Una Persona, Un Paisatge..

Me’l vaig trobar pel carrer.  Anava enfundat en una jaqueta fosca amb caputxa i la mascareta del covid, carregant una bossa blava. “On vas?” Li pregunto. “A portar la brossa”. Respon. Li comento que, al Pòrtic municipal, l’Ajuntament es posava la medalla de la millora en la recollida de la brossa.   Ell, tranquil·lament, respon: “El mèrit és de la gent, que som qui ho fem realitat”. Sempre tenia respostes encertades. Quan ens trobàvem, em sorprenia amb un comentari irònic sobre l’actualitat política. Dos dies després era mort. Va fer de pastor d’ovelles i, a la vegada, amb el seu amic Isidre, iniciaren els seus passos musicals com a duo Jai-dro —era l’època del Duo Dinámico—. Després va ser cantant del “ Conjunto Bahia ”.  Feien ‘ bolos ’ per les festes majors i la costa Daurada —en aquella època, repleta de turistes alemanys i holandesos—. Li agradava el futbol i era tan aficionat de l'Espanyol que pintava la façana de casa seva de blanc i blau. Ermità, de naturalesa, no li

  El Penedès i el Vallès: el continent i el contingut El Penedès té vegueria però no li donen les eines administratives per fer-la funcionar. És un cotxe nou sense motor ( de fet, encara no saben si posar-li el de benzina o l’elèctric ). El Vallés no té vegueria però, sí, un gran potencial per a ser-ho. Els números econòmics i demogràfics ho avalen. Els de Fem Vallés  mouen cel i terra per aconseguir del govern català la revisió de l’estructura organitzativa del territori per formar-hi part de ple dret amb el títol d’una àrea metropolitana pròpia. De fet creuen que seria més adient organitzar el territori convertint les vegueries en àrees metropolitanes a nivell de tot el territori català (Ni províncies ni AMB). Al Penedès ens aniria molt bé per desencallar el tema tot i que ens costa creure’ns-ho. Els de Fem Vallés, tot i no negar l’organització de l’AMB, — que, darrerament els Comuns impulsen des de la capital catalana, amb el PEMB, ‘la ciutat dels 5 milions’   (gràfic 1 ) — sí

Ens destaquem pels nostres paisatges: els agrícoles, la vinya, el secà i els boscos de les serralades i els pocs que ens queden dels marítims. La resta estan marcats per l’especulació del “creixement” i formen part de la tipologia urbana de qualsevol perifèria. Aquests paisatges agrícoles però, dels que en posseïm molts i de qualitat, es troben en perill: eixuts pel clima i sota l’efecte depredador dels fons voltor. El paisatge no és una postal ecoturística, és un patrimoni productiu d’un elevat valor ambiental que ens permetrà participar del govern metropolità amb els mateixos drets que la resta dels territoris densament poblats de l’entorn. Aquests, ofegats en si mateixos, necessiten dels paisatges oberts per respirar, alimentar-se, i penetrar les arrels en la terra que tota metròpoli amaga i evapora. Les indústries internacionals se’n van. Aquí no tenim matèries primeres per fabricar cotxes elèctrics. Aquestes, aquí, són els nostres paisatges agrícoles i naturals amb els qua

  En “ Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat ", Byung-Chul Han, comenta: “L’actual crisi de la religió.. en el seu nivell més profund, indica que anem perdent progressivament la capacitat de contemplació. La pressió cada vegada més forta per la producció i la comunicació ho dificulta.” Aquest podria ser l’eix del discurs: el sistema neocapitalista, en el seu afany acumulatiu de riqueses, ens fa amos de nosaltres mateixos però ens priva de la llibertat de contemplar; de no tenir temps per pensar -origen de la creativitat personal i del retorn a l’interior d’un mateix-. El sistema ens dissenya el temps lliure només per recuperar-nos de l’esgotament de la nostra esclavitud a la producció. No ens queda temps per no fer res. I segueix dient: "Aquesta lluita de l’home -i la dona- contra la Natura porta a l’autodestrucció imminent, conseqüència d’una societat enfeinada que s’ha oblidat del “dolce far niente”. Conclou, un xic innocent: “En el regne que vindrà de la pau, l’ésse

  La dissertació d’en Francesc Cano va ser magistral. El director de Transferència del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya va explicar, senzill i planer, que el futur passarà, per pura necessitat econòmica, a través de la gestió dels recursos forestals. L’abandonament dels boscos que s’ha produït, durant el segle XX, a Catalunya, ha augmentat la seva massa forestal fins a extrems preocupants, l’exagerat increment de l’evapotranspiració que emana d’ells produeix dos fenòmens negatius: agreuja l’escassedat d’aigua i augmenta el perill d’incendi a extrems molt perillosos. El sistema capitalista lliberal ha cercat, a través d’un transport barat, la compra de fusta a països més al nord. Això ha produït el conseqüent abandonament dels nostres boscos. Ningú els neteja. Les empreses que transformaven la fusta han desaparegut, deia Simó Serra, de la Coop. Bosquerols de gestió forestal. Tot ve de fora. Ara, amb un transport cada vegada més car i l’escassedat de fusta a escal

Dibuix de l'il·lustradora Mora Gimeno La setmana passada es van iniciar un seguit de xerrades al Castell de Gimenelles, al Baix Penedès, organitzades pel GEVEN, parlant sobre la custodia del territori. La sequera porta a iniciar accions de recuperació de basses agrícoles o forestals per subministrar un lloc on la fauna es pugui alimentar i gaudir en el seu propi hàbitat que la manca d'aigua els ha manllevat. Són voluntaris i voluntàries que estimen l’ecosistema on viuen i són conscients de la crítica situació global en què ens trobem. Els humans, tot i que molts ho desconeixen, depenem d’aquest ecosistema compost de petita fauna d’amfibis, insectes, bactèries i microorganismes que nien, sense donar-nos-en, el nostre univers vital.   Sense aquests petits éssers i els seus cuidadors, la Humanitat tard o d’hora, deixarà d’existir. Al nostre país hi ha infinitud de grups que hi esmercen de manera altruista el seu valuós temps: el GEVEN, l’APMA, el BOSC VERD, ARBA, NATURALIS

Als temps que corren, és arran de terra on està la veritat més crua. La política, com més amunt, més falsa; els mitjans, com més fake news, més poderosos; els manipuladors de diners, com més capital acumulen més beneficis treuen. I tots ells són els que manen als que nosaltres hem d’escollir perquè gestionin els nostres interessos. És en les arrels del nostre inconscient, de la nostra història, de la nostra valuosa i reduïda cultura on tornar a cercar el sentit existencial de la nostra petita veritat. Però, com les cols o el vi, l’hem entregat al Gran Déu Mercat. Hem venut l’ànima al diable de la compra per correu i em foragitat les botigues, les artesanes i els pagesos del centre dels nostres pobles. Allí ja no hi ha vida, només esperem la furgoneta del repartidor, mirant en la llunyania el paisatge que s’estronca. Advoquem per la independència del nostre País mentre Netflix ens inunda, dia a dia, de pel·lícules d’uns altres mons aliens.  Adorem el diner del falç progrés logístic,