Cadira amb una pota
Amb el Pla Territorial Sectorial, PLATER, la Generalitat pretén ordenar el desenvolupament de les energies renovables en el territori català. En realitat no es regula tot el territori. No es fa sobre les cobertes de les cases o les naus industrials, ni a les preses hidroelèctriques, ni dins del mar. Es regula només sobre els camps agrícoles, o sigui —el sòl No Urbanitzable— i sobre algunes infraestructures viàries i alguns espais explotats o degradats, com les pedreres.
La metròpoli i el calaix de sastre agrari
A través d’aquest Pla es
facilitarà el camí a les grans empreses energètiques per instal·lar polígons de
plaques solars —i
eòlics— i
reservar corredors d’evacuació, tipus MAT, sobre el terreny menys valorat: l’espai
agrícola.
L’objectiu és subministrar energia
a les grans ciutats i les grans indústries que, pel seu elevat consum, els hi és
difícil disposar de grans superfícies internes per produir energia renovable.
Hi ha algú que pensa des de la gent
Un estudi fet per l’URV, [1] afirma que el 90% dels municipis de Tarragona, instal·lant plaques a les teulades de les viles i pobles —sense ocupar el sòl agrícola— poden arribar a ser autosuficients i ens hi sobra per vendre. Només les grans ciutats com Tarragona o complexos industrials, com les petroquímiques o la ‘Cristalera’, són deficitàries.
Aquest treball és un bon
exemple de com s’hauria d’iniciar el desenvolupament de les renovables sobre el
territori: primer: facilitar a la gent i a les empreses la creació de
comunitats energètiques municipals, comarcals o veguerials, públiques o privades, amb l’ajuda de les inversions europees i de l’Administració.
 |
Estudi URV sobre les renovables als municipis tarragonins |
Una vegada iniciada la fase
de creació de les comunitats, caldria estudiar els sectors deficitaris. On
produir l’energia, com traslladar-la i com compensar els impactes generats, evitant
envair els espais agrícoles i els seus paisatges.
El territori generador i el
territori receptor han de formar part d’un mateix sistema territorial amb diferents
valors ecosistèmics —el cas del Penedès i Barcelona—. El valor comercial d’un camp cultivat
és menor que el d’un conjunt urbà construït però, el valor ambiental, de riquesa
ecològica i paisatgística és molt superior ja que, l’espai agrícola, contribueix,
a pal·liar els dèficits —aire net, aliment proper, riquesa ambiental, embornal
de carboni i espai obert de lleure— del barri urbà dens i deficitari.
Descarbonitzar a costa de l’aliment proper?
Sí, segurament és urgent descarbonitzar
el país, però a costa de l’espai agrícola no és de sentit comú. I més si, no
s’aborda el problema de manera global. Mentre s’adopta el fàcil recurs de
raptar l’espai agrícola per les necessitats metropolitanes, no es preveu la
reducció de vaixells de càrrega euroasiàtics —ampliació
dels ports—, d’avions de low cost—ampliació
de l’aeroport—, o de transport de
mercaderies per camió —fracàs de l’eix ferroviari de
mercaderies—, que són grans
generadors de carboni.
Si l’energia renovable és
urgent, més ho és l’autosuficiència alimentària i, més encara, l’escassedat
d’aigua i la seva justa distribució. Per tant la urgència es triplica: Aigua,
Aliments i Energia. Fer, a corre cuita, un Pla per resoldre una de les parts és
fabricar una cadira d’una pota. No s’aguanta. I més si hi afegim la quarta
pota: el dèficit de transport públic —sobretot ferroviari— un factor
necessari si es vol abordar amb un mínim d’èxit el planejament territorial
sostenible. Aquest és, avui dia, inexistent —tots els Plans Territorials catalans
van ser redactats al segle passat— Des d’aleshores han passat moltes coses que
han canviat el món.
Ningú té clar el Model a seguir
 |
| Mapa de sòls a la vegueria Penedès -del PTPVP- |
Tots aquests factors que cal estudiar, mai han estat considerats prioritaris incloure’ls en el planejament territorial. Aquest, avui dia, encara arrastra la creu del creixement insostenible.
Ara, correm-hi tots, però les presses no són bones. Si no s’entoma el problema amb tota la seva autèntica dimensió, pot arribar a ser pitjor el remei que la malaltia. Cal un canvi substancial de paradigma per part de tota la societat. Començant pels que tenen la paella pel mànec.
Comentaris