L'Arcadi

 

El vaig conèixer en una conferència organitzada pel GEVEN al Vendrell a finals de segle. Sabia de la seva existència, però sentir-lo en directe em va connectar amb el fil de la meva història personal que creia haver perdut.

Feia poc que havia tornat a Bellvei, desprès d’un periple d’un quart de segle per la Ciutat dels prodigis. Ell, l’Arcadi Oliveres, va descriure amb aquella veu amable i convincent, sense fissures, que -encara-, un món amb harmonia, era possible.

Tot i que durant la meva existència, conscientment o inconscientment, ha estat present en els meus actes i els meus pensaments, la connexió l’acabo de fer visible ara, en aquest article: des dels primers relats del meu pare, militant de les Joventuts Socialistes, sobre les misèries de la guerra i la frustració del franquisme. Passant per les classes nocturnes predemocràtiques, amb els Jesuïtes de darrera la Universitat de Barcelona, sobre economia marxista, o la història d’Espanya de Pierre Vilar, i connectant directament amb el maig del 68 o els moviments hippies, se’m anar formant una visió del món que el retorn a la Comarca em va situar offside, socialment i culturalment.

I va ser allí, en la seu d’un moviment ecologista on vaig reconnectar el fil de la meva historia personal, un fil que ja mai més s’esvairia. A parir d’aleshores sé que, mentre hi hagin Arcadis com l’Arcadi, la utopia d’una Arcàdia és possible.

 Bon viatge, company!

 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cunit, la joia daurada

La Mònica té un turó