Cunit, la joia daurada

 

Durant el canvi d’alcalde que va tenir lloc a Cunit el 19 de juny, hi va haver una manifestació, a peu de carrer, sota la sala on es feia la cerimònia de traspàs. Una batucada animava les tres escasses dotzenes de gent, la majoria de Cunit, que amb pancartes participaven en la protesta.

 

Els càntics posaven en evidència, el que havia estat succeint durant moltes dècades al llarg de la costa “Daurada”. En el cas de Cunit, la gota que havia fet vesar el got, eren dos plans: un, la construcció de més habitatges i una zona de magatzems, a l’indret anomenat el Bosc de Miramar (91.000m2 de gran biodiversitat) i l’altra,  la imminent execució de la urbanització de la Plana del Castell, un extens rectangle a tocar de l’estació que, juntament amb el petit delta de la riera de Cunit, són objecte de depredació urbanística. La funció d’aquests espais, gens menyspreables, són els aiguamolls que fan la funció ambiental d’intercanvi biològic i natural entre l’aiguabarreig de les aigües dolces, provinents de les serres del Foix que s’escolen per les rieres, autèntics connectors biològics i portadors de sorres que alimenten les platges i que, al arribar al mar, formen meandres i llacunes amb l’aigua salada del mar. Aquest ecosistema permet fer d’estació de parada i fonda per les aus migratòries.

Permetre aquestes operacions de transformació territorial és la guinda d’un pastís que corona així la gran obra que, durant més de mig segle s’ha anat estenent, com una malura, formant, amb asfalt i construccions, una inexpugnable muralla artificial davant la daurada platja, entre la muntanya i el mar.

Els eslògans emprats pels manifestants contraposaven el ciment als boscos; reivindicar la natura en front de l’especulació que representava la construcció de més habitatges en un municipi que n’és excedentari. La reivindicació es concretava en el manifest llegit a la plaça. Demanaven més participació en les decisions del consistori, un pla urbanístic sostenible i més transparència municipal, inexistent, fins ara.

 

Les dades oficials són devastadores. Segons IDESCAT, el 2011 hi havia 13.013 habitatges contra els 13.533 habitants actuals. Quasi tantes cases com habitants. D’aquests habitatges, més de 400 són vuits, i entorn dels 7.500 són secundaris. 5.000 són principals. Això representa un potencial de creixement d’habitants d’un 160% o sigui que, amb l’actual parc d’habitatges construït, la població podria créixer fins a més de 35.000 habitants.

 

L’aprovació d’aquests últims plans posa en evidència que, per les raons que sigui i, tot i tenir coneixement de la situació, el consistori segueix tirant llenya al foc per a consolidar Cunit com a ciutat dormitori, accentuar l’atur, augmentar els dèficit de serveis i agreujar la crisi climàtica.

 

Ningú en parla, i els mitjans menys, de la situació que generen aquestes dades. L’estructura urbana del front marítim, majoritàriament apartaments i blocs de pisos, molts d’ells construïts en èpoques pretèrites (on no es contemplaven ni els serveis, ni els espais públics, ni les activitats econòmiques, ni l’impacte climàtic, energètic i ambiental) apareixen com un problema difícil de resoldre.

 

I si a tot això analitzem la situació de les urbanitzacions de xalets unifamiliars a la muntanya, la cosa s’agreuja encara més, ja que aquí hi hem d’afegir una peça important del puzle: la integració social, cultural i ambiental d’aquests territoris i la gent que els habita. Però sabem que aquests problemes no s’abordaran fins que el nivell de reivindicació sigui elevat. Aleshores sabrem que la gent d’aquest territori ha pres consciència de qui és i què vol. Mentrestant tindrem que aguantar discursos amb mols oxímorons que els buiden de contingut.

 

Cunit ha estat una joia daurada pels promotors immobiliaris que s’han emportat els beneficis a invertir en un altre indret, però no s’ha preparat per atraure als qui volen invertir en generar activitats productives per a la gent d’aquí. Es palpa en l’ambient que la democràcia representativa està oxidada i comença a aflorar amb impuls i energia una democràcia directa i des de baix que l’ha de venir a substituir.