Una Persona, Un Paisatge..

Girbén: L'espill d'aigua E l cap em dona voltes. Un sentiment de frustració m'envaeix. A les portes de la teòrica edat de jubilació ja no hi ha temps per maniobrar la vida i desviar-la de la sensació de fracàs. Les expectatives juvenils inassolides apareixen. L'educació cartesiana de la moral cristiana i l'economia jueva han configurat els dubtosos valors del personatge que he triat viure. Coincidint amb la campanya electoral procuro evitar els eslògans estúpids. No sigui que m'afectin i alterin la meva sana crisi interna. D'una banda em fa mal estar submergit en una societat que, empesa per la por artificial, vota la buidor, d'altra, em reconforto en la sensació de saber que aquesta realitat m'exonera de sentir la derrota com a pròpia. Tant de temps cercant, cap en fora, resposta a la causa dels meus mals, em dono compte que la responsabilitat és meva. No he calibrat prou bé qui soc. La meva ànima ha vagat per l’univers sense to ni

La sala, plena a vesar, prometia debat. L'acte sobre «Les Madrigueres: passat, present i futur», després de l’últim ensurt, de construir un passeig de formigó i un aparcament lineal que pretenia tallar-lo d’Est a Oest, era una bona oportunitat per clarificar el pervenir d'aquest espai deltaic protegit. A mesura que avançava l’exposició, els ponents anaven dissipant les esperances d'un debat. No van aparèixer ni el Pla de recuperació ambiental ni el projecte, aturat in extremis, que Costes va executar pel seu compte. Dos peces clau per entendre la situació real d'aquest espai. Dos maneres antagòniques d’entendre el territori. Avui encara és tabú afrontar obertament una política de recuperació ambiental. De la grandesa en la lluita -gràcies a gent com el Pep Blasco- per recuperar un espai vital de la salvatge paranoia urbanitzadora  hem passat a la misèria burocràtica de no saber què fer amb ell. Les Madrigueres,  les arrels de l’arbre que sustenta la

El cim Entorn del 2004, quan la Generalitat va voler imposar un CIM (Centre Integral de Mercaderies) de 200 ha al mig del Penedès, entre l’Arboç i Banyeres, la societat civil penedesenca es va revoltar. No volien substituir el paisatge de la vinya per contenidors i magatzems. La resposta va ser contundent i es va concretar en forma de mobilitzacions, tallades de carreteres, debats públics intensos i enfrontament amb les administracions i els partits polítics favorables al CIM. La lluita va durar anys. L'autovia A7 Entorn del 2009, les mobilitzacions es varen perllongar arrel de l'aparició del projecte de l’autovia A7 en substitució de la N-340. Era un projecte consensuat entre l’Estat i el Govern. Un dels seus objectius principals consistia  en dotar d'un doble accés al CIM, el que comportava un traçat sinuós  desestructurant del territori agrícola i indiferent al paisatge. Un impacte d’unes 130ha i un cost sobre els 170M€.   Territori de pas El Penedès, com

Aprofitant una curtes vacances per l'Empordà he visitat un museu pendent: el Teatre-Museu de Dalí de Figueres. Les seves trifulgues amb el surrealisme i la relació alterada amb la Gala, afegit al seu egocentrisme superficial, m'havia format una opinió emboirada de la seva vàlua creativa. Sempre havia considerat més sòlid un Picasso, per la seva recerca de nous espais formals o un Miró, per la subconscient innocència creativa. Fa uns anys, un hivern a París, el vaig redescobrir amb tota la seva dimensió. Em va inspirar un dibuix que després he convertit en fulard: «el Boc de París». Darrera la seva pell exhibicionista s'amagava l'autèntic artista, el poeta, i perquè no, el científic. La seva imaginació i curiositat l'ha fet volar més enllà de la bruta realitat relacionada amb el franquisme i el mercantilisme galaic. M'esperava les atrocitats del museu, encantadores i divertides. Un artista ha de saber fer gaudir, en el dolor i en la

Havia decidit passar un dissabte relaxat per Barcelona. Feia temps per veure una exposició del Michael Snow a la Virreina i vaig decidir endinsar-me pel Born i cercar roba de rebaixes. Fet i fet vaig anar a parar davant l'esplanada de l'antic mercat. Un muntatge ocupava part de la plaça. La gent feia cua al costat d'un escenari amb micros. Anaven pujant un a un i cadascú pronunciava el nom d'una persona. Darrera, una pancarta deia: « Les veusde Srebrenica 1995-2015 ». Just al tren havia llegit al diari un article sobre el 20e aniversari d’aquest genocidi: «Els botxins seien en cadires perquè dempeus era massa cansat disparar tantes hores seguides». Vaig notar un cert rebombori en un extrem de la plaça. Barrejada entre la gent, inconfusible, l'Ada Colau conversava distesament. De cop es dirigeix a la cua dels que esperaven pronunciar el nom d'un dels més de vuit mil assassinats d'Srebrenica. Quan li va tocar el torn, puja a la tarima, pronuncia un n

(Sobre la presentació del llibre "El Penedès era possible" al Vendrell, en commemoració del 10 aniversari de l'inici de la reivindicació de la Vegueria Penedès) Un vendrellenc, company de velles batalles reivindicatives, em comentava que ell no hi creia amb la Vegueria. Era més aviat una qüestió vilafranquina. No vaig tenir temps de contestar-li, dons estàvem en una reunió a punt de començar. Però jo, com a baix penedesenc, he de dir que el que s’està coent darrera d’aquesta intensa moguda de 10 anys reivindicant la vegueria Penedès és una de les poques possibilitats de salvació del perill que hi ha de convertir-nos en la cua de lleó metropolitana, amb el que això comporta d’homogeneïtzació urbana i cultural. Som conscients que el Baix Penedès és un territori dividit. El Vendrell mira cap a Tarragona pels seus lligams amb l’Administració pública provincial, part de la comarca interior ho fa cap al Penedès agrícola i la zona costanera és filla de la metròpoli.

En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn.  Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada. A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge. Passeja, si pots, per aquests camins