Vaig a cent


Anava en el cotxe d’un amic, un xicot de 27 anys. Conduïa amb l’energia i els reflexos propis de l’edat. Sortíem de Barcelona per la C-32. Passant pel Prat vàrem encetar una conversa obligada: quines limitacions de velocitat ens trobaríem. Estava acostumat a aquell trajecte, era l’habitual per anar a la feina, però no a experimentar tants canvis en els límits de velocitat.
A l’alçada de Castelldefels es detecten els primers rètols a 120. Ell, tot i la seva manera ràpida de conduir, circula a 100. Li pregunto per què no prem més l’accelerador ara que pot. Em diu que durant aquest temps d’anar a 80 s’hi ha acostumat i s’hi troba molt bé circular, si més no a 80, que ho nota una mica lent, sí a 100, així durant el trajecte se sent tranquil i pot anar pensant amb les tasques que farà a l’arribar a la feina. A més no gasta tanta benzina i l’increment de temps és irrisori comparat amb el benefici personal i econòmic que en treu. No és l’única persona que m’ha fet comentaris semblants.
Paradoxalment avui encara “anar a cent” significa anar molt accelerat, anar molt de pressa, massa. Simptomàtic. Les presses ens amaguen preguntes que no ens volem contestar. La crisi econòmica ens les ensenya, com el mar ens ensenya la brossa de la platja quan la marea es retira. Curiós, pot ser que una anècdota faci qüestionar un sistema?

Foto i poema de Ricardo Fernandez

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El meu cosí Jaume

El paisatge d’un amic

IDIADAGRÍCOLA