La Mònica té un turó
![Imatge](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgoa_86175ge_X-wCfPNkXsKi34lazTtX4a3qzrKEUS-lcuI_VWuAK0hCrTp06wQ9xv1E6LqFzE6e7WKngDH69Alp8CC9JRMs8jET1UxjFZjyb0nWavTlAAK3UCl6p4YMT0B9IBLkrSzLU/w640-h332/M%25C3%25B2nica%2526pau.jpg)
Em resulta difícil parlar de tu, Mònica Hill. Tants anys present en la meva vida. La teva absència em transporta a un sentiment desolador (com la mort dels pares). No els notes perquè sempre estan presents, i quan se’n van, el buit que deixen fa trontollar el sistema íntim de les relacions afectives. Els darrers mesos eres menys present. Sabia de tu a través de l’Asensi. I quan li preguntava, no em deia què et passava. Respectava la teva voluntat de no dir-ho. Un dia et vaig trucar i em vas explicar molt per sobre la teva situació. Amb un amic comú vàrem coincidir en suggerir-te una teràpia alternativa que a altres els hi funcionava. Però, pel que anàvem sabent, el procés estava molt avançat i seguia el seu curs. A partir d’aleshores et tenia present al matí, quan meditava. Vaig regalar-te un fulard de seda. Et faria més maca i et donaria energia. Malgrat tot, dues setmanes més tard, per sorpresa de tots, presidia el teu fèretre. Mònica, què t’ha convençut fer aquest viatge? És