L'Arcadi
El vaig conèixer en una conferència
organitzada pel GEVEN al Vendrell a finals de segle. Sabia de la seva
existència, però sentir-lo en directe em va connectar amb el fil de la meva
història personal que creia haver perdut.
Feia poc que havia tornat a Bellvei, desprès d’un periple d’un quart de segle per la Ciutat dels prodigis. Ell, l’Arcadi Oliveres, va descriure amb aquella veu amable i convincent, sense fissures, que -encara-, un món amb harmonia, era possible.
Tot i que durant la meva existència, conscientment o inconscientment, ha estat present en els meus actes i els meus pensaments, la connexió l’acabo de fer visible ara, en aquest article: des dels primers relats del meu pare, militant de les Joventuts Socialistes, sobre les misèries de la guerra i la frustració del franquisme. Passant per les classes nocturnes predemocràtiques, amb els Jesuïtes de darrera la Universitat de Barcelona, sobre economia marxista, o la història d’Espanya de Pierre Vilar, i connectant directament amb el maig del 68 o els moviments hippies, se’m anar formant una visió del món que el retorn a la Comarca em va situar offside, socialment i culturalment.
I va ser allí, en la seu d’un moviment ecologista on vaig reconnectar el fil de la meva historia personal, un fil que ja mai més s’esvairia. A parir d’aleshores sé que, mentre hi hagin Arcadis com l’Arcadi, la utopia d’una Arcàdia és possible.
Comentaris