7/8/14

Camins de mores


En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn. 

Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada.

A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge.

Passeja, si pots, per aquests camins amagats, quasi secrets, de Bellvei,  la Gornal, Banyeres, l’Arboç, el Vendrell, Santa Oliva.. i descobriràs com l’aterosclerosi s’apodera d’ells. Quan no, són maltractats i cercenats amb qualsevol excusa de progrés. L’abandó dels camins és palpable.  Una indiferència atroç els envolta. Però en aquest instant, gaudir d’aquest entorn encara és un privilegi reservat als qui no somiem transmutar-lo.