Una Persona, Un Paisatge..

  'Le Petit Journal' de 1898 que representa la disputa colonial per la Xina. Una gran ofensiva —imperceptible per a molts— està tenint lloc en el sí de la Regió Penedès. Un silenci sepulcral planeja sobre la planificació regional per part dels nostres procuradors colonials i els mandataris de la City. No confien en nosaltres, potser amb raó. Som econòmicament dependents, culturalment deficitaris i socialment incoherents. Des de la metròpoli —sense ser massa més espavilats—,  prefereixen tirar pel dret amb la seva obsoleta i segura filosofia del ‘pelotazo’, pròpia del passat, encara present, del capitalisme salvatge que, com una droga, té un efecte inicial potent i una baixada lenta i devastadora. Ara, ataquen amb Hollywood a Vallcarca; a Gelida, amb una operació autista macro alimentaria; expansió de la gran logística  portuària, al be ll mig del Penedès, arrasant vinyes i cultius; el fantasma de la indústria fotovoltaica planant sobre les vinyes destruïdes per la sequera; gran

Els forats del ciment al Parc Natural del Garraf Llegeixo la notícia: un multimilionari mexicà convertirà l’abandonada cimentera de Vallcarca  en un centre tecnològic, que a través dels mitjans afins anomenen: “ Fábrica de sueños ”. Fa temps, polítics i funcionaris, maregen la perdiu. Un anomenat equip d’arquitectura, recolzat per l’Administració, desenvolupa la reconversió de la fàbrica abandonada en un projecte atractiu que capti inversors internacionals àvids de negocis fàcils i, per tant, indiferents als efectes negatius que una operació d’aquesta magnitud pugui tenir sobre el territori. Des d’aquí, exempt de compromís, plantejo les següents qüestions: 1 . Un espai raptat a la Natura. Una empresa extractiva de més d’un segle d’existència que ha transformat en ciment milions de tones de les terres del Parc Natural del Garraf cessa la seva activitat  i abandona les instal·lacions sense complir amb l’obligació de restituir-la ambientalment. 2. Creació d’un nou nucli urbà , que

El presentador li deia: “Fa quaranta anys en una conferència, va ser a vostè qui vaig sentir parlar, per primera vegada, del canvi climàtic.” Ell li respongué: “Ahir, un periodista em va preguntar: vostè hi creu amb el canvi climàtic? Li vaig contestar, vostè hi creu amb la llei de la gravetat? El principal problema de la Humanitat és la Cultura. No es tracta de conèixer, sinó de saber”. “El canvi climàtic no es veu, es viu.” Que un representant de la premsa li pregunti, a en Martí Boada , el què ha anat demostrant al món, a través de més de cent llibres, indica la situació de desori que pateix la Humanitat. A la llibreria Altair, hem va signar el seu darrer llibre, “ Desemboscant ”. Poesia naturalista enriquida amb infinitud de noms de fauna i flora universals; d’indrets i paratges naturals; d’imatges dels seus orígens; dels seus amics, traspuant saviesa. “En avançar pel camí sento que, de mica en mica, em faig paisatge”. Li comento que soc del Penedès —vàrem mencionar persones i llo

  Amb el Pla Territorial Sectorial, PLATER , la Generalitat pretén ordenar el desenvolupament de les energies renovables en el territori català. En realitat no es regula tot el territori. No es fa sobre les cobertes de les cases o les naus industrials, ni a les preses hidroelèctriques, ni dins del mar. Es regula només sobre els camps agrícoles, o sigui — el sòl No Urbanitzable — i sobre algunes infraestructures viàries i alguns espais explotats o degradats, com les pedreres. La metròpoli i el calaix de sastre agrari A través d’aquest Pla es facilitarà el camí a les grans empreses energètiques per instal·lar polígons de plaques solars — i eòlics — i reservar corredors d’evacuació, tipus MAT, sobre el terreny menys valorat: l’espai agrícola . L’objectiu és subministrar energia a les grans ciutats i les grans indústries que, pel seu elevat consum, els hi és difícil disposar de grans superfícies internes per produir energia renovable. Hi ha algú que pensa des de la gent  Un est

Me’l vaig trobar pel carrer.  Anava enfundat en una jaqueta fosca amb caputxa i la mascareta del covid, carregant una bossa blava. “On vas?” Li pregunto. “A portar la brossa”. Respon. Li comento que, al Pòrtic municipal, l’Ajuntament es posava la medalla de la millora en la recollida de la brossa.   Ell, tranquil·lament, respon: “El mèrit és de la gent, que som qui ho fem realitat”. Sempre tenia respostes encertades. Quan ens trobàvem, em sorprenia amb un comentari irònic sobre l’actualitat política. Dos dies després era mort. Va fer de pastor d’ovelles i, a la vegada, amb el seu amic Isidre, iniciaren els seus passos musicals com a duo Jai-dro —era l’època del Duo Dinámico—. Després va ser cantant del “ Conjunto Bahia ”.  Feien ‘ bolos ’ per les festes majors i la costa Daurada —en aquella època, repleta de turistes alemanys i holandesos—. Li agradava el futbol i era tan aficionat de l'Espanyol que pintava la façana de casa seva de blanc i blau. Ermità, de naturalesa, no li

  El Penedès i el Vallès: el continent i el contingut El Penedès té vegueria però no li donen les eines administratives per fer-la funcionar. És un cotxe nou sense motor ( de fet, encara no saben si posar-li el de benzina o l’elèctric ). El Vallés no té vegueria però, sí, un gran potencial per a ser-ho. Els números econòmics i demogràfics ho avalen. Els de Fem Vallés  mouen cel i terra per aconseguir del govern català la revisió de l’estructura organitzativa del territori per formar-hi part de ple dret amb el títol d’una àrea metropolitana pròpia. De fet creuen que seria més adient organitzar el territori convertint les vegueries en àrees metropolitanes a nivell de tot el territori català (Ni províncies ni AMB). Al Penedès ens aniria molt bé per desencallar el tema tot i que ens costa creure’ns-ho. Els de Fem Vallés, tot i no negar l’organització de l’AMB, — que, darrerament els Comuns impulsen des de la capital catalana, amb el PEMB, ‘la ciutat dels 5 milions’   (gràfic 1 ) — sí

Ens destaquem pels nostres paisatges: els agrícoles, la vinya, el secà i els boscos de les serralades i els pocs que ens queden dels marítims. La resta estan marcats per l’especulació del “creixement” i formen part de la tipologia urbana de qualsevol perifèria. Aquests paisatges agrícoles però, dels que en posseïm molts i de qualitat, es troben en perill: eixuts pel clima i sota l’efecte depredador dels fons voltor. El paisatge no és una postal ecoturística, és un patrimoni productiu d’un elevat valor ambiental que ens permetrà participar del govern metropolità amb els mateixos drets que la resta dels territoris densament poblats de l’entorn. Aquests, ofegats en si mateixos, necessiten dels paisatges oberts per respirar, alimentar-se, i penetrar les arrels en la terra que tota metròpoli amaga i evapora. Les indústries internacionals se’n van. Aquí no tenim matèries primeres per fabricar cotxes elèctrics. Aquestes, aquí, són els nostres paisatges agrícoles i naturals amb els qua