Una Persona, Un Paisatge..

Girbén: L'espill d'aigua E l cap em dona voltes. Un sentiment de frustració m'envaeix. A les portes de la teòrica edat de jubilació ja no hi ha temps per maniobrar la vida i desviar-la de la sensació de fracàs. Les expectatives juvenils inassolides apareixen. L'educació cartesiana de la moral cristiana i l'economia jueva han configurat els dubtosos valors del personatge que he triat viure. Coincidint amb la campanya electoral procuro evitar els eslògans estúpids. No sigui que m'afectin i alterin la meva sana crisi interna. D'una banda em fa mal estar submergit en una societat que, empesa per la por artificial, vota la buidor, d'altra, em reconforto en la sensació de saber que aquesta realitat m'exonera de sentir la derrota com a pròpia. Tant de temps cercant, cap en fora, resposta a la causa dels meus mals, em dono compte que la responsabilitat és meva. No he calibrat prou bé qui soc. La meva ànima ha vagat per l’univers sense to ni

La sala, plena a vesar, prometia debat. L'acte sobre «Les Madrigueres: passat, present i futur», després de l’últim ensurt, de construir un passeig de formigó i un aparcament lineal que pretenia tallar-lo d’Est a Oest, era una bona oportunitat per clarificar el pervenir d'aquest espai deltaic protegit. A mesura que avançava l’exposició, els ponents anaven dissipant les esperances d'un debat. No van aparèixer ni el Pla de recuperació ambiental ni el projecte, aturat in extremis, que Costes va executar pel seu compte. Dos peces clau per entendre la situació real d'aquest espai. Dos maneres antagòniques d’entendre el territori. Avui encara és tabú afrontar obertament una política de recuperació ambiental. De la grandesa en la lluita -gràcies a gent com el Pep Blasco- per recuperar un espai vital de la salvatge paranoia urbanitzadora  hem passat a la misèria burocràtica de no saber què fer amb ell. Les Madrigueres,  les arrels de l’arbre que sustenta la

El cim Entorn del 2004, quan la Generalitat va voler imposar un CIM (Centre Integral de Mercaderies) de 200 ha al mig del Penedès, entre l’Arboç i Banyeres, la societat civil penedesenca es va revoltar. No volien substituir el paisatge de la vinya per contenidors i magatzems. La resposta va ser contundent i es va concretar en forma de mobilitzacions, tallades de carreteres, debats públics intensos i enfrontament amb les administracions i els partits polítics favorables al CIM. La lluita va durar anys. L'autovia A7 Entorn del 2009, les mobilitzacions es varen perllongar arrel de l'aparició del projecte de l’autovia A7 en substitució de la N-340. Era un projecte consensuat entre l’Estat i el Govern. Un dels seus objectius principals consistia  en dotar d'un doble accés al CIM, el que comportava un traçat sinuós  desestructurant del territori agrícola i indiferent al paisatge. Un impacte d’unes 130ha i un cost sobre els 170M€.   Territori de pas El Penedès, com

Aprofitant una curtes vacances per l'Empordà he visitat un museu pendent: el Teatre-Museu de Dalí de Figueres. Les seves trifulgues amb el surrealisme i la relació alterada amb la Gala, afegit al seu egocentrisme superficial, m'havia format una opinió emboirada de la seva vàlua creativa. Sempre havia considerat més sòlid un Picasso, per la seva recerca de nous espais formals o un Miró, per la subconscient innocència creativa. Fa uns anys, un hivern a París, el vaig redescobrir amb tota la seva dimensió. Em va inspirar un dibuix que després he convertit en fulard: «el Boc de París». Darrera la seva pell exhibicionista s'amagava l'autèntic artista, el poeta, i perquè no, el científic. La seva imaginació i curiositat l'ha fet volar més enllà de la bruta realitat relacionada amb el franquisme i el mercantilisme galaic. M'esperava les atrocitats del museu, encantadores i divertides. Un artista ha de saber fer gaudir, en el dolor i en la

Havia decidit passar un dissabte relaxat per Barcelona. Feia temps per veure una exposició del Michael Snow a la Virreina i vaig decidir endinsar-me pel Born i cercar roba de rebaixes. Fet i fet vaig anar a parar davant l'esplanada de l'antic mercat. Un muntatge ocupava part de la plaça. La gent feia cua al costat d'un escenari amb micros. Anaven pujant un a un i cadascú pronunciava el nom d'una persona. Darrera, una pancarta deia: « Les veusde Srebrenica 1995-2015 ». Just al tren havia llegit al diari un article sobre el 20e aniversari d’aquest genocidi: «Els botxins seien en cadires perquè dempeus era massa cansat disparar tantes hores seguides». Vaig notar un cert rebombori en un extrem de la plaça. Barrejada entre la gent, inconfusible, l'Ada Colau conversava distesament. De cop es dirigeix a la cua dels que esperaven pronunciar el nom d'un dels més de vuit mil assassinats d'Srebrenica. Quan li va tocar el torn, puja a la tarima, pronuncia un n

