Interiors

Girbén: L'espill d'aigua

El cap em dona voltes. Un sentiment de frustració m'envaeix. A les portes de la teòrica edat de jubilació ja no hi ha temps per maniobrar la vida i desviar-la de la sensació de fracàs. Les expectatives juvenils inassolides apareixen. L'educació cartesiana de la moral cristiana i l'economia jueva han configurat els dubtosos valors del personatge que he triat viure.

Coincidint amb la campanya electoral procuro evitar els eslògans estúpids. No sigui que m'afectin i alterin la meva sana crisi interna.

D'una banda em fa mal estar submergit en una societat que, empesa per la por artificial, vota la buidor, d'altra, em reconforto en la sensació de saber que aquesta realitat m'exonera de sentir la derrota com a pròpia.

Tant de temps cercant, cap en fora, resposta a la causa dels meus mals, em dono compte que la responsabilitat és meva. No he calibrat prou bé qui soc. La meva ànima ha vagat per l’univers sense to ni so, reclosa dintre meu.

Medito i entro en el meu interior. -Toc-toc! -Qui ets? -Soc el Pau, em deixes entrar? -Sí, passa, passa! Jo també em dic igual que tu.  -i no ens coneixíem. -No. -Dons ja és hora!

M'endinso en la foscor i, de cop, una immensa llum m’abraça. Finalment soc lliure! Ara ja sé que he de fer i si votar.

El destí és pels covards, em diuen. Però jo condueixo lliurement el meu destí. La covardia no existeix, tant sols és un concepte moral obsolet.