Una Persona, Un Paisatge..

  Em resulta difícil parlar de tu, Mònica Hill. Tants anys present en la meva vida. La teva absència em transporta a un sentiment desolador (com la mort dels pares). No els notes perquè sempre estan presents, i quan se’n van, el buit que deixen fa trontollar el sistema íntim de les relacions afectives. Els darrers mesos eres menys present. Sabia de tu a través de l’Asensi. I quan li preguntava, no em deia què et passava. Respectava la teva voluntat de no dir-ho. Un dia et vaig trucar i em vas explicar molt per sobre la teva situació. Amb un amic comú vàrem coincidir en suggerir-te una teràpia alternativa que a altres els hi funcionava. Però, pel que anàvem sabent, el procés estava molt avançat i seguia el seu curs. A partir d’aleshores et tenia present al matí, quan meditava. Vaig regalar-te un fulard de seda. Et faria més maca i et donaria energia. Malgrat tot, dues setmanes més tard, per sorpresa de tots, presidia el teu fèretre. Mònica, què t’ha convençut fer aquest viatge? És

  Durant el canvi d’alcalde que va tenir lloc a Cunit el 19 de juny, hi va haver una manifestació, a peu de carrer, sota la sala on es feia la cerimònia de traspàs. Una batucada animava les tres escasses dotzenes de gent, la majoria de Cunit, que amb pancartes participaven en la protesta.   Els càntics posaven en evidència, el que havia estat succeint durant moltes dècades al llarg de la costa “Daurada”. En el cas de Cunit, la gota que havia fet vesar el got, eren dos plans: un, la construcció de més habitatges i una zona de magatzems, a l’indret anomenat el Bosc de Miramar (91.000m2 de gran biodiversitat) i l’altra,   la imminent execució de la urbanització de la Plana del Castell, un extens rectangle a tocar de l’estació que, juntament amb el petit delta de la riera de Cunit, són objecte de depredació urbanística. La funció d’aquests espais, gens menyspreables, són els aiguamolls que fan la funció ambiental d’intercanvi biològic i natural entre l’aiguabarreig de les aigües dolces

Aquesta famosa frase atribuïda als germans Marx segueix essent vigent avui dia. Al tren no hi ha carbó i, per no parar, cremen els vagons. Aquí, al nostre país, molts dels nostres governants   segueixen cremant els vagons del tren on viatgem, tot i sabent, perfectament, que, el fet de córrer, no ens fa avançar. Sobretot ( i bona part dels viatgers ho sabem ) que, seguir corrent en aquesta direcció, ens porta a un carrer sense sortida, on ens quedem sense el més valuós del nostre territori: el paisatge agrari i natural ( els vagons del tren ).  Logística comercial sobre vinyes a Masquefa . Logística asiàtica al Penedès . Supermercats sobre els últims aiguamolls a Cunit . Inversions desequilibrants del sistema turístic, a Sant Pere de Ribes . Grans parcel·les industrials sense sentit a la  Conca d’Òdena . Parcs fotovoltaics i eòlics sobre l’espai agrícola. Apostes per la indústria química a Banyeres i, ara, a més, noves ampliacions industrials a Subirats, sobre els preciosos meandres

La crisi de la vitivinicultura afecta directament els seus paisatges. Les institucions i empreses que, amb voluntat i mitjans, lluiten per demostrar la seva importància estratègica han entrat en crisi. Els treballs que durant molts anys han servit de referent cultural i han defensat i enaltit els seus valors, xoquen frontalment contra la incomprensió d’un poder polític i econòmic depredador. La canviant situació territorial arreu de la vegueria Penedès demanda una reinterpretació de la seva realitat i una intervenció més ferma sobre la importància del paisatge al nostre territori.   Però, algú es pot preguntar: tanta importància té el paisatge? La punta de l’iceberg d’un sistema complex El paisatge és la principal eina per construir el futur: és patrimoni, és agricultura, és urbanisme, és natura, és biodiversitat, és hàbitat, és historia, és economia. Per això és important el preu del raïm (o de l’enciam, o del préssec..) perquè és el valor en que paguem els nostres jardiners perquè

La manera de procedir dels poders ( polític i econòmic) és transformar les coses senzilles en complicades. Perquè? per introduir els intermediaris necessaris que proporcionin els beneficis econòmics als que ostenten el poder. Exemple recent: les vacunes de la covid ( les patents farmacèutiques entre els pacients i la vacuna ). Un altre exemple: la invasió de drets d’instal·lació de camps de plaques fotovoltaiques i molins eòlics en qualsevol indret dels espais agrícoles, sense demanar permís a qui hi viu i hi treballa, sense cap criteri ambiental, ni sense pla preconcebut on es proposi la millor manera d’intervenir per fer front a la crisi climàtica.   Madrid ha concedit poder a les energètiques per seguir dominant el sector i, la Generalitat, servilment, l’ha secundat. Per decret s’imposa una solució unilateral d’energia verda per un tub, no importen els efectes colaterals. Darrera hi ha el poder econòmic de les energètiques que manipula l’staff polític per obtenir grans beneficis

  El vaig conèixer en una conferència organitzada pel GEVEN al Vendrell a finals de segle. Sabia de la seva existència, però sentir-lo en directe em va connectar amb el fil de la meva història personal que creia haver perdut. Feia poc que havia tornat a Bellvei, desprès d’un periple d’un quart de segle per la Ciutat dels prodigis. Ell, l’Arcadi Oliveres, va descriure amb aquella veu amable i convincent, sense fissures, que -encara-, un món amb harmonia, era possible. Tot i que durant la meva existència, conscientment o inconscientment, ha estat present en els meus actes i els meus pensaments, la connexió l’acabo de fer visible ara, en aquest article: des dels primers relats del meu pare, militant de les Joventuts Socialistes, sobre les misèries de la guerra i la frustració del franquisme. Passant per les classes nocturnes predemocràtiques, amb els Jesuïtes de darrera la Universitat de Barcelona, sobre economia marxista, o la història d’Espanya de Pierre Vilar, i connectant directam

  No és que desconfiï del futur govern que, amb tota probabilitat, serà, oficialment, independentista. Des d’aquesta vessant el recolzo. I espero que es deixin de punyetes de seients i trifulgues egocèntriques. Sabeu que els partits teniu els dies comptats. Ja no representeu les idees, la gran majoria sou empreses de màrqueting.    Però, a molts, no ens agradaria seguir esllomar-nos en la lluita per un món mínimament decent, com hem fet durant aquestes   últimes dècades, en el submón dels moviments ecologistes d’esquerra, per desfer les accions neocapitalistes i depredadores del territori que, fins ara, els successius governs autonòmics -i centrals- han exercit sobre el Penedès. No confonguem, doncs, al personal. Sabem que el màxim a que podem aspirar és a un govern tecnòcrata de caire socialdemòcrata ‘light’, d’anar per feina. Feina de tirar el que se’n diu ‘el país endavant’. I, això, senyores, vol dir que haurem de seguir lluitant per contrarestar la incontinència del creixement