat, fotografiat, a l’alba, nevat, sec, frondós, amb els rojos de ponent a la tardor i a la nit amb els focs artificials de les festes dels pobles que l’habiten.

No el miro com abans, ara l’observo amb detall. Després de tants anys de tenir-lo davant, no em cansa, ara el sento més a prop. Qualsevol canvi imperceptible de la seva pell, dels seus sons, de les seves olors els percebo amb intensitat. El desitjo mantenir en la retina, sento que s’esvaeix com quan viatjo a Venècia i crec que no hi tornaré mai més.

Els temps no estan per conservar paisatges, ho sé. Potser per això els aprecio més, els miro amb ulls dolços, els hi dono la mà. Amb el seu silenci ple de sons, em parlen, saben que els hi queda poc temps de vida. Uns altres paisatges els substituiran, una altra gent els habitarà. Llei de vida, diuen. No em resigno i poso el meu gra de sorra per omplir una platja de serenor davant l’allau de bogeria que ens envolta. Una cosa són els canvis, l’altra, l’estultícia.