(Sobre la presentació del llibre "El Penedès era possible" al Vendrell, en commemoració del 10 aniversari de l'inici de la reivindicació de la Vegueria Penedès) Un vendrellenc, company de velles batalles reivindicatives, em comentava que ell no hi creia amb la Vegueria. Era més aviat una qüestió vilafranquina. No vaig tenir temps de contestar-li, dons estàvem en una reunió a punt de començar. Però jo, com a baix penedesenc, he de dir que el que s’està coent darrera d’aquesta intensa moguda de 10 anys reivindicant la vegueria Penedès és una de les poques possibilitats de salvació del perill que hi ha de convertir-nos en la cua de lleó metropolitana, amb el que això comporta d’homogeneïtzació urbana i cultural. Som conscients que el Baix Penedès és un territori dividit. El Vendrell mira cap a Tarragona pels seus lligams amb l’Administració pública provincial, part de la comarca interior ho fa cap al Penedès agrícola i la zona costanera és filla de la metròpoli.

En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn.  Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada. A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge. Passeja, si pots, per aquests camins

Hi ha moments màgics on, sense saber per què, una situació convencional es converteix en una cerimònia iniciàtica. Això va passar el dilluns en la presentació del Pla Estratègic del territori de la vegueria Penedès al Neàpolis de Vilanova. De reunions com aquella se n'havien produït moltes al llarg dels temps que dura el procés de construcció del Gran Penedès. Aquesta va ser diferent. El centenar de persones que hi varen assistir ho feien amb la intensió de traspassar el llindar a nous paradigmes.  Deixar les velles despulles del passat per encarar el futur amb il·lusió  infantil. Emprant la crisi per obrir nous camins que ens acostin des de baix, des de la gent, a un territori renovat. La sintonia entre els quatre alcaldes de les capitals comarcals va ser unànime, la Generalitat es va oferir obertament a desenvolupar el projecte destacant les condicions del territori per liderar la capacitat de gestió i de portar a la pràctica les noves propostes lligades a la parti

En una xerrada al Centre de Llorens sobre el desgavell urbanístic penedesenc em va regalar el seu últim llibre: “Restes, rastres, runes i records”.  En Benjamí Català Benach sap convertir les seves obsessions en coneixement i art. Els seus dibuixos a tinta de l’arquitectura de pedra seca, dels masos i de la nostra arqueologia romana són una delícia pels que sabem el valor del dibuix en blanc i negre.  En el llibre, les decadents runes adquireixen la categoria que els hi pertoca: la dignitat simbòlica del passat i una escletxa d’esperança futura. Com si d’un notari es tractés, ell aixeca acta de tota l’arquitectura que aflora en els indrets més allunyats i ocults dels nostres paisatges més emblemàtics  i dona fe de les empremtes  transversals, de les relacions amb el territori que les dignes construccions han dipositat sobre un mateix indret al llarg del temps. Els llibres del Benjamí són testimoni viu d’un passat que es nega a desaparèixer del nostre paisatge i que

Foto de Maria Rosa Ferré. Pantà de Foix i Castellet, de Postals del Penedès El  nivell cultural d’un territori el marquen esdeveniments com  el  Congrés d’Art i paisatge vitivinícola i enoturisme. I es posa en evidència que, sense cultura - l’exercit de Catalunya, dit en el Concert per la llibertat - no hi ha evolució. I sense evolució - no confonguem amb creixement- no anem enlloc. De fet és el què estem fent: pel camí de la crisi econòmica anem perdem la saviesa col·lectiva. Personalment el Congrés m’ha omplert d’energia i m’ha donat aliment conceptual per canviar alguns valors fins ara establerts. He descobert que existeixen centres culturals on es reuneixen artistes internacionals - el CERCA a Llorenç i HD a Riudebitlles -. He gaudit de la poesia propera. Que hi ha debat i la gent diu la seva, on la diversitat i els conceptes sobre la defensa i creació del paisatge van més enllà de la simplista concepció de que és un retrat de luxe. El paisatge és el futur, sense el