Una Persona, Un Paisatge..

En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn.  Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada. A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge. Passeja, si pots, per aquests camins

Hi ha moments màgics on, sense saber per què, una situació convencional es converteix en una cerimònia iniciàtica. Això va passar el dilluns en la presentació del Pla Estratègic del territori de la vegueria Penedès al Neàpolis de Vilanova. De reunions com aquella se n'havien produït moltes al llarg dels temps que dura el procés de construcció del Gran Penedès. Aquesta va ser diferent. El centenar de persones que hi varen assistir ho feien amb la intensió de traspassar el llindar a nous paradigmes.  Deixar les velles despulles del passat per encarar el futur amb il·lusió  infantil. Emprant la crisi per obrir nous camins que ens acostin des de baix, des de la gent, a un territori renovat. La sintonia entre els quatre alcaldes de les capitals comarcals va ser unànime, la Generalitat es va oferir obertament a desenvolupar el projecte destacant les condicions del territori per liderar la capacitat de gestió i de portar a la pràctica les noves propostes lligades a la parti

En una xerrada al Centre de Llorens sobre el desgavell urbanístic penedesenc em va regalar el seu últim llibre: “Restes, rastres, runes i records”.  En Benjamí Català Benach sap convertir les seves obsessions en coneixement i art. Els seus dibuixos a tinta de l’arquitectura de pedra seca, dels masos i de la nostra arqueologia romana són una delícia pels que sabem el valor del dibuix en blanc i negre.  En el llibre, les decadents runes adquireixen la categoria que els hi pertoca: la dignitat simbòlica del passat i una escletxa d’esperança futura. Com si d’un notari es tractés, ell aixeca acta de tota l’arquitectura que aflora en els indrets més allunyats i ocults dels nostres paisatges més emblemàtics  i dona fe de les empremtes  transversals, de les relacions amb el territori que les dignes construccions han dipositat sobre un mateix indret al llarg del temps. Els llibres del Benjamí són testimoni viu d’un passat que es nega a desaparèixer del nostre paisatge i que

Foto de Maria Rosa Ferré. Pantà de Foix i Castellet, de Postals del Penedès El  nivell cultural d’un territori el marquen esdeveniments com  el  Congrés d’Art i paisatge vitivinícola i enoturisme. I es posa en evidència que, sense cultura - l’exercit de Catalunya, dit en el Concert per la llibertat - no hi ha evolució. I sense evolució - no confonguem amb creixement- no anem enlloc. De fet és el què estem fent: pel camí de la crisi econòmica anem perdem la saviesa col·lectiva. Personalment el Congrés m’ha omplert d’energia i m’ha donat aliment conceptual per canviar alguns valors fins ara establerts. He descobert que existeixen centres culturals on es reuneixen artistes internacionals - el CERCA a Llorenç i HD a Riudebitlles -. He gaudit de la poesia propera. Que hi ha debat i la gent diu la seva, on la diversitat i els conceptes sobre la defensa i creació del paisatge van més enllà de la simplista concepció de que és un retrat de luxe. El paisatge és el futur, sense el

La visita guiada a les Madrigueres aquest passat cap de setmana va recordar que la situació d’aquest valuós espai deltaic, aconseguit per la societat civil penedesenca amb el Geven al capdavant, no està tancada. Les 24 ha de terres inundables de la desembocadura de la riera de la Bisbal al mar ja són públiques. La naturalització de l’espai, seguint un Pla exemplar basat en criteris de recomposició deltaica -realitzat per un equip d’experts i aprovat oficialment- i que els promotors es van comprometre a acabar-lo pel 2010, avui dia encara està per executar.

Formar part d’una xarxa urbana rural no és el mateix que ser perifèria urbana. Una regió agrícola no és una àrea necessàriament depenent d’una metròpoli o d’una gran ciutat propera. El cas de l’àrea vitivinícola del Penedès és un exemple. Tot i formar part de la Regió Metropolitana de Barcelona manté una estructura econòmica i cultural pròpia que li dona un grau molt elevat d’autonomia i genera en el seu interior una societat cohesionada que permet projectar els valors del seu territori més enllà del sistema metropolità del que en forma part. Mentre que les metròpolis tenen un efecte depredador sobre les seves àrees agrícoles properes i les tracten com a espais buits que cal omplir amb les macro necessitats metropolitanes que no caben dintre, les mesòpolis [1] es caracteritzen per ser un territori agrícola ric amb un sistema de ciutats mitjanes i petites que permeten integrar el sistema rural a l’urbà en termes d’igualtat. Formen els tipus d'hàbitat urbà que en major m

V aig entrar-hi per comprar terra vegetal i adob. Els hivernacles estaven molt abandonats. No vaig trobar el què volia. Les darreres vegades el recordava amb molta activitat. Ara, per no haver-hi, ni hi havia qui atengués el negoci. Mirant a través d’unes vidrieres vaig entreveure algú que es movia. Aparegué un home i com si l’estigués importunant em digué: Es cala foc? Què vol? De terra vegetal no en tinc. L’empresa que me la subministrava m’ha retirat el crèdit. Quan tinc quatre euros la compro al ‘xinos’. Quan la gent s’assabenti que ells en venen i més barata ja ni d’això vendré. Em va explicar la decadència a què el va conduir la crisi econòmica (i els xinesos, segons ell). Com va tenir que fer front als deutes oferint el flamant 4x4. Ja no cuidava jardins, Aquí li havien pres el lloc els de l’Est, que, amb unes tisores de podar i uns rasclets, es presentaven a un euro l’hora per arranjar jardins. La seva alternativa més viable era canviar el Garden per un Mercat de compravend