Dalí

Aprofitant una curtes vacances per l'Empordà he visitat un museu pendent: el Teatre-Museu de Dalí de Figueres. Les seves trifulgues amb el surrealisme i la relació alterada amb la Gala, afegit al seu egocentrisme superficial, m'havia format una opinió emboirada de la seva vàlua creativa.

Sempre havia considerat més sòlid un Picasso, per la seva recerca de nous espais formals o un Miró, per la subconscient innocència creativa.

Fa uns anys, un hivern a París, el vaig redescobrir amb tota la seva dimensió. Em va inspirar un dibuix que després he convertit en fulard: «el Boc de París».

Darrera la seva pell exhibicionista s'amagava l'autèntic artista, el poeta, i perquè no, el científic. La seva imaginació i curiositat l'ha fet volar més enllà de la bruta realitat relacionada amb el franquisme i el mercantilisme galaic.

M'esperava les atrocitats del museu, encantadores i divertides. Un artista ha de saber fer gaudir, en el dolor i en la joia. O en les joies que va dissenyar. Quina descoberta!!

La meva preferida: «Cor de magrana». Em transporta de petit al magraner de casa, collint-les obertes, madures. Un artista és qui saps transmetre, traduir i connectar un missatge subjacent en l’inconscient col·lectiu. Dalí ho fa.

Que faríem sense aquestes persones que ens provoquen transgredir els propis límits?

Que ens il·luminen la grisor de les nostres vides.