El meu cosí Jaume
Me’l vaig trobar pel carrer. Anava enfundat en una jaqueta fosca amb caputxa i la mascareta del covid, carregant una bossa blava. “On vas?” Li pregunto. “A portar la brossa”. Respon. Li comento que, al Pòrtic municipal, l’Ajuntament es posava la medalla de la millora en la recollida de la brossa. Ell, tranquil·lament, respon: “El mèrit és de la gent, que som qui ho fem realitat”. Sempre tenia respostes encertades. Quan ens trobàvem, em sorprenia amb un comentari irònic sobre l’actualitat política. Dos dies després era mort.
Va
fer de pastor d’ovelles i, a la vegada, amb el seu amic Isidre, iniciaren els
seus passos musicals com a duo Jai-dro —era l’època del Duo Dinámico—.
Després va ser cantant del “Conjunto Bahia”. Feien ‘bolos’ per les festes majors i la costa Daurada —en aquella època, repleta de
turistes alemanys i holandesos—.
Li agradava el futbol i era tan aficionat de l'Espanyol que
pintava la façana de casa seva de blanc i blau. Ermità, de naturalesa, no
li havia conegut cap relació sentimental. No sabia quines eren les seves fonts
culturals, però observava detingudament
el món. Quan va tenir l’ictus va anar a viure a casa de la seva germana i es va
donar de baixa del 3de8. Li vaig passar la meva subscripció.
No ens vèiem sovint però formava part de mi. Senzill i autèntic, amb les seves cançons i el seus silencis va contribuir a enriquir el món que l’envoltava.
Comentaris