La Mònica té un turó

 


Em resulta difícil parlar de tu, Mònica Hill. Tants anys present en la meva vida. La teva absència em transporta a un sentiment desolador (com la mort dels pares). No els notes perquè sempre estan presents, i quan se’n van, el buit que deixen fa trontollar el sistema íntim de les relacions afectives.

Els darrers mesos eres menys present. Sabia de tu a través de l’Asensi. I quan li preguntava, no em deia què et passava. Respectava la teva voluntat de no dir-ho. Un dia et vaig trucar i em vas explicar molt per sobre la teva situació. Amb un amic comú vàrem coincidir en suggerir-te una teràpia alternativa que a altres els hi funcionava. Però, pel que anàvem sabent, el procés estava molt avançat i seguia el seu curs.

A partir d’aleshores et tenia present al matí, quan meditava. Vaig regalar-te un fulard de seda. Et faria més maca i et donaria energia. Malgrat tot, dues setmanes més tard, per sorpresa de tots, presidia el teu fèretre.

Mònica, què t’ha convençut fer aquest viatge? És, aquest món que hem fet, tan inhòspit com per empènyer-te a marxar? Desitjo que des del teu “hill” contemplis l’harmonia del paisatge estimat que tant vas defensar i albiris amb equanimitat i benevolència els nostres imperfectes i destructors actes.

Sovint obro el ws i topo amb la teva incisiva mirada. Rellegeixo, del darrer desembre, la teva última frase cap a mi: “em sembla genial que parlis clar”.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cunit, la joia daurada